NOMÉS PUC IMAGINAR COM SERIES

Avui n’hauries fet 67, tot i que a l’últim pastís amb espelmes que vas bufar hi deia 53. Cada dia, en algun moment, faig un recompte mental del temps que ha passat. No et sabria dir per què. Simplement el faig.

És el catorzè 9 d’abril que m’empasso les ganes de felicitar-te amb el primer cafè amb llet del dia. No recordo com vam celebrar el darrer aniversari. Ni tampoc què et vaig regalar. Et vaig fer una postal de les meves, segur, però no sé si em va quedar prou bé. És evident que et devia escriure que t’estimava i que eres la millor mare del món, però no sé si ho vaig fer prou bonic. D’haver sabut que no n’hi hauria més... Buf, sort que no ho sabia.

Et somio sovint i t’anomeno insistentment. Tant, que les amigues que he fet després del pitjor dia de la meva vida saben de sobres com eres. Com eres abans, és clar, perquè ara només puc imaginar com series.

Aquest matí, de camí a l’escola, em fixava en algunes iaies. Les veia molt velletes. Tu no ho series gens, de velleta. Tu series l’àvia Mercè i molaries molt. T’imagino fent sudokus amb l’Hèctor, sopes de lletres amb la Valèria i algun trencaclosques amb l’Aleix. Als dos grans fa temps que els hauríem ensenyat a jugar al Continental i, en tardes de tempesta com la d’avui, muntaríem unes timbes espectaculars. No et deixaries convèncer mai per anar al parc, però series la primera en dur-los al cinema. Quina ràbia més gran que ens haguem de perdre tot això.

Que sí, que cada dia ho porto millor, que vaig aprenent a viure amb aquest forat tan gran i que sé que no em serveix de res repetir-me que el món sense tu és molt pitjor, però en dies com avui et ploro una mica més. De fet, ahir pensava que si sabés que m’he de morir demà l’únic consol que tindria és pensar que potser ens veiem allà on sigui que vas quan et mors.

JA NO FA OLOR D'EAU SAUVAGE

Quan arriba el mes d’abril tinc sentiments que es contraposen.

És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tan sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.

Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.

La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.

Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.

TOTS CONTENTS, EXCEPTE TU

Avui en fas 93 i tots estem contents, excepte tu.

"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".

Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.

Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.

Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.

I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.

Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.

DEMANA UN DESIG I BUFA!

Avui he celebrat, per avançat, el meu aniversari. Ho he fet en petit comitè. Amb la persona que és amb mi, incondicionalment, des del precís instant en què ens van gestar els nostres pares i que cada dia 2 d'agost té exactament el mateix motiu de celebració que jo. Tenir una germana bessona converteix el natalici en doblement especial. L'apuntes a l'agenda i hi poses aniversari de l'Annushkita (i meu!), com si pogués oblidar-me'n! Fer anys a l'estiu té coses bones, però també en té de dolentes: no sempre tens la família i els amics a la vora. Per aquest motiu, la trobada era avui.

La meva il·lusió per fer anys, malgrat vagi passant el temps, és la mateixa de quan era menuda. Sento aquells nervis a la panxa, aquell pessigolleig que m'acompanya els dies previs i, sobretot, el dia abans quan està a punt d'arribar la mitjanit.
No he entès mai que les persones s'entristeixin o s'enfadin quan toca bufar les espelmes. No hi ha res millor que anar sumant anys. El problema seria no poder-ho fer! Però encara hi ha una cosa que em fa més gràcia: les persones que se'n resten. És ridícul! Qui prefereix retrocedir en comptes d'avançar? És incongruent.
Com que a mi l'aniversari sí m'agrada, procuro festejar-lo tant com puc.
Avui amb l'Anna hem dinat, el mateix dia 2 soparé amb el meu home i bufaré les espelmes amb l'ajuda dels meus petits tresors, i abans de vacances hauré commemorat l'assenyalada data amb els amics: que si un cafè, que si un berenar, que si us convido a casa a fer un pica-pica...
És l'excusa ideal per trobar-te amb les persones que no tens facilitat de veure durant la resta de l'any. I és un dia per contestar trucades, llegir centenars missatges a FB, rebre els WhatsApps de tots els amics, i que et cusin a Tweets els coneguts i saludats.
L'aniversari és el "teu" dia. I et recorda que fa "x" anys vas respirar per primera vegada, que vas obrir els ulls i vas iniciar el camí que t'ha dut fins on ets.