Dimecres em vaig llevar amb el peu esquerre i vaig fer morros durant tot el matí. Qualsevol cosa era motiu de queixa, tot em semblava malament, absolutament res m’estava bé. Que si ja n’hi ha prou que em tornin a abaixar el sou i em treguin dies de permís, que si al metro hi fa tant fred que em fa venir mal de coll, que si encara falten massa dies perquè arribin les vacances, que si amb aquesta calor les criatures estan insuportables, que si els polítics d’aquests país no fan la feina ben feta, que si els votants potser ens ho hauríem de fer mirar…Va ser un no parar de renegar continu.
Però hi va haver un punt d’inflexió que va capgirar la jornada.
Al migdia, quan anava cap a casa, des de l’autobús, vaig veure una dona asseguda en un banc. Devia tenir a la vora de cinquanta anys i duia un monyo que li recollia amb polidesa la cabellera castanya. La mà dreta li subjectava el rostre, lleugerament inclinat cap avall, estava immòbil i tenia els ulls tancats. Duia molta roba posada, massa, perquè el fullatge de l’arbre que li feia ombra deixava escolar nombrosos rajos del sol i havia de tenir calor. A costat i costat de les seves cames s'arrengleraven més de mitja dotzena de bosses grans plenes a vessar i meticulosament col·locades a tocar d’ella.
No vaig poder evitar mirar-la durant tota l’estona que l’autobús va estar parat davant d’aquell banc. No podia deixar d’observar aquella dona que, encara no sé perquè, no tenia més casa que un banc de fusta de la Gran Via
L’autobús es va posar en marxa i, a mesura que s’allunyava de la dona, aquella ànima en pena s’anava fent petita i el meu sentiment d’impotència creixia més i més per moments. Aquest món no hauria de permetre segons quines coses. El dret a tenir una llar hauria d’estar garantit. Hauria de ser inherent a la condició humana!
Vaig adonar-me de la immensa sort que tinc i em vaig maleir per haver estat rondinant tot el matí per banalitats absurdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada