SI POGUÉS TRUCAR-TE AVUI

Mare, si pogués trucar-te avui, t'explicaria que l'últim any no ha estat gens fàcil. Que, malgrat el meu esperit alegre i aquestes malaltisses ganes de poder fer front a tot, he tocat fons molts dies. I que m'has fet més falta que mai.

He patit, he plorat, he dubtat i he odiat molt més del que calia. I, mirant la lluna, t'he buscat mil nits esperant trobar-te amb algun consell que em guarís el cor.

Et diria que, després de tants anys, m'he resignat a viure sense tu. Però que em fot, em cou i em crema igual que aquell 1 de setembre del 2005.

I tu li trauries ferro a tot, te'n fotries una mica i em titllaries de dramàtica. Li donaries la volta a tot i parlaríem de les coses bones que també han passat, i de tot el que he après (perquè el que no et mata et fa més fort). I jo hauria de donar-te la raó.

I parlaríem del gran aprenentatge d'aquest any, que és que per fi he entès que algunes persones estan només de pas. I que les que hi són per sempre, les que sempre hi seran, abracen la teva tristor i la fan miques, et recullen del terra en els dies grisos i et fan volar fins als estels. T'adverteixen quan la cagues, t'avisen si t'equivoques i et paren els peus si et passes de frenada. T'acompanyen en els moments més crus i ploren amb tu fins que aconsegueixen fer-te riure, perquè saben com estàs només mirant-te als ulls.

Si pogués trucar-te avui, mare, aquesta nit no em pesaria tant.

EL VIATGE MÉS FASCINANT

Un 5 d'abril de fa dinou anys començava el viatge més fascinant de la meva vida. Aleshores, jo ni tan sols ho sabia.

Feia un any i mig que havia perdut la mare, i les ganes de convertir-me jo en mare eren tan grans com les de superar aquell dol tan cru, tan inesperat i tan devastador que m'havia tocat viure. 

Als meus vint-i-vuit anys —i la sensació que ho sabia tot perquè havia passat anys treballant de cangur i havia cuidat sempre dels més petits de la família— vaig ser mare per primera vegada. 

No tenia por, no tenia dubtes. Només ganes d'estimar i protegir aquella personeta que feia nou mesos que es coïa a foc lent al meu ventre. Estava convençuda que estaria a l'altura, perquè l'amor mou muntanyes, i no podia ser tan difícil, carai.

De seguida, però, vaig entendre que la maternitat no és el que veus a les pel·lis, ni als anuncis. No és el que et fa creure el màrqueting. La maternitat té clars i obscurs, et fa dubtar, et fa patir, et fa por i et porta a límits que no coneixies. Et fa vulnerable i fràgil. I, alhora, a base d'assaig error, et fa créixer, et fa més valenta, més forta i més resilient que qualsevol altra cosa. 

Perquè només als fills els estimes per sobre de totes les coses, sempre, incondicionalment, irremeiablement. Perquè només pels fills moriries i mataries. Res passa tant per davant de tot com els fills, perquè només pels fills renunciaries a tot. 

EL MEU ENTUSIASME MALALTÍS

Aquesta tarda he revisitat els tres àlbums de fotos en blanc i negre, els de quan eres petita. Ara que tampoc hi ha l'àvia, no vull que es difumini el record que tinc de tu. No vull oblidar cap detall de qui vas ser, del que vas ser, de com vas ser. Em sé totes les fotografies de memòria, però sempre hi descobreixo una mirada, un posat o una intenció que no havia vist abans. 

Et penso sempre, però ara fa dies que em fas més falta que mai. Donaria mitja vida per poder seure amb tu i, després d'abraçar-te durant deu hores seguides per compensar els vint anys de dol, confessar-te que no soc tan forta com tu, que no soc tan dura com tu, que no tinc el teu pragmatisme, ni soc tan intel·ligent. Voldria explicar-te que no escarmento, que no hi ha manera que entengui que és millor encarar la vida des de la racionalitat que no pas des de l'emoció. Perquè el meu entusiasme malaltís i aquesta absurda mania de deixar-me endur per la fantasia d'un món ideal i ple de flors i violes sempre acaba partint-me pel mig. Perquè la intensitat amb què sento i percebo les coses sempre m'aboca a l'abisme. Perquè tocar el cel és bonic, és clar, però surt molt car quan caus. 

Avui pensava que, potser, en algun moment, tu també vas ser tan ingènua, tan romàntica i tan sensible com jo, però que la vida, a base d'hòsties, et va anar posant a lloc. Que en algun moment de lucidesa vas tenir clar que no valia la pena patir tant i vas construir-te una cuirassa per protegir-te. O potser no, potser sempre vas ser molt més llesta que jo i això et va fer molt menys vulnerable. Però no ho sabré mai. Perquè només puc imaginar com eres realment i què m'hauries dit en cada moment. I fa mal. I cou i crema.