diumenge, 18 de juliol de 2021

IMMORTAL

L'àvia avui n'ha fet 98 i s'ha tornat quedar sense festa. Estava moixa perquè la pandèmia ens ha obligat, una altra vegada, a ajornar la trobada que fèiem tradicionalment per celebrar el seu aniversari i que reunia tot els seus fills, néts i besnéts. Li dol perquè diu que potser no arriba als 99. 

És bonica per dins i per fora. L'àvia que tothom voldria tenir. Té el cap clar, el cor calent, l'ànima lliure i els principis intactes. Estima la família més que a la pròpia vida i n'ha passat de tants colors que m'atreviria a dir que ja ho sap tot. 

Sempre li dic que és immortal, i riu, però necessito que ho sigui. Perquè fa molts anys que em fa de mare suplent. I m'asserena, m'aconsella i m'acompanya. Perquè quan tinc un problema i m'enfado amb el món despenjo el telèfon i marco el seu número i perquè si tinc una bona notícia sempre li explico en primícia. 

Aquesta festa que avui no ha pogut ser es farà. Ja li he dit. I serà sonada. 




dissabte, 10 de juliol de 2021

MITJA VIDA PER TORNAR ENRERE

Avui, mires enrere i donaries mitja vida per tornar-hi. Però de veritat. No és un dir.

Regalaries sense pensar-t'ho tot el temps que has perdut discutint, les hores que has malbaratat plorant i cadascuna de les nits que has exhaurit mirant d'entendre què ha passat. Llençaries a la brossa les converses estèrils, les males cares, les baralles i els malentesos. I viatjaries sense dubtar-ho als moments feliços.

Els bons records, que han estat sempre motor d'impuls per tirar endavant, es tornen avui una daga que et parteix pel mig. Les fotografies de fa anys et recorden el que ja no és. El que s'ha esvaït. El que no serà mai més.

I tanques els ulls per tornar a ser aquella Pati amb quinze anys que li confessava a la mare que s'havia enamorat, i recuperes l'essència del pessigolleig que et travessava de dalt a baix. I voldries quedar-t'hi una estona més i volar i assaborir del tot aquest record.

I mires l'infinit i tornes a la festa d'aniversari que vas fer al dúplex per als 26 i que va aplegar el bo i millor que tenies aleshores. I penses que fa massa temps que no veus l'Edu i la Mercè, que enyores les teves converses amb l'Evita, que la Laia estava radiant aquella nit, i que vam riure tant que és impossible oblidar-ho.

Ets optimista de mena tu, però aquest matí enyores massa el que has perdut. I allò que sempre et deia la mare pren tot el seu sentit. I si poguessis tornar enrere esprimiries cada bon moment viscut, triaries només allò que et fa feliç i fugiries del que et fereix. 



 






dijous, 17 de juny de 2021

COM DUES GOTES D'AIGUA

Que la nena se m'assembla, no és cap secret, m'ho diuen des que va néixer. La frase que més he sentit dir en els darrers deus anys és: ostres, però si és una mini-pati! 

Qui ens coneix bé sap que les similituds entre ella i jo van molt més enllà de l'aparença física. Compartim defectes, virtuts, manies, tics, i actituds davant la vida. 

Avui hi pensava, en això, i en els avantatges que suposa. És positiu perquè l'endevino, perquè quan té problemes me n'adono de seguida, i perquè sé com reaccionarà en cada circumstància. És ben bé que quan ella va a la platja jo ja torno morena. És com jugar en camp propi i tenir manual d'instruccions. Puc entendre-la millor i em permet ajudar-la més. Sé el que funcionarà i el que no, sé quan cal insistir-hi i quan no, sé si necessita espai o vol que l'abraci fort, i tot sovint ens estalviem el mètode d'assaig i error. De fet, quan es tracta d'ella trobo solucions per a tot. I després penso: per què no se'm va acudir a mi quan em va passar allò? 

Que em faci de mirall és com veure'm amb un gran angular. Més enllà dels beneficis que pugui tenir per ella i algun que altre inconvenient, com ara que sovint no té l'oportunitat d'espifiar-la i per tant perdem aquell "fent i desfent, aprèn l'aprenent" tan necessari— m'ofereix una mirada nítida del que soc i de com soc. Em posa davant dels nassos les imperfeccions, les febleses i totes les pors que no he confessat mai. Deixa al descobert la meva essència i tot el que detesto de mi i, el més important de tot,  m'encoratja i m'ajuda a corregir els propis errors. 

Ja fa temps que ho dic: fer de mare té molt més d'aprenent que no pas de mestre i mai podré agrair prou als meus pirulos tot el que m'ensenyen a diari. 








dijous, 8 d’abril de 2021

SI NO T'HAGUESSIS MORT

Si no t'haguessis mort, demà n'hauries fet 69. Però et vas morir fa massa anys i d'ençà d'aleshores cada 9 d'abril és una mica més trist. 

Aquesta tarda he parlat amb l'àvia, li he preguntat com va ser el teu naixement. Ella també et pensa i també et plora, tots els dies. Li pesa en excés ser aquí tants anys després que tu hagis marxat. Però jo li dic que la necessito, que sort d'ella i de les converses que compartim. Em cal que ella sigui eterna, que no mori mai. Perquè tenint-la a ella el teu dol se'm fa menys feixuc. Perquè, d'alguna manera, sento que tu encara ets una mica aquí, que no has marxat del tot. Vull pensar que vius a cavall entre l'àvia i jo, i em causa terror imaginar que en algun moment tampoc la podré trucar a ella. 

Aquest mes d'abril l'enyorança punxa molt endins. Els meus pirulos es van fent grans i tu no n'has conegut cap. M'hauries ajudat a ser millor mare i a deixar-me prendre menys el pèl. Series una àvia atípica i em divertiria molt veient com els fas totes les moixaines del món. Em queixaria sense embuts quan les coses van maldades i tu ho relativitzaries tot i et mofaries sense compassió de les meves misèries domèstiques. 

Hi ha tantes coses que no et vaig dir i tantes coses que es van quedar per fer, són tants els dies que hauria volgut compartir amb tu i tantes les penes que hauria plorat arraulida als teus braços, hi ha tants viatges que mai farem i tants secrets que no podré revelar-te, que, de vegades, el cel em cau al damunt i el terra s'enfonsa al meu pas. 

Però caic i m'aixeco, una i una altra vegada, perquè això és el que em vas ensenyar: que si ensopegues, t'alces i avances de nou, amb el pas ferm i decidit. Que qui dia passa any empeny i que tot té solució (menys la mort). 

Sempre et recordo rient. Rèiem molt. I amb l'àvia també riem, i plorem, i tornem a riure fort, com ho feu totes dues en aquesta fotografia preciosa de fa més de seixanta anys.



dijous, 4 de març de 2021

A TU, QUE ET SEMBLA QUE EN FEM UN GRA MASSA

A tu, que et sembla que en fem un gra massa amb això de la igualtat. I a tu, que vares anar de putes fa anys i penses que és molt normal. O a tu, que malgrat ara ja es pugui posar el cognom de la mare al davant, segur que mai renunciaràs a posar-hi primer el teu. 

A tu, que et penses que no ets masclista però et molesta que la teva dona cobri més. O a tu, que et fot que la teva cap sigui una dona. I a tu, que si has de triar entre tres candidats per a un lloc de feina i n'hi ha dues que són dones contractaràs l’home sense pensar-t’ho, per allò de si la dona decideix ser mare algun dia i tal i tal, que sembla que molesta tant.

A tu, que estàs convençut que no ho ets gens, de masclista, però bromeges sobre el físic de les noies i te’n burles alegrement si no compleixen els teus cànons de bellesa. I a tu també, que encara despulles amb la mirada algunes de les noies que et creues pel carrer. O a tu, que tens un molt bon amic gai, però assegures sense complexos que "ja se sap que les lesbianes són molt xungues, que són dolentes".

A tu, que de veritat et creus que no ets masclista però que si un dia rentes els plats i plegues la roba, necessites un aplaudiment. I a tu, que et vanaglòries d’ajudar a la teva companya en les tasques de la llar. [Ajudar-la? La roba també l’embrutes tu, de brossa també en generes tu i les criatures també són teves. Recorda-ho]. I a tu, que trobes del tot just que l’àvia tingui una pensió de merda "perquè ella no va treballar". [De veritat? Va criar sis fills i cuidar d’un marit en una època sense rentadores, ni robots de cuina, ni rentavaixelles. És clar que va treballar, i de valent!, el que passa és que no va cotitzar, que és ben diferent]. I a tu, que quan la nena passa mala nit i es lleva amb febre dones per descomptat que és la teva dona la que avisarà a la feina avisant que no hi pot anar perquè ha de dur la filla a urgències. 

A tu, que no regalaries una nina a un nen perquè trobes que no fa per ell i tampoc apuntaries la filla a futbol perquè jugar amb pilotes és de nens. A tu, que encara dius frases com "no siguis una nenaza" o "plorar és de nenes". I a tu, que si et demano el nom de tres persones que hagin canviat el món amb les seves recerques només sabràs anomenar-me investigadors.

A tu, que fas veure que no ets masclista. Que et burles dels símptomes menstruals de la teva companya sense saber, ni de lluny, el malestar físic que comporten. I a tu, que ets incapaç de reconèixer i valorar l’esforç que les dones del món fan a diari per conciliar família i feina. I a tu, que no tens ni idea de les dificultats afegides amb què ens enfrontem, pel sol fet de ser dones, des del moment del naixement.

A tu, que dorms tranquil pensant que no tens actituds masclistes: posa’t les piles i obre els ulls. Perquè, malauradament, encara cal reivindicar la necessitat de lluitar per la igualtat real i efectiva entre homes i dones. I, si no canvies d'actitud, encara serà molt més complicat. 



Il·lustració de Cora Art
Copyright: @coraart888 (Instagram) / @corasnotes (Tiktok)




dimecres, 30 de desembre de 2020

L'ANY QUE HO VA CAPGIRAR TOT

Faig balanç de l'any que ho ha capgirat tot. Intento veure-hi aquests aprenentatges meravellosos que, segons alguns, se'n poden extreure. Em repeteixo una i mil vegades que soc molt privilegiada, que no he perdut ni la salut ni la feina. Que sí, que potser és cert que el que no et mata et fa més fort, però mai he fet tan pocs petons com en aquest 2020 ni he vist tan pocs somriures. I em fa tanta falta abraçar la meva gent, que no me'n pot fer més. 

La ferida del 2020 costarà molt de cicatritzar. Ha estat un any d'incertesa i angoixa, de gràfiques i algoritmes. Les xifres han oscil·lat al ritme de la por i les estadístiques han marcat el pols de la vida. Hem naturalitzat les dades de defuncions diàries, per més esgarrifoses que fossin, convertint en un maleït nombre la mort la iaia, del pare, d'un germà o de la veïna del tercer.

Les directrius eren clares: queda't a casa i mantingues la distància seguretat. I ens hem tornat, encara, més esclaus de les noves tecnologies, més dependents d'internet i més addictes a un món cada vegada més virtual. Hem bescanviat els petons per gifs, hem transformat les abraçades en videotrucades, hem escoltat la música per Spotify i hem vist el cinema a Netflix. Ha estat un any sense escapades romàntiques, sense sopars de nenes, sense concerts ni pistes de ball, sense dinars d'empresa, sense parcs d'atraccions i sense festes improvisades. 

En certa manera, ha estat un any en blanc, en pausa, un any d'espera: esperar que baixi la corba de contagi, esperar que es descongestionin les UCI, esperar la vacuna, esperar que tu i els teus no emmalaltiu i esperar que passi tot. 

    
Fotografia i il·lustració de Cora Art
Copyright: @coraart888 (Instagram) / @corasnotes (Tiktok)

És tot tan estrany que no goso ni desitjar que el 2021 sigui millor que l'any que deixem enrere.


divendres, 6 de novembre de 2020

MITJA VIDA PER UN FESTIVAL

El cos et demana festa, et suplica una alenada d’aire fresc. Necessites un sopar que s’acabi a trenc d’alba i donaries mitja vida per anar a un festival i ballar fins a l’extenuació. 

Fa anys que arrossegues el mateix lament, perquè la maternitat ja ho té, això. Et regala una munió de coses boniques però et priva de les petites dosis de llibertat. No sempre resulta fàcil trobar un moment per sortir i, per si no n’hi havia prou amb els impediments habituals que limitaven aquestes sortides a dues o tres cada any, ara, a més, s’hi ha afegit la pandèmia. 

Amb això del teletreball, només passeges de casa a l’escola i de l’escola a casa. La rutina t’està consumint. Tens sensació de clausura. No portes bé l’aïllament, estàs farta de tanta pantalla i et cal abraçar la teva gent. Et sents i et trobes molt sola. 

I moltes nits, quan t’estires al llit, planeges una nit esbojarrada. Somies que no cal dur mascareta, que t’has pentinat les pestanyes i t’has posat el vestit de les flors. Imagines que veus totes les teves amigues. Que les abraces i les petoneges. Visualitzes que aneu a sopar, que assaboriu aquell vi que desperta els sentits, que et fan riure com mai i que tens ganes de tot menys de tornar a tancar-te a casa. 

I aleshores obres els ulls i sospires perquè, ara com ara, una nit com aquesta seria il·legal.