QUAN HAS ARRIBAT AL NIRVANA

Del 16 de juny del 94, en tens els records més vius, més nítids i més clars de tota la teva vida. És així, per més que passin els anys, per més vegades que t'hagin tornat a robar el cor, per més dies feliços que acumulis i per més esforços que facis per no idealitzar aquell dia que donaria pas de l'estiu més especial de la teva vida. 

Després de mesos gestionant un centenar de papallones que voletejaven com boges i sense control pel teu estómac, i de desitjar fins a la follia que aquell noi ros amb els ulls de color mel que seia a l'última fila de la classe es fixés en tu, per fi, teníeu una cita.

Vas arribar a l'institut molt abans de l'hora acordada i et va tocar seure a les escales a esperar que ell acabés l'últim examen de segon de BUP. Cap altra espera se t'ha fet tan llarga mai més. Després de mirar el rellotge unes vint vegades, el vas veure sortir. Duia una camisa blava de lli i unes bermudes de color crema. Et va mirar i va somriure. No saps ni com, perquè tota tu tremolaves, vas anar cap a ell, i li vas preguntar com li havia anat l'examen. Comentant si aprovaria o suspendria, vau passejar fins a trobar un banc per seure a la Via Augusta. Ell t'explicava que tenia una casa d'estiueig a La Bisbal, que havia jugat a waterpolo i que ara jugava a rugbi, que era el petit de tres germans i que encara no sabia que volia ser de gran, i tu el miraves embadalida, convençuda que era el noi més guapo, més fascinant i més increïble del món mundial i les galàxies. La conversa es va allargar fins al migdia i vau anar a dinar al Pan's & Company del carrer Muntaner. Us vau explicar la vida en vers fins que es va pondre el sol i et va acompanyar a casa. Al portal, vau parlar durant una hora llarga més i, com s'havia fet tan curtet, vau quedar que l’endemà et vindria a buscar al matí per anar a fer una volta. 

Aquell dia començava la història d'amor més bonica del món. 

Després de més de quatre anys de somnis fets realitat, d'instants que tots hem vist a les pel·lícules, però que sembla impossible que siguin reals, i d'aprenentatges compartits preciosos, ell et va deixar. 

Cada final de curs, inevitablement, revisites cada minut d'aquell dia, i corrobores que és cert que el primer amor no s'oblida mai. I no pots evitar pensar que va marcar per sempre la teva vida i la teva manera d'entendre l'amor, perquè va ser una història tan especial, tan de veritat, tan ingènua, tan sensible, tan bella, tan sublim, tan autèntica i tan intensa, que difícilment es podria repetir. Perquè quan has tocat el cel i has tastat el paradís, quan has volat a l'edèn i arribat al nirvana, tot el que no sigui això et sembla poc.

A TRES COSES DE SER FELIÇ

Sobre la felicitat, se n'ha teoritzat sempre. Què és, com s'aconsegueix, què cal fer per assolir-la...

Aristòtil considerava la felicitat com el bé suprem i l'objectiu de tot ésser humà. I és veritat que tots, d'una manera o una altra, cerquem la felicitat incansablement, com un objectiu prioritari a la vida que cal assolir al preu que sigui. 

Epicur la definia com l'absència de dolor físic i l'absència de preocupacions o pertorbacions mentals. Per això proposava una vida austera, mesurada i lliure de dependències materials. Sense complicacions, vaja. Viure tranquil i anar fent xino-xano.

Sèneca i els estoics asseguraven que la felicitat no depèn de les circumstàncies externes, sinó de viure d'acord amb la virtut i la raó. I, segons ells, aquest estat de plenitud i serenitat s'aconsegueix assumint que el nostre benestar depèn exclusivament dels nostres pensaments i accions, i no del que ens passa o ens deixa de passar.

Nietzsche, per la seva banda, rebutjava la idea d'una felicitat passiva o de mínim patiment. Creia que la felicitat rau en la culminació de la voluntat de poder superar obstacles, créixer constantment i abraçar la vida tal com és, amb les seves alegries i les seves tragèdies.

Segons Kant, la felicitat s'assoleix en tant que tinguis alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i alguna cosa per desitjar. Tres coses. Senzill, oi? Fa estona que hi dono voltes i hi estic molt d'acord. Deu ser per això que jo no puc parar mai quieta, ni tan sols quan el cansament em venç, i que sempre busco alguna cosa per fer. Suposo que és per això, també, que estimo tant la idea d’estimar, que estimo a raig i per sobre de les meves possibilitats. I, per fi, gràcies a Kant, finalment he entès per què jo no concebo la vida sense desig.

SI POGUÉS TRUCAR-TE AVUI

Mare, si pogués trucar-te avui, t'explicaria que l'últim any no ha estat gens fàcil. Que, malgrat el meu esperit alegre i aquestes malaltisses ganes de poder fer front a tot, he tocat fons molts dies. I que m'has fet més falta que mai.

He patit, he plorat, he dubtat i he odiat molt més del que calia. I, mirant la lluna, t'he buscat mil nits esperant trobar-te amb algun consell que em guarís el cor.

Et diria que, després de tants anys, m'he resignat a viure sense tu. Però que em fot, em cou i em crema igual que aquell 1 de setembre del 2005.

I tu li trauries ferro a tot, te'n fotries una mica i em titllaries de dramàtica. Li donaries la volta a tot i parlaríem de les coses bones que també han passat, i de tot el que he après (perquè el que no et mata et fa més fort). I jo hauria de donar-te la raó.

I parlaríem del gran aprenentatge d'aquest any, que és que per fi he entès que algunes persones estan només de pas. I que les que hi són per sempre, les que sempre hi seran, abracen la teva tristor i la fan miques, et recullen del terra en els dies grisos i et fan volar fins als estels. T'adverteixen quan la cagues, t'avisen si t'equivoques i et paren els peus si et passes de frenada. T'acompanyen en els moments més crus i ploren amb tu fins que aconsegueixen fer-te riure, perquè saben com estàs només mirant-te als ulls.

Si pogués trucar-te avui, mare, aquesta nit no em pesaria tant.

EL VIATGE MÉS FASCINANT

Un 5 d'abril de fa dinou anys començava el viatge més fascinant de la meva vida. Aleshores, jo ni tan sols ho sabia.

Feia un any i mig que havia perdut la mare, i les ganes de convertir-me jo en mare eren tan grans com les de superar aquell dol tan cru, tan inesperat i tan devastador que m'havia tocat viure. 

Als meus vint-i-vuit anys —i la sensació que ho sabia tot perquè havia passat anys treballant de cangur i havia cuidat sempre dels més petits de la família— vaig ser mare per primera vegada. 

No tenia por, no tenia dubtes. Només ganes d'estimar i protegir aquella personeta que feia nou mesos que es coïa a foc lent al meu ventre. Estava convençuda que estaria a l'altura, perquè l'amor mou muntanyes, i no podia ser tan difícil, carai.

De seguida, però, vaig entendre que la maternitat no és el que veus a les pel·lis, ni als anuncis. No és el que et fa creure el màrqueting. La maternitat té clars i obscurs, et fa dubtar, et fa patir, et fa por i et porta a límits que no coneixies. Et fa vulnerable i fràgil. I, alhora, a base d'assaig error, et fa créixer, et fa més valenta, més forta i més resilient que qualsevol altra cosa. 

Perquè només als fills els estimes per sobre de totes les coses, sempre, incondicionalment, irremeiablement. Perquè només pels fills moriries i mataries. Res passa tant per davant de tot com els fills, perquè només pels fills renunciaries a tot. 

EL MEU ENTUSIASME MALALTÍS

Aquesta tarda he revisitat els tres àlbums de fotos en blanc i negre, els de quan eres petita. Ara que tampoc hi ha l'àvia, no vull que es difumini el record que tinc de tu. No vull oblidar cap detall de qui vas ser, del que vas ser, de com vas ser. Em sé totes les fotografies de memòria, però sempre hi descobreixo una mirada, un posat o una intenció que no havia vist abans. 

Et penso sempre, però ara fa dies que em fas més falta que mai. Donaria mitja vida per poder seure amb tu i, després d'abraçar-te durant deu hores seguides per compensar els vint anys de dol, confessar-te que no soc tan forta com tu, que no soc tan dura com tu, que no tinc el teu pragmatisme, ni soc tan intel·ligent. Voldria explicar-te que no escarmento, que no hi ha manera que entengui que és millor encarar la vida des de la racionalitat que no pas des de l'emoció. Perquè el meu entusiasme malaltís i aquesta absurda mania de deixar-me endur per la fantasia d'un món ideal i ple de flors i violes sempre acaba partint-me pel mig. Perquè la intensitat amb què sento i percebo les coses sempre m'aboca a l'abisme. Perquè tocar el cel és bonic, és clar, però surt molt car quan caus. 

Avui pensava que, potser, en algun moment, tu també vas ser tan ingènua, tan romàntica i tan sensible com jo, però que la vida, a base d'hòsties, et va anar posant a lloc. Que en algun moment de lucidesa vas tenir clar que no valia la pena patir tant i vas construir-te una cuirassa per protegir-te. O potser no, potser sempre vas ser molt més llesta que jo i això et va fer molt menys vulnerable. Però no ho sabré mai. Perquè només puc imaginar com eres realment i què m'hauries dit en cada moment. I fa mal. I cou i crema. 

 

SOMIAR EN GRAN

Entres al blog i rellegeixes les darreres entrades. Hi ha tant dolor en els últims escrits, que te'n fas creus. L'última dècada ha estat devastadora a tots els nivells. Has col·leccionat dols i surfejat diversos tsunamis. Ets patològicament resilient perquè has resistit i persistit, sense perdre de vista, ni un sol segon, que la vida és bonica i que pot ser preciosíssima. 

I aquest Nadal, que es preveia tan trist i tan gelat, es va tornant cada dia més dolç i estimulant. Tornes a somriure d'orella a orella i encares el 2026 amb una il·lusió que ja no recordaves ni que existia. Ets capaç d'espantar tots els fantasmes que t'han perseguit durant anys i camines amb el pas ferm i el cap ben alt. Les petites coses li donen sentit a tot, la música et fa volar i la pluja ja no t'arronsa. Tornes a ser la Pati que somia en gran i s'entusiasma per tot. 

I estàs fascinada perquè enguany no et caldrà suplicar, una vegada més, que l'any que ve no sigui amarg. No et farà falta demanar-ho, esperar-ho o desitjar-ho, perquè saps que no ho serà. Per fi tens la certesa que tot el que ha de venir serà bo i que aviat tindràs molts més motius per riure que no pas per plorar. Ara saps ho podràs tot i que res ni ningú podrà apagar les teves ganes irrefrenables de viure, de ser feliç i de fer feliços els teus. 

UN NADAL QUE ET PARTEIX PEL MIG

Surts al balcó per estrenar el coixí que la Laura t'ha regalat per al banquet que hi tens, perquè, com et va dir quan te'l va donar, "la vida sempre és millor amb un coixí". És dissabte, són dos quarts de nou, fa fred, però el cel és clar, i hi ha dues veïnes del pis de dalt que ja peten la xerrada. No pots evitar parar l'orella, que per alguna cosa et vas fer periodista.

Parlen de Nadal, de com organitzaran els àpats, que si hauran de demanar cadires perquè ja són tants que no sap com encabir-los tots, que si ja tenen el marisc congelat perquè després apugen els preus i és prohibitiu. L'una farà tartaletes de salmó, l'altra l'esculleda que feia la seva mare, el torrons no hi faltaran i allargaran la festa fins que els més petits ja no puguin més.

Elles van xerrant i tu només penses en com de diferent serà la teva nit de Nadal. Sereu cinc, la teva germana petita, els teus tres fills i tu. Fa 25 anys que ja no tens la mare, l'àvia va morir l'estiu del 24, t'has tornat a separar, i la teva bessona marxa totes les festes, com cada any des que es va casar amb un asturià.

A tu, que et fascinen les trobades familiars i les taules plenes de gent fent xivarri, escoltar les dues veïnes et parteix pel mig. Voldries un sopar amb nadales i panderetes, riure fins que ja no puguis més, que els tiets expliquin acudits dolents, que grans i petits et demanin els jocs de taula, tapar el més menut de la família que s'ha clapat al sofà, i que l'àvia proposi un brindis pels que ja no hi són. 

No vols plorar, però les llàgrimes et cauen al raig.