LA FELICITAT

Sobre la felicitat, se n'ha teoritzat sempre. Què és, com s'aconsegueix, què cal fer per assolir-la...

Aristòtil considerava la felicitat com el bé suprem i l'objectiu de tot ésser humà. I és veritat que tots, d'una manera o una altra, cerquem la felicitat incansablement, com un objectiu prioritari a la vida que cal assolir al preu que sigui. 

Epicur la definia com l'absència de dolor físic i l'absència de preocupacions o pertorbacions mentals. Per això proposava una vida austera, mesurada i lliure de dependències materials. Sense complicacions, vaja. Viure tranquil i anar fent xino-xano.

Sèneca i els estoics asseguraven que la felicitat no depèn de les circumstàncies externes, sinó de viure d'acord amb la virtut i la raó. I, segons ells, aquest estat de plenitud i serenitat s'aconsegueix assumint que el nostre benestar depèn exclusivament dels nostres pensaments i accions, i no del que ens passa o ens deixa de passar.

Nietzsche, per la seva banda, rebutjava la idea d'una felicitat passiva o de mínim patiment. Creia que la felicitat rau en la culminació de la voluntat de poder superar obstacles, créixer constantment i abraçar la vida tal com és, amb les seves alegries i les seves tragèdies.

Segons Kant, la felicitat s'assoleix en tant que tinguis alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i alguna cosa per desitjar. Tres coses. Senzill, oi? Fa estona que hi dono voltes i hi estic molt d'acord. Deu ser per això que jo no puc parar mai quieta, ni tan sols quan el cansament em venç, i que sempre busco alguna cosa per fer. Suposo que és per això, també, que estimo tant la idea d’estimar, que estimo a raig i per sobre de les meves possibilitats. I, per fi, gràcies a Kant, finalment he entès per què jo no concebo la vida sense desig.