AMIGUES QUE HO CUREN TOT

Qui té un amic té un tresor. Aquest és un d’aquells refranys que has sentit a dir des que eres menuda però que no t’havies aturat a analitzar fins avui. És una veritat com una casa, et dius de seguida. I també ho és que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i que saps identificar-los perquè hi són sempre –sobretot quan van mal dades–.

En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».

La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.

Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.

ELS IMPRESCINDIBLES

Tots en tenim algun, d'imprescindible.
Si ets afortunat, la vida te'n regalarà més d'un.
Si ets desgraciat, en el pitjor dels casos, no t'adonaràs que els tenies fins que els hagis perdut.
Però aquest vespre no permetré que el pessimisme envaeixi aquest espai. Avui em referiré als imprescindibles amb nom i cognoms. A aquells éssers, sense els quals, ja no concebríem la nostra existència.
Els teus imprescindibles no necessiten que els expliquis que estàs amoïnat perquè, només de sentir el to del teu "hola" quan despenges el telèfon, són capaços d'endevinar-te l'estat d'ànim. Perquè només mirant-te als ulls saben si has assolit l'èxit o hi ha algun neguit que et crema a les entranyes, per insignificant que sigui.
Es commouen amb el teu dolor i s'emocionen pel teu goig.
S'encomanen tant del teu entusiasme, que les teves victòries els fan més il·lusió i tot que les pròpies!
S'afligeixen tant amb el teu dolor, que el turment és, fins i tot, major per a ells que no pas per a tu.
Saben el que et fereix i el que et violenta. Coneixen bé els teus gustos i les teves manies. T'intueixen el pensament i troben les paraules justes en el moment adequat.
A més, no et cal ni avisar-los quan els necessites... Perquè, senzillament, hi són: pacients, amatents, perennes. Disposats eternament a fer-te somriure.

Tenir a la vora els teus imprescindibles equival a ser feliç. Però esdevenir tu l'imprescindible d'algú i poder ser-hi, sempre, és infinitament millor. ;-)

A PROVA DE BOMBES

De la complexitat de l'existència humana, una de les qüestions que més curiositat em provoca és la xarxa de relacions que cadascú de nosaltres va teixint en el decurs de la vida.
Ser en un lloc concret, en un instant precís, determina que coincideixis amb unes persones unes altres.
Després, la química pertinent i els gustos, així com les preferències personals, s'encarreguen de fer una selecció de quines d'aquestes ànimes formaran part de la teva vida i quin pes hi tindran.
D'aquest procés, que té una part aparentment aleatòria, més enllà de la creença o no en el destí, i una altra de voluntària, sorgeixen els saludats, els coneguts, les parelles i els amics.
Els tres primers poden anar i venir amb una certa lleugeresa. D'una banda, els saludats, que poden ser-hi únicament en una etapa breu de la teva vida, com un veí al qual deixes de saludar quan et canvies de pis. D'altra banda, els coneguts, que tot i tenir-los més o menys presents, poden desaparèixer sense deixar cap rastre, ni físic ni emocional. Per últim, les relacions de parella, que -no cal dir-ho- són per excel·lència les més inestables i imprevisibles, i de la mateixa manera que arriben poden marxar.

Els amics no. Els amics romanen. Els amics hi són sempre. Per trobar-te i parlar del sexe dels àngels, per discutir sobre política, per enfotre-te'n de tot, per malparlar de la feina, per compartir vetllades irrepetibles, per avisar-te quan t'estàs equivocant, per riure't les gràcies i per plorar totes les penes del món.
Els amics hi són eternament, incondicionalment, a prova de bombes.