dimarts, 3 de desembre del 2024

EL NADAL MÉS TRIST

Fa dies que tinc una bossa plena de polvorons com els que li comprava a l'àvia per Nadal, i quan la nostàlgia em pesa massa me'n menjo un. Duc la seva bata lila perquè a casa ja fa fred i em poso la crema hidratant que em va regalar abans de morir. És la manera que tinc d'anar esquivant la tristor.

Sabia que el primer Nadal sense ella se'm clavaria com un ferro rogent al pit. El seu dol s'afegeix al de la mare. Però ara no tinc cap més mare suplent que m'ajudi a omplir aquest buit.

Dono per fet que les festes estaran tenyides de gris. Que empassaré les llàgrimes com pugui, per no perdre la màgia del Nadal, i que esperaré amb ànsia l'arribada del 2025. 

Ja ho deia l'àvia: año bisiesto, año siniestro. I jo recordaré el 2024 com un any molt fosc, perquè m'ha tocat enterrar tanta gent preciosa, que encara me'n faig creus. 





dijous, 18 de juliol del 2024

IMMORTAL I ETERNA

Has marxat el dia que feies 101 anys, però per a mi sempre seràs immortal i eterna. Necessito que ho siguis, àvia.

He imaginat aquest text des que me'l vas demanar, fa més de 10 anys, un dia, fent un cafè. «Per favor, Pati, tu que en saps molt, vull que escriguis unes paraules per al dia del meu enterrament», vas dir. Des d'aleshores, saps quantes vegades he intentat escriure un text que fos prou bonic? Infinites. Però sempre acabava arribant a la mateixa conclusió: que les paraules sortirien soles quan arribés el moment. I el moment ha arribat, però l'únic que surt sol són les llàgrimes, a raig.

Tothom t’estimava, els que encara hi som i tots els que ja se t’han anat morint. La gent t’admirava. Deixes una empremta preciosa al món que serà impossible d’esborrar. El veïnat, els comerços del barri, a Begues, tothom et trobarà a faltar. Vas ser sempre tan amable, tan atenta, tan generosa amb tots... Quin buit tan difícil d’omplir, àvia.

Sé que estaves esgotada i soc plenament conscient que aquest any ha estat devastador. Ets una campiona, àvia. De les dones més braves, fortes i valentes que conec. I només tinc paraules d'agraïment infinit cap a tu. Perquè ens has fet de mare suplent a l'Anna i a mi durant gairebé vint anys, perquè has aguantat carros i carretes i perquè has estat el pal de paller de la família.

Els últims mesos han estat durs i, a estones, massa crus. Però em quedo amb tots els moments compartits. Sempre m'havies cuidat tu a mi, i ara he pogut fer-ho jo. I com tu i jo som així d'alegres, hem rigut i hem plorat a parts iguals. M'has ensenyat que la vida cal viure-la intensament, que els somnis s'han de lluitar, que si caus només pots tornar-te a aixecar i, la teva frase estel·lar, que si tens un bon rato, l'aprofites, reina, perquè és tot el que t'enduràs.

Em quedo amb tot el que m’has ensenyat i repetiré fins a la sacietat totes les teves frases fetes: que si mig món se’n fot de l’altre mig, que si cadascú baixa l’escala com vol, que si de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, que si d’on no n’hi ha, no en raja...

Em queda el consol de pensar que has dit prou exactament com tu volies: havent fet la festa de dissabte passat amb tota la família, però no abans de fer els 101. I em fa veritablement feliç pensar que, a hores d'ara, la mama i el Jose ja t'han rebut amb els braços oberts i t'estan posant al dia de com funcionen les coses allà on sigui que estigueu ara.

Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven, perquè t’has fet estimar tant..., ens toca aprendre a viure sense tu.

T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna. Gràcies per tant, gràcies per tot.

 

divendres, 24 de maig del 2024

L'ÀNIMA DE LA FESTA

Has marxat una nit de lluna plena i segur que no és casual. Tinc el cor trencat, pel buit que deixes en mi i al món, i per l'àvia, que ha de tornar a plorar la mort d'un fill. Em quedo amb tots els moments bonics, que n'hi ha a cabassos. I ric i ploro a parts iguals. Perquè només puc recordar-te rient, però fa massa mal saber tot el que ens perdrem.
 
Has estat un tio increïble i un tiet insuperable, d'aquells que, després del dinar de Nadal, agafa la colla de nebots i se'ls emporta al cine o a l'Skating. D'aquells que, quan vivia a casa, sabent la il·lusió que ens feia a l'Anna i a mi, deixava monedes sota els coixins del sofà com si li haguessin caigut de la butxaca. D'aquells que sempre estan de bon humor i saben fer-te oblidar de les penes. 

Tenies una sensibilitat extrema i has sabut aprofitar la vida al màxim.

Tinc records preciosos per donar i per vendre. Com quan estiuejàvem a Begues i em deixaves agafar el volant del cotxe i portar-te al Casino. Jo devia tenir quatre o cinc anys, però em sabia el camí de memòria i em pensava de veritat que conduïa jo!

O com el dia que se'ns va acudir anar a comprar al supermercat de Segur de Calafell (que estava a l'altra punta del poble d'on teníem l'apartament) en la BMW vermella del Sergio i érem quatre: tu, l'Anna, el Sergio i jo, sense casc i amb el cabàs de vímet. El més fort és que en tot el passeig marítim no ens va parar cap guàrdia urbà! 

I com quan tenia 16 anys i em vas portar amb la Txe a la tele a fer un càsting, perquè la Mai preparava un programa i estava fent proves. Em vàreu recollir davant de casa i va ser un dels millors dies que hem passat junts, sobretot perquè el càsting va anar bé!

Gràcies per tot, per ser tan gran, per ajudar-me sempre que t'ho he demanat i per inspirar-me.


Ara et toca volar molt alt i, si veus la mama allà on vagis, fes-li un petó i abraça-la fort. T'estimo.

dimarts, 2 d’abril del 2024

PER SEMPRE



El dia 5 d'abril de 2007, a les set i deu de la tarda, vaig saber què volia dir "per sempre".

Abans d'aquest dia, havia dit que l'Agnès i jo seríem amigues per sempre, havia promès que odiaria per sempre el nen que em feia la guitza a l'escola, havia jurat que estimaria per sempre al meu primer amor i, quan va morir la mare, estava segura que la ploraria cada nit, per sempre més.

Però jurava en va. 

No vaig tenir ni la més remota idea del significat del "per sempre" fins que va néixer el meu primer fill. Ara sí que sí: per sempre seria el meu fill, passés el que passés.  I també per sempre seré l'encarregada de protegir-lo, de cuidar-lo i de defensar-lo a capa i espasa. Per sempre. A ell i també als seus dos germans. Per sempre.



divendres, 8 de desembre del 2023

Plorar-te fins que no em quedin llàgrimes

Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual. 

De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc. 

També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al Rodri esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res... 

No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes. 



dimecres, 30 d’agost del 2023

18 ANYS SENSE TU

Divuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.

Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries.

Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aquell devastador primer dijous de setembre del 2005.



divendres, 24 de març del 2023

SI TORNESSIS A NÉIXER

Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més. 

Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?

La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.

T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. 

Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.