Has marxat el dia que feies 101 anys, però per a mi sempre seràs immortal i eterna. Necessito que ho siguis, àvia.
He imaginat aquest text des que me'l vas demanar, fa més de 10 anys, un dia, fent un cafè. «Per favor, Pati, tu que en saps molt, vull que escriguis unes paraules per al dia del meu enterrament», vas dir. Des d'aleshores, saps quantes vegades he intentat escriure un text que fos prou bonic? Infinites. Però sempre acabava arribant a la mateixa conclusió: que les paraules sortirien soles quan arribés el moment. I el moment ha arribat, però l'únic que surt sol són les llàgrimes, a raig.
Tothom t’estimava, els que encara hi som i tots els que ja se t’han anat morint. La gent t’admirava. Deixes una empremta preciosa al món que serà impossible d’esborrar. El veïnat, els comerços del barri, a Begues, tothom et trobarà a faltar. Vas ser sempre tan amable, tan atenta, tan generosa amb tots... Quin buit tan difícil d’omplir, àvia.
Sé que estaves esgotada i soc plenament conscient que aquest any ha estat devastador. Ets una campiona, àvia. De les dones més braves, fortes i valentes que conec. I només tinc paraules d'agraïment infinit cap a tu. Perquè ens has fet de mare suplent a l'Anna i a mi durant gairebé vint anys, perquè has aguantat carros i carretes i perquè has estat el pal de paller de la família.
Els últims mesos han estat durs i, a estones, massa crus. Però em quedo amb tots els moments compartits. Sempre m'havies cuidat tu a mi, i ara he pogut fer-ho jo. I com tu i jo som així d'alegres, hem rigut i hem plorat a parts iguals. M'has ensenyat que la vida cal viure-la intensament, que els somnis s'han de lluitar, que si caus només pots tornar-te a aixecar i, la teva frase estel·lar, que si tens un bon rato, l'aprofites, reina, perquè és tot el que t'enduràs.
Em quedo amb tot el que m’has ensenyat i repetiré fins a la sacietat totes les teves frases fetes: que si mig món se’n fot de l’altre mig, que si cadascú baixa l’escala com vol, que si de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, que si d’on no n’hi ha, no en raja...
Em queda el consol de pensar que has dit prou exactament com tu volies: havent fet la festa de dissabte passat amb tota la família, però no abans de fer els 101. I em fa veritablement feliç pensar que, a hores d'ara, la mama i el Jose ja t'han rebut amb els braços oberts i t'estan posant al dia de com funcionen les coses allà on sigui que estigueu ara.
Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven, perquè t’has fet estimar tant..., ens toca aprendre a viure sense tu.
T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna. Gràcies per tant, gràcies per tot.
