SI POGUÉS TRUCAR-TE AVUI

Mare, si pogués trucar-te avui, t'explicaria que l'últim any no ha estat gens fàcil. Que, malgrat el meu esperit alegre i aquestes malaltisses ganes de poder fer front a tot, he tocat fons molts dies. I que m'has fet més falta que mai.

He patit, he plorat, he dubtat i he odiat molt més del que calia. I, mirant la lluna, t'he buscat mil nits esperant trobar-te amb algun consell que em guarís el cor.

Et diria que, després de tants anys, m'he resignat a viure sense tu. Però que em fot, em cou i em crema igual que aquell 1 de setembre del 2005.

I tu li trauries ferro a tot, te'n fotries una mica i em titllaries de dramàtica. Li donaries la volta a tot i parlaríem de les coses bones que també han passat, i de tot el que he après (perquè el que no et mata et fa més fort). I jo hauria de donar-te la raó.

I parlaríem del gran aprenentatge d'aquest any, que és que per fi he entès que algunes persones estan només de pas. I que les que hi són per sempre, les que sempre hi seran, abracen la teva tristor i la fan miques, et recullen del terra en els dies grisos i et fan volar fins als estels. T'adverteixen quan la cagues, t'avisen si t'equivoques i et paren els peus si et passes de frenada. T'acompanyen en els moments més crus i ploren amb tu fins que aconsegueixen fer-te riure, perquè saben com estàs només mirant-te als ulls.

Si pogués trucar-te avui, mare, aquesta nit no em pesaria tant.

EL VIATGE MÉS FASCINANT

Un 5 d'abril de fa dinou anys començava el viatge més fascinant de la meva vida. Aleshores, jo ni tan sols ho sabia.

Feia un any i mig que havia perdut la mare, i les ganes de convertir-me jo en mare eren tan grans com les de superar aquell dol tan cru, tan inesperat i tan devastador que m'havia tocat viure. 

Als meus vint-i-vuit anys —i la sensació que ho sabia tot perquè havia passat anys treballant de cangur i havia cuidat sempre dels més petits de la família— vaig ser mare per primera vegada. 

No tenia por, no tenia dubtes. Només ganes d'estimar i protegir aquella personeta que feia nou mesos que es coïa a foc lent al meu ventre. Estava convençuda que estaria a l'altura, perquè l'amor mou muntanyes, i no podia ser tan difícil, carai.

De seguida, però, vaig entendre que la maternitat no és el que veus a les pel·lis, ni als anuncis. No és el que et fa creure el màrqueting. La maternitat té clars i obscurs, et fa dubtar, et fa patir, et fa por i et porta a límits que no coneixies. Et fa vulnerable i fràgil. I, alhora, a base d'assaig error, et fa créixer, et fa més valenta, més forta i més resilient que qualsevol altra cosa. 

Perquè només als fills els estimes per sobre de totes les coses, sempre, incondicionalment, irremeiablement. Perquè només pels fills moriries i mataries. Res passa tant per davant de tot com els fills, perquè només pels fills renunciaries a tot. 

EL MEU ENTUSIASME MALALTÍS

Aquesta tarda he revisitat els tres àlbums de fotos en blanc i negre, els de quan eres petita. Ara que tampoc hi ha l'àvia, no vull que es difumini el record que tinc de tu. No vull oblidar cap detall de qui vas ser, del que vas ser, de com vas ser. Em sé totes les fotografies de memòria, però sempre hi descobreixo una mirada, un posat o una intenció que no havia vist abans. 

Et penso sempre, però ara fa dies que em fas més falta que mai. Donaria mitja vida per poder seure amb tu i, després d'abraçar-te durant deu hores seguides per compensar els vint anys de dol, confessar-te que no soc tan forta com tu, que no soc tan dura com tu, que no tinc el teu pragmatisme, ni soc tan intel·ligent. Voldria explicar-te que no escarmento, que no hi ha manera que entengui que és millor encarar la vida des de la racionalitat que no pas des de l'emoció. Perquè el meu entusiasme malaltís i aquesta absurda mania de deixar-me endur per la fantasia d'un món ideal i ple de flors i violes sempre acaba partint-me pel mig. Perquè la intensitat amb què sento i percebo les coses sempre m'aboca a l'abisme. Perquè tocar el cel és bonic, és clar, però surt molt car quan caus. 

Avui pensava que, potser, en algun moment, tu també vas ser tan ingènua, tan romàntica i tan sensible com jo, però que la vida, a base d'hòsties, et va anar posant a lloc. Que en algun moment de lucidesa vas tenir clar que no valia la pena patir tant i vas construir-te una cuirassa per protegir-te. O potser no, potser sempre vas ser molt més llesta que jo i això et va fer molt menys vulnerable. Però no ho sabré mai. Perquè només puc imaginar com eres realment i què m'hauries dit en cada moment. I fa mal. I cou i crema. 

 

SOMIAR EN GRAN

Entres al blog i rellegeixes les darreres entrades. Hi ha tant dolor en els últims escrits, que te'n fas creus. L'última dècada ha estat devastadora a tots els nivells. Has col·leccionat dols i surfejat diversos tsunamis. Ets patològicament resilient perquè has resistit i persistit, sense perdre de vista, ni un sol segon, que la vida és bonica i que pot ser preciosíssima. 

I aquest Nadal, que es preveia tan trist i tan gelat, es va tornant cada dia més dolç i estimulant. Tornes a somriure d'orella a orella i encares el 2026 amb una il·lusió que ja no recordaves ni que existia. Ets capaç d'espantar tots els fantasmes que t'han perseguit durant anys i camines amb el pas ferm i el cap ben alt. Les petites coses li donen sentit a tot, la música et fa volar i la pluja ja no t'arronsa. Tornes a ser la Pati que somia en gran i s'entusiasma per tot. 

I estàs fascinada perquè enguany no et caldrà suplicar, una vegada més, que l'any que ve no sigui amarg. No et farà falta demanar-ho, esperar-ho o desitjar-ho, perquè saps que no ho serà. Per fi tens la certesa que tot el que ha de venir serà bo i que aviat tindràs molts més motius per riure que no pas per plorar. Ara saps ho podràs tot i que res ni ningú podrà apagar les teves ganes irrefrenables de viure, de ser feliç i de fer feliços els teus. 

UN NADAL QUE ET PARTEIX PEL MIG

Surts al balcó per estrenar el coixí que la Laura t'ha regalat per al banquet que hi tens, perquè, com et va dir quan te'l va donar, "la vida sempre és millor amb un coixí". És dissabte, són dos quarts de nou, fa fred, però el cel és clar, i hi ha dues veïnes del pis de dalt que ja peten la xerrada. No pots evitar parar l'orella, que per alguna cosa et vas fer periodista.

Parlen de Nadal, de com organitzaran els àpats, que si hauran de demanar cadires perquè ja són tants que no sap com encabir-los tots, que si ja tenen el marisc congelat perquè després apugen els preus i és prohibitiu. L'una farà tartaletes de salmó, l'altra l'esculleda que feia la seva mare, el torrons no hi faltaran i allargaran la festa fins que els més petits ja no puguin més.

Elles van xerrant i tu només penses en com de diferent serà la teva nit de Nadal. Sereu cinc, la teva germana petita, els teus tres fills i tu. Fa 25 anys que ja no tens la mare, l'àvia va morir l'estiu del 24, t'has tornat a separar, i la teva bessona marxa totes les festes, com cada any des que es va casar amb un asturià.

A tu, que et fascinen les trobades familiars i les taules plenes de gent fent xivarri, escoltar les dues veïnes et parteix pel mig. Voldries un sopar amb nadales i panderetes, riure fins que ja no puguis més, que els tiets expliquin acudits dolents, que grans i petits et demanin els jocs de taula, tapar el més menut de la família que s'ha clapat al sofà, i que l'àvia proposi un brindis pels que ja no hi són. 

No vols plorar, però les llàgrimes et cauen al raig.

CARTA A LA MEVA JO DE 8 ANYS

 A la meva jo de 8 anys li diria que la vida és magnífica. Que, per més pals que li toqui afrontar, no tingui cap dubte que tot passa i que tot és possible. 

Que treballarà molt, però tindrà la sort de saber que no li han regalat res perquè tot s'ho ha guanyat a pols i amb esforç. Que aconseguirà el seu somni de ser periodista i que la feina l'obsequiarà amb moments meravellosos. 

Que la sort voldrà que, pel camí, tot i perdre puntals de la seva vida, com la mare i l'àvia, trobarà persones meravelloses que l'acompanyaran en els moments més durs i també en les alegries més gratificants. 

Que li partiran el cor en mil bocins unes quantes vegades, però que la seva resiliència és més gran que qualsevol abisme. 

Que tindrà tres fills que són tan únics, tan singulars i tan especials que no se'ls hauria imaginat ni en el millor dels seus somnis.

Que les dues germanes que té i unes quantes 'sisters' més la faran sentir la dona més afortunada del món. 

Que sigui sempre ella i que no perdi mai la il·lusió, la vitalitat, l'espontaneïtat i l'energia que la caracteritza. 

Continua somiant, Pati de 8 anys, fins a l'últim dia que siguis al món. I no deixis mai de somriure!

ESTIC PROU BÉ, MARE

Estic prou bé, mare, de veritat. Avui he somiat que venies a casa i em preguntaves com estic. Saps que els últims mesos no han estat fàcils per a mi. Que, per sortir de la muntanya russa constant en què estava immersa, estic passant per un terratrèmol emocional que em trasbalsa i em desestabilitza. No pateixis per mi. Estic bé. Fa vint anys que no hi ets, però el teu esperit i la teva fortalesa no han deixat d'acompanyar-me. Em vas ensenyar que si caus, t'aixeques, que les ferides sempre acaben sanant i que no hi ha cap turment que duri cent anys. Que tot té solució, menys la mort, i que qui dia passa, any empeny. 

Si em veus plorar, no et sàpiga greu. De tant en tant, em cal buidar el pap. Soc sensible i sentimental, les coses em commouen i em sacsegen, ja em coneixes. I saps que ara donaria mitja vida per poder amagar-me entre els teus braços i quedar-m'hi a viure uns dies. Però no estic sola, mare. Tinc un exèrcit de persones preciosíssimes al meu costat que m'estimen tant que me'n faig creus i que em recorden que per més devastadora que sigui la tempesta, al final, sempre surt el sol.