TEMPS VITAL

Quina tardor, tu. No recordes cap començament de curs tan intens com aquest. L’atac d’apendicitis –que va acabar amb una intervenció el 18 de setembre– et sembla no res comparat amb tota la resta (total, ja no et ve d’una cicatriu).

El petit s’ha adaptat molt bé a la llar d’infants i això ajuda, però no recordaves la feinada que dona un bebè. És curiós com s’obliden aquestes coses. I t’esgota. T’enamora, però t’esgota. La nena fluctua com la borsa. Un dia està on fire i al següent plora desconsolada. I el gran, que ha començat l’institut, ha crescut de cop però també et dona feina, d’un altre tipus, però feina al capdavall.

Quan tornes en metro de la feina fas esforços per no repassar el que has de fer tan bon punt entris per la porta de casa. No vols estressar-te, però ho fas. Només allò que sigui imprescindible per a demà, et repeteixes. Només l’imprescindible. Però és que a quarts d’onze de la nit és probable que encara hagis de cosir un botó de la bata de la Valèria, rentar a mà la motxilla de l’Hèctor perquè un graciós li ha posat un got amb xocolata calenta dins i marcar amb el nom la muda completa que el menut ha de dur a l’escola bressol l’endemà.

No hi ha manera de tenir la casa en ordre. No saps quan fer la neteja general. La roba se t’amuntega a cabassos en tots els formats possibles: bruta, neta però sense plegar, i plegada a falta de desar als armaris. Genereu més brossa de la que sou capaços de baixar al contenidor i per més viatges al supermercat que feu, sempre fa falta alguna cosa.

Li deus un sopar a la teva germana, que encara no heu celebrat els 40. Hauries d’anar a veure l’àvia més sovint. No has fet cap àlbum de fotos des que va néixer l’Aleix, i d’això ja fa més d’un any. Voldries escriure al blog com a mínim un cop al mes. Has d’anar a la pelu i a depilar-te, i mataries per un massatge que acabi amb les teves contractures.

I més enllà de tot això, necessites temps vital. Temps per xiuxiuejar paraules dolces al petit, que somriu tant que no pot fer-ho més, pobret. Temps per gestionar les emocions intenses de la nena, que et reclama més que mai. Temps perquè el gran t’expliqui coses que només et vol confessar a tu. I temps per seure al sofà quan totes les feres dormen i parlar de tot i de res amb el Marc.

QUAN S'ATURA EL TEMPS

La vida està plena de moments inesborrables. I la suma d'aquests és el que acaba donant sentit a l'existència.
En un món accelerat, en què tot succeeix a mil per hora, en què som esclaus del rellotge, dels compromisos personals i les obligacions laborals, el que tenen d'especial aquests instants és que aconsegueixen aturar el temps.
Per això es fan inesborrables, perquè els recordes gairebé a càmera lenta, amb un grau de detall i una precisió que els diferencia de la resta de records del dia a dia.
Tenen d'especial que cada vegada que hi penses rememores tots i cadascun dels sentiments que van aflorar en tu el dia en què passaven i tornes a experimentar la mateixa emoció.
Tenen de particular que t'arrenquen un somriure en qualsevol circumstància i que els guardes com si fossin un tresor que únicament tu saps on es troba.
Aquests moments et fan vibrar i posen de manifest que la vida val molt la pena, que cal esprémer-la al màxim, gaudir-la al límit i aprofitar-la tant com puguis.

LA VELOCITAT DEL TEMPS

Hi ha minuts que es fan eterns i hores que passen volant.
Hi ha instants que no s'acaben mai, i dies sencers que s'escapen fugaços i ni te n'adones que hagin passat.
La culpa la té la famosa la relativitat del temps.
Tots els dies tenes vint-i-quatre hores. Cada hora té exactament seixanta minuts. I cada minut té seixanta segons, ni un més, ni un menys.
Encara que, ara, en escriure segons, adverteixo la polisèmia d'aquest mot. Segons la situació en què et trobis, els segons tindran una durada o una altra. És cert, els segons, segons com, es poden dilatar o constrènyer!
Sembla lògic.
Però, per més raonable que sigui, no deixa de ser un problema.
Perquè, precisament quan ets més feliç i més estona voldries tenir per a gaudir d'aquell moment fantàstic, és quan el pas del temps agafa velocitats lumíniques i fuig, s'evapora, s'escapoleix.
Quantes vegades no hem desitjat aturar el temps?
Quants instants no hauríem volgut congelar?
Quants moments especials no voldríem perllongar?
Hi ha somriures que necessitem eternitzar, hi ha mirades que no volem oblidar, hi ha estones compartides que no som capaços de deixar escapar, hi ha paraules que ens delim per sentir una i una altra vegada, que anhelem fixar en el temps i en l'espai, com si el pas dels anys no pogués esborrar-les.

TEMPS D'AVORRIR-SE

Quan era petita i li deia a la meva àvia Mercedes, rondinant, que m'avorria, ella sempre responia: "quina sort tens, que tens temps d'avorrir-te!".
Odiava aquella resposta. La trobava del tot més impertinent.
¿Per què, en comptes de comprendre la immensitat del problema i oferir-me una solució, em titllava d'afortunada?
Amb el temps, com tot en aquesta vida, les coses van anar canviant.
Jo vaig deixar de dir tant sovint que m'avorria. De fet, mica en mica vaig deixar d'avorrir-me a tota hora. Cada vegada m'avorria menys. I, ara que hi penso, ni tant sols recordo l'última vegada que em vaig avorrir!
He entès el significat de la seva resposta i corroboro allò que en sap més el diable per vell que no pas per diable!
La meva àvia, una dona magnífica i forta, va néixer al 1923. Ha viscut la guerra, ha estat metressa de casa i ha criat sense descans a quatre fills en els temps en què les mares confeccionaven elles mateixes la roba dels nens, quan encara no existien els bolquers, ni els robots de cuina... Aquells temps en què els homes només treballaven fora de casa. Exclusivament fora de casa. És clar, l'àvia no va tenir mai temps d'avorrir-se!
Ara jo tampoc no en tinc. I això que disposo de rentadora, assecadora, microones i totes les màquines que la tecnologia ha ideat per facilitar-nos la feina. Però pencar dins i fora de casa, criar els fills, gestionar el twitter, actualitzar el facebook, organitzar les fotografies en àlbums digitals, llegir un llibre sobre com educar el nens, un sopar amb la parella i la logística que comporta col·locar les criatures, un cafè amb una amiga i escriure al blog m'ocupen totes les hores del dia. Vull fer tantes coses i les vull fer ja, que m'estresso només de pensar-hi. A més, hem arribat a un punt en què sembla que la vida perd el seu sentit si no vas a mil per hora. I això és un error! Un error colossal.
Reivindico l'avorriment!
Encara us diré més, enguany ja sé què demanaré als Reis Mags de l'Orient: temps per avorrir-me!