dilluns, 23 de setembre del 2013

SENSE PARAULES


Per a una persona com jo, que sense el poder de la comunicació no seria res, quedar-se sense paraules és, si més no, estrany. Em passa molt poques vegades. Precisament per això, quan em succeeix, més enllà del desconcert inicial, la sensació és colpidora i gratificant alhora.

Quedar-se sense paraules, "literalment", en el sentit més estricte del mot, referint-se a la incapacitat d'explicar i transmetre el que sents per més que t'hi esforcis, és tan corprenedor com meravellós.

És colpidor i corprenedor en tant que, avesada com estic a trobar sempre les paraules justes per descriure com em sento, em sorprèn que alguna volta no sigui així. Tanmateix, em resulta gratificant i meravellós perquè tinc la sort que les experiències que m'han fet emmudir han estat sempre positives.

Sentir que l'emoció et fa esclatar el cor, que la vida és un regal amb sorpreses fascinants i que podries menjar-te el món, però no trobar les paraules per explicar ben bé el com, ni el per què és extraordinari!

Saber que aquell moment és irrepetible, que probablement és un instant privilegiat i que per més esforços que hi posis per explicar-lo no ho aconseguiràs, encara ho fa tot més singular.

Deu ser per això que es diu allò que "l'amor que és pot explicar amb paraules no és amor". Oi?

dimarts, 10 de setembre del 2013

A LA RECERCA D'UN TEMPS PERDUT

Hi ha sabors, colors i olors que tenen la capacitat d’evocar-nos records del passat i fer-nos-els reviure intensament. Ho sabeu molt bé aquells que coneixeu la sèrie de novel·les que l’escriptor francès Marcel Proust va escriure a principis del segle passat sota el nom de A la recerca del temps perdut. En el primer dels set volums, el protagonista de la novel·la suca una magdalena a la tassa de te i, amb la primera mossegada, li venen a la ment incomptables records viscuts.

En certs moments a la vida, sense saber ben bé per què, necessites recuperar l’essència de temps passats, precises tornar una mica enrere i rememorar algunes experiències viscudes. Unes vegades t’hi empeny la nostàlgia, d’altres, la voluntat d’entendre els fets que van succeir o de corroborar que van ser verídics. En qualsevol cas, sigui quin sigui el motiu que et motiva a reviure moments del passat, una manera d’aconseguir-ho és tornant a llocs que hagin marcat significativament el rumb de la teva existència.

Avui m’he escapat a fer un cafè a un indret especial. Feia setmanes que no hi anava. Gairebé n’havia oblidat l’olor, els seus colors característics, el gust del cafè que hi serveixen, les mirades còmplices dels qui hi treballen, la remor de fons del trànsit escolant-se a l’interior del local i tants altres detalls, que de seguida m’han evocat instants meravellosos. Un a un, he anat revivint infinitat de moments fantàstics plens de mirades en silenci que ho diuen tot, de paraules pronunciades amb molts nervis i de decisions importants que van ser preses allí.

Ha estat una explosió magnífica de sentiments!

La meva petita aventura a la recerca d’un temps perdut ha valgut molt la pena.

.

dissabte, 7 de setembre del 2013

PER SEMPRE

Quan tens un fill, sobretot si és el primer, deixes una mica de ser tu per convertir-te en mare. Tens la sensació que a partir d'aleshores ets imprescindible i la certesa que la criatura mai no estarà amb ningú tan bé com està als teus braços.
Al començament el trasbals és important perquè tot és nou i el bebè et necessita pràcticament al 100%. No tens temps ni de pentinar-te les pestanyes i demanes audiència per a poder dutxar-te.
A mesura que el ganàpia es fa gran, tot es va matisant. I depenent del grau de trapelleria del teu trasto, cada vegada et sents una mica més lliure. El que al principi et semblava una muntanya, amb el temps es torna absolutament plausible. Vas trobant els recursos per facilitar tots els processos, vas entenent —gairebé sempre— les necessitats reals del nen, vas veient-lo créixer, vas deixant-lo volar...
De cop i volta, un dia penses: "Mare meva! Però si el temps corre que ni te n'adones! On és el meu pitufín?"
El menut ha deixat de ser un nadó, s'ha convertit en un nen i va pel camí d'esdevenir un xaval!
Aleshores te l'imagines d'adult. Penses en com serà, en si podrà acomplir els seus somnis, en si li faran mal, en si assolirà la felicitat... I mentres reflexiones sobre tot això t'adones que és cert allò que li has sentit dir a l'àvia tantes vegades: "Fills petits, problemes petits" perquè, realment, quan no és un all, és una ceba.
Tanmateix, i per més preocupacions i mal de caps que puguin comportar-nos, el més sorprenent és que desitgem intensament que la vida ens regali l'oportunitat de veure i viure el futur dels nostres fills durant tants anys com sigui possible.




dijous, 5 de setembre del 2013

MOZART PER ESMORZAR

Aquest matí, quan he arribat al menjador després de preparar l'esmorzar, els nens havien posat un CD de Mozart, i l'escoltaven atentament ajaguts al sofà.
M'ha agradat el gest, la música clàssica és sempre relaxant i una manera fantàstica de començar el dia. Sobretot a principis de setembre, havent tornat ja de vacances però sense que s'hagi iniciat el període escolar. Suposo que les criatures estan tipes de vacances, s'avorreixen i estan més rondinaires que de costum. 
Avui, tanmateix, tot ha anat com la seda. Després de l'esmorzar, una estona de joc, sense baralles entre ells, sense discussions, deixant que la mare —o sigui, jo—, enllestís ràpidament totes les tasques que una llar duu implícites. 
A mig matí, sense haver-hi d'insistir gens, s'han vestit i hem sortit a fer encàrrecs pel barri. Sorprenentment, no s'han queixat ni de la calor, ni d'haver de caminar, ni d'haver de fer cues. Increïble, però cert! Tant és així que fins i tot hem parat a fer un cacaolat per descansar i hem rigut amb dues o tres anècdotes que em reservo per a un altre escrit. 
Em pregunto si li dec tota aquesta harmonia a Mozart...
Demà faré la prova, hi tornarem, a veure si es repeteix la placidesa d'avui!