ALLÒ QUE NO FARÉ AL 2016

Quan deixem enrere un any i en comencem un altre, és molt habitual sentir parlar dels nous propòsits que pràcticament tothom es fa.

N'hi ha de típics, de tòpics i d'utòpics. I tots els propòsits tenen una cosa en comú: que perden estrepitosament la força a mesura que avança l'any. 

Us hi heu fixat? Tant hi fa que t'hagis proposat anar regularment al gimnàs, llegir com a mínim un llibre a la setmana o aprendre una llengua estrangera en poc temps. Al gener, el propòsit es viu intensament, com un repte personal que no pots deixar d'assumir. Al febrer, el desafiament ens continua engrescant gairebé com el primer dia. Al març, ja sigui perquè no hem assolit els mínims que ens havíem fixat, per cansament, o simplement perquè el propòsit estava mal plantejat o no era realista, els designis comencen paulatinament a perdre força. La davallada es fa més palesa a l'abril, quan la foscor de l'hivern dóna pas a les tardes assolellades que allarguen els vespres i ens conviden a passar molta més estona al carrer que no pas a casa. Al maig, la meitat dels propòsits ha mort i l'altra meitat, que sobreviu al juny, no supera l'estiu. 

En vista de l'èxit, enguany ho faré a l'inrevés: en comptes de proposar-me nous reptes de cara al 2016, he decidit fixar algunes de les coses que NO vull fer. A veure si sona la flauta i aconsegueixo, plantejant-ho així, acabar l'any havent assolit el desafiament. 

Bàsicament, són quatre coses:

- No vull córrer. Ara que està tant de moda el running, reivindico l'slow life. No es pot viure tan depressa. Cada cosa necessita el seu temps. Un petó no es pot fer ràpid, l'arròs necessita reposar i el conte d'abans d'anar a domir ha de ser explicat a les criatures amb placidesa. M'entenu, oi?

- No vull aixecar la veu. He arribat a la conlusió que no cal cridar per fer-te sentir i que, de vegades, el silenci pot esdevenir la millor explicació.

- No vull patir tant, per tot, sempre. S'han acabat les frases del tipus "compte que relliscaràs", "vigila que et pots fer mal" o "no, que em fa por caure", perquè de tant en tant és necessari caure, caure per aprendre a aixecar-se de nou i continuar endavant. 

- No vull desaprofitar ni un sol minut de l'any. Cada instant té una funció específica en les nostres vides i tots ells són absolutament necesaris: els que et fan riure emocionada i també els que et fan plorar amargament.

Plantejant-ho així, crec que augmentaré les possibilitats d'èxit. El temps ho dirà. No obstant, una cosa la tinc molt clara: m'ho penso prendre amb calma, sense presses ni crits, vivint el repte amb serenor, sense patir i gaudint de cada encert i de cada error del camí.

LA DISTÀNCIA QUE SEPARA LA TEORIA DE LA PRÀCTICA

Entre la teoria i la pràctica, sovint, la distància és abismal.

Ahir al matí, mentre feinejava entretinguda amb les tasques de la llar, em vaig enfadar amb els menuts de la casa. Amb el gran perquè ell també tenia deures per a l’escola i no hi havia forma humana que es concentrés a fer-los, i amb la petita perquè s’avorria i no em deixava fer a mi, cosa que allargava encara més l’estona que hauria de dedicar a deixar la casa neta, polida i en condicions.

Em vaig enrabiar molt perquè no és la primera vegada que això succeeix i els he explicat reiteradament que, com abans acabi jo, millor per a tots. En el cas de la nena, ahir podíem haver fet mil coses juntes, i en el cas del nen, un cop alliberada jo, l'hauria pogut ajudar a ell a enllestir de pressa. Malauradament, com a conseqüència de les nombroses interrupcions per part de tots dos, que anaven acompanyades d’una reguitzell de retrets per part meva, quan vaig acabar amb la neteja general ja era l’hora de dinar i el matí festiu s’havia esvaït.

A la tarda, en un exercici d'anàlisi per entendre què havia succeït, vaig concloure que entre la teoria i la pràctica hi ha una distància abismal. No només perquè em consta que els meus fills se saben la teoria a la perfecció (encara que ahir van ser incapaços de posar-la en pràctica), sinó, sobretot, per la meva desafortunada reacció. Jo també sé com he de comunicar-me amb ells positivament, de quina manera dir les coses perquè s’entenguin bé i, no obstant, tampoc no ho vaig saber fer. He parlat moltes vegades amb especialistes, m’he deixat assessorar, he llegit articles i llibres d’experts d’arreu, fins i tot he fet un curs de comunicació familiar positiva! Tanmateix, tot i saber què funciona i què no, la situació em va desbordar i no vaig ser capaç de posar en pràctica la teoria que tinc ben apresa.

Em vaig bloquejar, vaig entrar en una espiral de la que no sabia com sortir-me'n i, com era d'esperar, allò va acabar com el Rosari de l’Aurora. Estava tan disgustada amb ells i tan decebuda perquè perdríem tot el matí, que no vaig aconseguir comunicar-m'hi com cal. Em va saber greu. De fet, encara me'n sap i, fruit d'aquest neguit, escric aquest post.

Però de tot se n'aprèn i l'experiència és un grau, oi? Segur que, la propera vegada, tant ells com jo mateixa serem capaços de fer-ho millor. 

FETS INHUMANS FETS PER HUMANS

La setmana passada vaig sentir una notícia a la ràdio que em va deixar glaçada: una dona, a Girona, havia llençat per la finestra les seves dues filles i després s'havia suicidat. El drama no acaba aquí, perquè les nenes tenien un germà i un pare que no eren al domicili familiar quan van succeir els fets.
Em vaig quedar estufecfacta, perplexa. Literalment, de pedra.

Era incapaç de deixar de preguntar-me què pot induir una mare a fer això.
Quina mena de sentiments perversos desencadenen una tragèdia tan sinistra com aquesta? 
Em costa molt creure que aquesta dona no tingués ni un sol motiu per viure. Tenia tres fills! Encara que només fos per veure'ls créixer, per posar-los a dormir cada vespre, per veure com s'emocionen, per anar a la cantada de nadales de l'escola, per fer-los un petó cada matí...!!! 
No valia la pena viure i deixar-les viure a elles? 

No és la primera vegada que una dona mata els seus fills i posteriorment es treu la vida. Però, per més vegades que succeeixi, no ho arribaré a comprendre mai. 
No entenc ni justifico cap tipus de violència. Cap. Tanmateix, si d'alguna manera es pogués quantificar de menys a més criminalitzable, a l'extrem més salvatge jo hi situaria la violència contra els propis fills.

Tres vides s'han esvaït deixant sols, desubicats i en estat de xoc un pare i un fill. I em sembla terrible. Injustificable. 

A PROPÒSIT DE LES PETITES-GRANS COSES

Aquest matí, de camí a la feina, no sé com ni per què, m'he posat a pensar en el que jo anomeno les «petites-grans coses». Com he escrit en alguna ocasió, són les que, en definitiva, ens donen la felicitat. Pensava en com n'és, d'important, en el dia a dia, saber-les identificar i valorar.

Tots en tenim, d'aquestes "perles" tan gratificants. Parlo de coses que no són materials, que no costen diners ni suposen cap esforç però, no obstant, tenen un gran pes en l'estat anímic d'una persona. De fet, en aquells dies grisos en què aparentment tot surt malament, si ho vols, pots fer marxar la boira. Només es tracta de pensar en alguna cosa que et faci sentir bé i realitzar-la.

Durant el trajecte, m'he proposat fer un top five de les coses que a mi em proporcionen un major benestar. Les que més m'agrada fer, aquelles que em fan sentir feliç. Abans que es posés verd el semàfor, les havia identificat. La llista m'ha sortit rodada:

En primer lloc: fer petons i que me'n facin. És la meva debilitat...

En segon lloc: riure. Riure molt. I, si pot ser, aconseguir arrencar somriures als altres.

En tercer lloc: enraonar, parlar, garlar, conversar, xerrar, comunicar... En definitiva, explicar coses.

Després, naturalment: escriure. 

I per últim: ajudar.

Cadascú té les seves petites-grans coses! Només cal identificar-les i valorar-les. 

LA MÀGIA D'ARKANDÚ

Aquests dies, a casa, hi ha una nova banda sonora original. Es diu Arkandú i m’encanta.

Un vespre, a l’hora de sopar, els meus fills van preguntar si podien posar l’últim CD del Club Súper 3. Evidentment, els vaig dir que sí. La música és cultura i la cultura és llibertat.  Vaig aprofitar per escoltar amb atenció les lletres de tots els temes que ells, entre cullerada i cullerada, cantaven enfervorits. Algunes ja les havia sentit alguna vegada a la tele perquè, de tota la programació infantil que s’emet actualment, els petits de la casa trien sempre el Súper 3 (cosa que els agraeixo profundament).

El primer que vaig constatar és que els meus pirulos tenen molt bon gust. El disc sona realment bé. «Totes les cançons les ha fet el Marc Parrot», em va dir el gran, mentre fullejava el llibret del CD. Em va cridar l’atenció com de diferent és l’Arkandú de la resta de música que habitualment es fa per al públic infantil! Instrumentalment, no té res a envejar a un disc produït per a públic adult i les lletres són originals i molt boniques. El secret de l'èxit és que el Súper 3 tracta els nens i les nenes com el que realment són: personetes curioses, espavilades, amb molt sentit de l’humor i amb ganes d’aprendre coses noves i descobrir com funciona el món.

Si mai heu vist els esquetxos que el canal emet regularment de La Família del Súper 3, sabreu que transmeten valors i, alhora, són divertits, enginyosos i amb el toc just de fantasia. Les cançons del disc són un reflex d’aquest esperit.  Hi tenen cabuda temes com ara l’amistat, el treball en equip o la diversitat, que conviuen amb aspectes tan quotidians com els Petits desastres, els Monstres microscòpics o el valor de conèixer moltes llengües (It’s amazing). I tot plegat impregnat d’Arkandú, «la màgia que depèn de tu».

Felicito totes les persones que, d’una manera o altra, estan involucrades en la creació de La Família del Súper 3 i, per extensió, en l'elaboració del disc o el muntatge de la Festa que aconsegueix que, cada any, Monjuïc s'ompli a vessar de famílies.

Gràcies per tractar els infants com el que són: intel·ligents i sensibles.

ADÉU A ALGUNS DELS MITES RELACIONATS AMB L'EDUCACIÓ

Els darrers avenços en neurociència posen en dubte molts dels mites al voltant de l'aprenentatge

No és cert que només utilitzem un 10 % del cervell, ni que l’exercici físic, les arts o el joc s’hagin de relegar a un segon pla. Així ho explica el llibre Neuromitos en educación. El aprendizaje desde la neurociència (Plataforma Editorial), que posa en dubte, basant-se en els darrers avenços en neurociència, alguns dels mites o falses creences al voltant de l’aprenentatge, presents encara en moltes praxis educatives, en propostes curriculars i fins i tot en lleis d’educació. La neurociència demostra que han quedat obsoletes moltes de les teories fins fa poc temps inqüestionables, com ara la vella pràctica del xarop de bastó.

Ni l’educació demana només seriositat i estudiar de valent, ni tampoc és veritat que com més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Així ho asseguren Anna Forés, coordinadora de l’obra i professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona, i els professors del postgrau de Neuroeducació de la UB Jesús C. Guillén, José Ramón Gamo, Teresa Hernández, Marta Ligioiz, Félix Pardo i Carme Trinidad, que han participat en la redacció del llibre.

Els experts aposten per una educació que posi en valor l'educació física, artística i musical

Està demostrat que l’aprenentatge no es pot restringir a l’adquisició d’una sèrie de conceptes i procediments lligats a matèries i assignatures que tradicionalment s’han considerat més importants. Segons recerques neurocientífiques recents, l’exercici físic regular pot modificar l’entorn químic i neuronal del nostre cervell i, així, facilitar l’aprenentatge. L’exercici genera una sèrie de neurotransmissors, com ara la serotonina, la noradrenalina i la dopamina, que milloren l’estat d’alerta, l’atenció i la motivació. Per tant, no és bona idea eradicar o reduir els horaris de les classes d’educació física. Hi ha estudis que suggereixen la necessitat de recórrer a descansos actius durant l’horari escolar, que permetin que els alumnes es moguin.

En aquesta mateixa línia, el llibre aposta clarament per un augment de l’educació artística i l’educació musical, en tant que «hi ha evidències empíriques que les classes de música poden millorar la capacitat intel·lectual, el rendiment acadèmic, la consciència fonològica i la descodificació de paraules». Així mateix, els autors de l’obra destaquen els beneficis del joc o les arts escèniques en entorns escolars perquè permeten als alumnes convertir conceptes abstractes en concrets, millorar el seu vocabulari i augmentar l’autoestima i l’autocontrol, entre d’altres, i perquè les regles del joc els doten de disciplina.

Cal suscitar la curiositat entre els alumnes i treballar la intel·ligència emocional

L’obra insta els mestres i professors a suscitar la curiositat entre els alumnes perquè així s’activen circuits emocionals del cervell que ens permeten estar atents i faciliten l’aprenentatge. Cal dissenyar activitats variades fent ús de recursos variats, plantejant dinàmiques participatives i lúdiques per aconseguir que les classes siguin més atractives i motivadores. Ara bé, s’adverteix que és important que els mestres, lluny de sobrecarregar els alumnes de novetats i estímuls, exerceixin el paper de facilitadors i acompanyants de l’aventura de descobrir, sense estimular en excés, per tal que els escolars adquireixin i mantinguin la capacitat de sorprendre’s i sentir curiositat, que tants adults semblen haver perdut.

La recerca en neurociència demostra que el procés d’aprenentatge és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina està relacionada amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres, disminueix la por i som més flexibles i creatius.

Ni l’educació demanda només serietat i treball dur (el famós la letra con sangre entra) ni quantes més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Les investigacions en neurociència demostren que el procés és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina es relaciona amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres disminueix la por i som més flexibles i creatius.

És imprescindible que l'alumne dormi bé perquè la incidència del son en l'atenció i la memòria és inqüestionable 

El llibre també avala els beneficis del son. «La incidència del son sobre l’atenció i la memòria és inqüestionable», diuen els autors. Està demostrat que, quan dormim, la capacitat per respondre als estímuls exteriors es veu minvada; això no obstant, el nostre cervell segueix estant actiu. Els estudis posen de manifest que, mitjançant el son, es millora la integració i consolidació de la memòria implícita o procedimental, la que fa referència als records inconscients, que és la que utilitzem, per exemple, per memoritzar les normes ortogràfiques o les operacions aritmètiques. Diverses recerques confirmen la importància del son després de l’aprenentatge, però s’ha demostrat, també, que és imprescindible haver dormit bé amb anterioritat a l’estudi, perquè el son reparador prepara el cervell per a un aprenentatge òptim.

En defensa del poder de la imaginació, els autors asseguren que és una eina valuosíssima, que genera canvis biològics, emocionals i conductuals en els alumnes. Des que naixem, la imaginació ens acompanya i ens ajuda a potenciar un bon desenvolupament de les nostres competències, la nostra qualitat de vida i el nostre aprenentatge. La creativitat necessita la inspiració de la imaginació. «La falta de creativitat crea rigidesa mental i inadaptació als canvis. És antievolutiu reprimir-la o ignorar-la. L’educació ha d’anar en aquesta línia, i no a l’inrevés», asseguren els experts.

Anna Forés (Barcelona, 1966), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la UB. Ha estat delegada del rector per a les relacions Universitat-Societat de la Facultat d’Educació de la UB i vicedegana de doctorat de la Facultat de Pedagogia, així com coordinadora del programa de la Universitat de l’Experiència “Educació i Societat”. És membre del Grup de Recerca Consolidat GR-EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’ICE de la UB, i del grup consolidat d’Innovació INDAGA’T. Entre els seus llibres destaquen: Teatro de la mente y las metáforas educativas, La didáctica de la educación social, La didáctica universitaria en entornos virtuales de enseñanza y aprendizaje, E-mociones: comunicar y educar a través de la red, La Resiliencia. Crecer desde la adversidad, La asertividad. Para gente extraordinaria, i La Neurodidáctica. Aprender desde, en y para la vida.

COMPTE AMB ELS MESQUINS!

Hi ha persones que són mesquines. 

Estan mancades de qualsevol generositat moral.

Els mesquins i mesquines es veuen venir de lluny. Es poden reconèixer, per exemple, perquè no coneixen l’empatia, són incapaces d’assumir una crítica i es creuen per damunt del bé i del mal. Acostumen a ser egòlatres, egoistes i egocèntrics, i s’ho passen d’allò més bé fent la vida impossible als altres.

Quan les persones mesquines tenen poder, la cosa empitjora. 

Un mesquí amb poder és més perillós que una bomba de rellotgeria en una escola bressol. No em demaneu per què, però el cas és que es creixen. La seva maldat pren formes, tons i colors insospitats. Es fa palès que gaudeixen fent mal. La mala llet que els caracteritza dóna pas a una crueltat extrema, gairebé sobrehumana. Són males bèsties.

Em pregunto si aquestes persones s’adonen de tots els perjudicis que causen. Fins a quin punt una persona mesquina sap que ho és? Em pertorba pensar que puguin ser conscients del dolor que infringeixen i que, no obstant, no canviïn la seva actitud.

Per mi, tan de bo s’extingeixin! Mentre això no succeeixi: compte si us en trobeu algun o alguna, són perillosos!