divendres, 24 de maig del 2024

L'ÀNIMA DE LA FESTA

Has marxat una nit de lluna plena i segur que no és casual. Tinc el cor trencat, pel buit que deixes en mi i al món, i per l'àvia, que ha de tornar a plorar la mort d'un fill. Em quedo amb tots els moments bonics, que n'hi ha a cabassos. I ric i ploro a parts iguals. Perquè només puc recordar-te rient, però fa massa mal saber tot el que ens perdrem.
 
Has estat un tio increïble i un tiet insuperable, d'aquells que, després del dinar de Nadal, agafa la colla de nebots i se'ls emporta al cine o a l'Skating. D'aquells que, quan vivia a casa, sabent la il·lusió que ens feia a l'Anna i a mi, deixava monedes sota els coixins del sofà com si li haguessin caigut de la butxaca. D'aquells que sempre estan de bon humor i saben fer-te oblidar de les penes. 

Tenies una sensibilitat extrema i has sabut aprofitar la vida al màxim.

Tinc records preciosos per donar i per vendre. Com quan estiuejàvem a Begues i em deixaves agafar el volant del cotxe i portar-te al Casino. Jo devia tenir quatre o cinc anys, però em sabia el camí de memòria i em pensava de veritat que conduïa jo!

O com el dia que se'ns va acudir anar a comprar al supermercat de Segur de Calafell (que estava a l'altra punta del poble d'on teníem l'apartament) en la BMW vermella del Sergio i érem quatre: tu, l'Anna, el Sergio i jo, sense casc i amb el cabàs de vímet. El més fort és que en tot el passeig marítim no ens va parar cap guàrdia urbà! 

I com quan tenia 16 anys i em vas portar amb la Txe a la tele a fer un càsting, perquè la Mai preparava un programa i estava fent proves. Em vàreu recollir davant de casa i va ser un dels millors dies que hem passat junts, sobretot perquè el càsting va anar bé!

Gràcies per tot, per ser tan gran, per ajudar-me sempre que t'ho he demanat i per inspirar-me.


Ara et toca volar molt alt i, si veus la mama allà on vagis, fes-li un petó i abraça-la fort. T'estimo.

dimarts, 2 d’abril del 2024

PER SEMPRE



El dia 5 d'abril de 2007, a les set i deu de la tarda, vaig saber què volia dir "per sempre".

Abans d'aquest dia, havia dit que l'Agnès i jo seríem amigues per sempre, havia promès que odiaria per sempre el nen que em feia la guitza a l'escola, havia jurat que estimaria per sempre al meu primer amor i, quan va morir la mare, estava segura que la ploraria cada nit, per sempre més.

Però jurava en va. 

No vaig tenir ni la més remota idea del significat del "per sempre" fins que va néixer el meu primer fill. Ara sí que sí: per sempre seria el meu fill, passés el que passés.  I també per sempre seré l'encarregada de protegir-lo, de cuidar-lo i de defensar-lo a capa i espasa. Per sempre. A ell i també als seus dos germans. Per sempre.



divendres, 8 de desembre del 2023

Plorar-te fins que no em quedin llàgrimes

Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual. 

De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc. 

També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al Rodri esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res... 

No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes. 



dimecres, 30 d’agost del 2023

18 ANYS SENSE TU

Divuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.

Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries.

Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aquell devastador primer dijous de setembre del 2005.



divendres, 24 de març del 2023

SI TORNESSIS A NÉIXER

Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més. 

Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?

La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.

T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. 

Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.





dimecres, 31 d’agost del 2022

LA PITJOR TRUCADA DEL MÓN

L'1 de setembre de 2005 al migdia vaig rebre la pitjor trucada del món. D'ençà d'aleshores res no ha estat igual. He après a viure sense tu, és clar. Se'n diu supervivència. Però una part de mi es va evaporar per sempre més. 

Va ser tan de cop i tan inesperat que disset anys després encara em costa de pair. La teva mort em va partir pel mig aleshores i em continua esmicolant avui.

Em feies, em fas i em faràs sempre falta. Vetlla'm, si pots, des d'on siguis.

T'estimo, mare. 


dijous, 20 de gener del 2022

NI QUE SIGUI NOMÉS UN MOMENT

Fa massa dies que no et somio. Ja no vens a veure'm mai. I no sé per què.  

L'altre dia, parlant amb l'àvia, em va dir que ella sí t'havia somiat. I reconec que em va fer enveja. Me'n va fer molta. Però ho entenc, no pateixis. Si has de triar, ves amb ella, que li fas molta falta. Diu que tu estaves com sempre, tan jove, tan divertida, tan tu...

Fantasiejo amb la idea que tu estàs al corrent de tot, que ens segueixes la pista i que saps que ja tens cinc néts. Són tots cinc súper bonics, oi? Quina pena tan gran que no en coneguis cap. I quina merda més grossa que ells no t'hagin vist mai.

Saps què fa dies que penso? Que tampoc em queden tants anys per tenir la teva edat. Això em fa vertigen. No per mi, pels pirulos. Perquè no voldria que passin pel que he hagut de passar jo. 

Vine un dia d'aquests i xerrem una estona, va. Ni que sigui només un moment. Prometo deixar-te marxar, però vine.