ADÉU A ALGUNS DELS MITES RELACIONATS AMB L'EDUCACIÓ

Els darrers avenços en neurociència posen en dubte molts dels mites al voltant de l'aprenentatge

No és cert que només utilitzem un 10 % del cervell, ni que l’exercici físic, les arts o el joc s’hagin de relegar a un segon pla. Així ho explica el llibre Neuromitos en educación. El aprendizaje desde la neurociència (Plataforma Editorial), que posa en dubte, basant-se en els darrers avenços en neurociència, alguns dels mites o falses creences al voltant de l’aprenentatge, presents encara en moltes praxis educatives, en propostes curriculars i fins i tot en lleis d’educació. La neurociència demostra que han quedat obsoletes moltes de les teories fins fa poc temps inqüestionables, com ara la vella pràctica del xarop de bastó.

Ni l’educació demana només seriositat i estudiar de valent, ni tampoc és veritat que com més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Així ho asseguren Anna Forés, coordinadora de l’obra i professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona, i els professors del postgrau de Neuroeducació de la UB Jesús C. Guillén, José Ramón Gamo, Teresa Hernández, Marta Ligioiz, Félix Pardo i Carme Trinidad, que han participat en la redacció del llibre.

Els experts aposten per una educació que posi en valor l'educació física, artística i musical

Està demostrat que l’aprenentatge no es pot restringir a l’adquisició d’una sèrie de conceptes i procediments lligats a matèries i assignatures que tradicionalment s’han considerat més importants. Segons recerques neurocientífiques recents, l’exercici físic regular pot modificar l’entorn químic i neuronal del nostre cervell i, així, facilitar l’aprenentatge. L’exercici genera una sèrie de neurotransmissors, com ara la serotonina, la noradrenalina i la dopamina, que milloren l’estat d’alerta, l’atenció i la motivació. Per tant, no és bona idea eradicar o reduir els horaris de les classes d’educació física. Hi ha estudis que suggereixen la necessitat de recórrer a descansos actius durant l’horari escolar, que permetin que els alumnes es moguin.

En aquesta mateixa línia, el llibre aposta clarament per un augment de l’educació artística i l’educació musical, en tant que «hi ha evidències empíriques que les classes de música poden millorar la capacitat intel·lectual, el rendiment acadèmic, la consciència fonològica i la descodificació de paraules». Així mateix, els autors de l’obra destaquen els beneficis del joc o les arts escèniques en entorns escolars perquè permeten als alumnes convertir conceptes abstractes en concrets, millorar el seu vocabulari i augmentar l’autoestima i l’autocontrol, entre d’altres, i perquè les regles del joc els doten de disciplina.

Cal suscitar la curiositat entre els alumnes i treballar la intel·ligència emocional

L’obra insta els mestres i professors a suscitar la curiositat entre els alumnes perquè així s’activen circuits emocionals del cervell que ens permeten estar atents i faciliten l’aprenentatge. Cal dissenyar activitats variades fent ús de recursos variats, plantejant dinàmiques participatives i lúdiques per aconseguir que les classes siguin més atractives i motivadores. Ara bé, s’adverteix que és important que els mestres, lluny de sobrecarregar els alumnes de novetats i estímuls, exerceixin el paper de facilitadors i acompanyants de l’aventura de descobrir, sense estimular en excés, per tal que els escolars adquireixin i mantinguin la capacitat de sorprendre’s i sentir curiositat, que tants adults semblen haver perdut.

La recerca en neurociència demostra que el procés d’aprenentatge és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina està relacionada amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres, disminueix la por i som més flexibles i creatius.

Ni l’educació demanda només serietat i treball dur (el famós la letra con sangre entra) ni quantes més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Les investigacions en neurociència demostren que el procés és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina es relaciona amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres disminueix la por i som més flexibles i creatius.

És imprescindible que l'alumne dormi bé perquè la incidència del son en l'atenció i la memòria és inqüestionable 

El llibre també avala els beneficis del son. «La incidència del son sobre l’atenció i la memòria és inqüestionable», diuen els autors. Està demostrat que, quan dormim, la capacitat per respondre als estímuls exteriors es veu minvada; això no obstant, el nostre cervell segueix estant actiu. Els estudis posen de manifest que, mitjançant el son, es millora la integració i consolidació de la memòria implícita o procedimental, la que fa referència als records inconscients, que és la que utilitzem, per exemple, per memoritzar les normes ortogràfiques o les operacions aritmètiques. Diverses recerques confirmen la importància del son després de l’aprenentatge, però s’ha demostrat, també, que és imprescindible haver dormit bé amb anterioritat a l’estudi, perquè el son reparador prepara el cervell per a un aprenentatge òptim.

En defensa del poder de la imaginació, els autors asseguren que és una eina valuosíssima, que genera canvis biològics, emocionals i conductuals en els alumnes. Des que naixem, la imaginació ens acompanya i ens ajuda a potenciar un bon desenvolupament de les nostres competències, la nostra qualitat de vida i el nostre aprenentatge. La creativitat necessita la inspiració de la imaginació. «La falta de creativitat crea rigidesa mental i inadaptació als canvis. És antievolutiu reprimir-la o ignorar-la. L’educació ha d’anar en aquesta línia, i no a l’inrevés», asseguren els experts.

Anna Forés (Barcelona, 1966), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la UB. Ha estat delegada del rector per a les relacions Universitat-Societat de la Facultat d’Educació de la UB i vicedegana de doctorat de la Facultat de Pedagogia, així com coordinadora del programa de la Universitat de l’Experiència “Educació i Societat”. És membre del Grup de Recerca Consolidat GR-EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’ICE de la UB, i del grup consolidat d’Innovació INDAGA’T. Entre els seus llibres destaquen: Teatro de la mente y las metáforas educativas, La didáctica de la educación social, La didáctica universitaria en entornos virtuales de enseñanza y aprendizaje, E-mociones: comunicar y educar a través de la red, La Resiliencia. Crecer desde la adversidad, La asertividad. Para gente extraordinaria, i La Neurodidáctica. Aprender desde, en y para la vida.

ADULTS QUE SEMBLEN CRIATURES // ADULTOS QUE PARECEN CRIATURAS

ADULTS QUE SEMBLEN CRIATURES 

Fer-se gran t’ajuda a veure les coses amb perspectiva, a relativitzar, a pensar què diràs abans de parlar, a ser tolerant i respectuós amb les opinions dels altres. El pas del temps que separa la infantesa de l’etapa adulta ens hauria de servir per madurar, oi? No es tracta únicament d’anar afegint anys al marcador i prou. Es tracta de créixer físicament i també emocionalment. No?

Trista i decebuda, he de confessar que fa temps que observo que no és així. Hi ha molts adults immadurs. Els trobes per tot arreu i en qualsevol àmbit. Hi ha persones adultes, amb responsabilitats laborals i familiars, que semblen autèntiques criatures i, com a tals, protagonitzen rebequeries dignes de l’escola bressol. Hi ha pares i mares que semblen més petits que els seus propis fills.

En els darrers mesos, he estat testimoni de molts malentesos, discussions i disputes entre persones adultes que comparteixen feina, escola dels fills o club de macramé, per posar algun exemple. I em sembla, literalment, lamentable. En tots els casos, a més, s’hi barregen els famosos xats grupals de missatgeria instantània, que, sigui dit de pas, si no es fan servir degudament, poden comportar més perjudicis que beneficis i complicar-ho tot encara més.

Crec que, de base, hi ha un error de concepte, un error que indueix a malentesos: els companys de feina, els pares i mares dels nens de l’escola dels teus fills o els qui fan la classe de zumba amb tu els dilluns no són amics teus. Si més no, no d’entrada. No al principi. No ho són per la condició de companys de feina, d’escola o d’associació de veïns. Si de cas, poden esdevenir amics, amb el pas del temps, perquè teniu afinitats comunes, perquè rieu de les mateixes coses o perquè us interessa el medi ambient. Tant hi fa. Però, en qualsevol cas, l’amistat vindrà després, si és que arriba algun dia.

Estic convençuda que la pretensió que tots siguem amics és l’origen del problema. Ni ho som, ni ho hem de ser a la força. Per això, pel bé de tots i totes, i perquè em bull la sang quan veig segons quines coses, faig una crida al sentit comú als homes i les dones dels Països Catalans: amb les persones que circumstancialment es creuen a les nostres vides no cal establir una relació de profunda amistat, n’hi ha prou amb respectar-se i ser cordial.

Estic segura que si tots ens respectem i ens tractem amb cordialitat, tot anirà millor. Si un grup de persones ha d’estar en contacte necessàriament per estar al cas de qüestions que afecten a tots, el més raonable i el més assenyat és que la relació sigui cordial. No cal que estiguem d’acord sempre, no pots pretendre que tothom pensi com tu, no pots criticar l’altre perquè actuï diferent de tu. N’hi ha prou amb consensuar certs temes i llestos. No cal anar més enllà.

I permeteu-me un apunt més: n’estic molt tipa de les persones que es creuen millor que els altres. “Millor”... en base a què? L’status econòmic? Els estudis acadèmics? El lloc de naixement? Em sap molt greu que al segle XXI encara hi hagi qui discrimini per raó de raça, condició econòmica, o l’anomenada “classe social”.

Sabeu qui és, segons el meu parer, el més ric?
El que més petons rep de part dels qui l’estimen.

Sabeu qui té més “classe”, sota el meu punt de vista?
El més educat.

Sabeu quins coneixements compten realment per a mi?
Els que s’aprenen a casa, de petits, que després es converteixen en valors com el respecte, la generositat o la solidaritat.

………………………………………………………………………………………

ADULTOS QUE PARECEN CRIATURAS

Hacerse mayor te ayuda a ver las cosas con perspectiva, a relativizar, a pensar lo que dirás antes de hablar, a ser tolerante y respetuoso con las opiniones de los demás. El paso del tiempo que separa la infancia de la etapa adulta debería servirnos para madurar, ¿verdad?  No es cuestión únicamente de ir añadiendo años en el marcador y ya está. Se trata de crecer física y emocionalmente. ¿No?

Triste y decepcionada, tengo que confesar que hace tiempo que observo que esto no es así. Hay muchos adultos inmaduros. Los encuentras por todos lados y en cualquier ámbito. Hay personas adultas, con responsabilidades laborales y familiares, que parecen auténticas criaturas y, como tales, protagonizan pataletas dignas de guardería. Hay padres y madres que parecen más pequeños que sus propios hijos.

En los últimos meses, he asistido a muchos malentendidos, discusiones y disputas entre personas adultas que comparten lugar de trabajo, escuela de los niños o club de macramé, y me parece, literalmente, lamentable. En todos los casos, además, se mezclan los famosos chats grupales de mensajería instantánea, que, dicho sea de paso, si no se utilizan debidamente, pueden conllevar más perjuicios que beneficios y complicarlo todo todavía más.

Creo que, de base, hay un error de concepto, un error que induce a malentendidos: los compañeros de trabajo, los padres y madres de los niños que van a la escuela con tus hijos o los alumnos de la clase de zumba que haces los lunes no son amigos tuyos.  Al menos, no de entrada. No al principio. No lo son por la condición de compañeros trabajo, escuela o asociación de vecinos. A lo mejor, con el paso del tiempo, acabarán siendo amigos tuyos, porque tenéis afinidades comunes, porque reís de las mismas cosas o porque os interesa el medio ambiente. Da lo mismo. Pero, en cualquier caso, la amistad vendrá después. Si es que llega algún día.

Estoy convencida que la pretensión de que todos seamos amigos es el origen del problema. Ni lo somos ni lo tenemos que ser necesariamente. Por esto, por el bien de todos y todas, y porque me hierve la sangre cuando veo según qué cosas, hago una llamada a la cordura: con las personas que circunstancialmente se cruzan en nuestras vidas no hace falta establecer una relación de amistad profunda, nos basta con ser respetuosos y cordiales.  

Estoy convencida que si todos nos respetamos y nos tratamos con cordialidad, todo irá mejor. Si un grupo de personas tiene que estar en contacto necesariamente para estar informado de cuestiones que afectan al grupo, lo más razonable o lo más sensato es que la relación sea cordial. No hace falta que todos estemos de acuerdo siempre, no puedes pretender que todo el mundo opine como tú, no puedes criticar al otro porque actúe de diferente modo que tú. Basta con consensuar ciertos temas, y listo. No hace falta ir más allá.

Y permitidme un apunto más: estoy muy harta de las personas que se creen mejor que el resto. “Mejor”… ¿en base a qué? ¿El status económico? ¿Los estudios académicos? ¿El lugar de nacimiento? Me parece increíble que en pleno siglo XXI todavía haya gente que discrimine por razón de raza, condición económica o la denominada “clase social”.

¿Sabéis quién es, según mi punto de vista, más rico?
Quien más besos recibe de quienes le quieren.  

A mi entender, ¿sabéis quién tiene más “clase”?
El más educado.

¿Sabéis qué conocimientos cuentan realmente para mí?

Aquellos que se aprenden en casa, desde pequeños, que después se convierten en valores como el respeto, la generosidad o la solidaridad. 

EL CONTE DE LA MARE (IM)PERFECTA

Vet aquí una vegada que hi havia una mare que volia ser perfecta.

De tan com desitjava criar i educar els seus fills de la millor manera possible, s'atabalava i es frustrava. 

Volia que els petits de la casa mengessin de tot, però eren llepafils, com ella ho havia estat de petita.

Volia que fossin tranquils, però eren molt moguts i nerviosos, igual que ella.

Volia que no alcessin la veu, que respectessin el seu torn de paraula, que no s'aixequessin de la taula abans d'acabar el plat, que no brinquessin damunt del sofà, que no es barallessin mai entre ells, que demanessin totes les coses si us plau, que saludessin en entrar a una botiga, que donessin les gràcies si algú els donava un caramel i que sempre posessin bona cara...

PERÒ EREN NENS!

I, per tant, tan imperfectes com qualsevol ésser humà, i amb molta menys experiència a les esquenes que un adult.

Un dia va decidir no posar-se ella tan nerviosa. 

No volia estar de morros tot el dia.

No volia ser un corcó donant ordres a tort i dret, insistint-los una i una altra vegada que es comportessin bé.

I, d'ençà d'aquell dia, els infants van començar a mostrar-se més tranquils.

Ella va optar per no exigir-los tantes coses, cada dia, a tota hora.

I va comprovar, meravellada, que els seus fills anaven assolint fites. 

Mica en mica, sense que ella els estigués absolutament al damunt tot el dia, entre error i error, ells aconseguien grans encerts.

A la vida, com en tot, cal saber esperar i ser pacient. Cal entendre que totes les coses tenen el seu procés, i la maduresa d'un infant, també. 

I sobretot, sobretot, cal acceptar que no hi ha mares perfectes. Sinó que totes som (im)perfectes i, precisament per això, els nostres fills ens adoren. 

NO ÉS UN CAMÍ DE ROSES, PERÒ EL VULL GAUDIR!

No sóc psicòloga infantil, ni pedagoga, ni mestra, ni tampoc em dedico a fer recerca en cap d'aquests àmbits. Per tant, el que jo opini o deixi d'opinar en relació amb la manera d'educar, criar i fer dels infants persones de profit, no és més que això: una opinió sense fonament teòric, basada exclusivament en l'experiència que he tingut amb nens: de joveneta fent milions d'hores de cangur, i ara per la meva condició de mare d'un nen i d'una nena.

Respecto profundament la feina extraordinària que realitzen aquests professionals i tot sovint els demano consell davant conflictes que se'm presenten a casa i que jo no sé ben bé com resoldre. De la mateixa manera, em fan molta gràcia (per no dir ràbia) les persones que, essent igual de profanes que jo, es dediquem a fer judicis de valor, a menystenir i a criticar absolutament tot el que fan alguns nens i les seves mares o els seus pares, i a donar lliçons de com hauríem d'actuar davant les actituds "inapropiades" dels infants.

Els nens no sempre fan tot el que volem. Cert. Faltaria més! Els nens de vegades s'enrabien molt. Cert. I perden els estreps. Totalment d'acord. Però no m'empasso que ho facin només "per fer-te la guitza". No estic disposada a creure que només ho fan "per fer-te enrabiar" i que són "més llestos que tu" o fins i tot que són "monstres manipuladors". No m'ho crec. No hi estic d'acord.

Segurament no sempre fan tot el que volem. Però us heu parat a pensar en totes les coses que els exigim a diari? S'han de posar la roba que nosaltres triem, s'han de menjar el plat que nosaltres decidim, han d'anar a l'escola que escollim sense consultar-los, han de berenar el que toca, han de marxar del parc o deixar de jugar quan nosaltres els ho manem. Us heu fixat que molt poques vegades els preguntem el seu parer sobre, per exemple, si s'estimen més anar al teatre o al museu?

Normalment, i m'encantaria que algú amb coneixement de causa em digués que no en totes les famílies funciona igual, els adults triem i decidim infinitat de coses per ells, i no els donem ni veu ni vot pràcticament mai. Per tant, si en alguna ocasió es reboten perquè no acaten una ordre, no crec que n'hi hagi per tant. Una "pataleta", generalment, ens incomoda molt, i si és en públic, ja ni t'ho explico! Sobretot si estàs envoltada de persones que sempre estan a punt per opinar què hauries de fer i com ho hauries de fer però que, sorprenentment, en la majoria dels casos no poden presumir d'haver-ho fet millor que tu. Per què no podem pensar que, si una criatura reacciona així, el més probable és que no ho sàpiga fer millor? Tan descabellat és el que dic?

Quina maleïda mania té molta gent de pensar que un nen conflictiu ho és perquè sí, expressament, per fer la vida impossible als pares. Com si no tingués altra feina que ser un malcarat i un inconformista.

¿Us imagineu, els adults, que la vostra parella decidís la roba que heu de dur, la feina que heu de tenir, el dinar que heu de menjar, a quin gimnàs heu d'anar, amb qui anireu al cinema el dissabte, la pel·lícula que veureu i quin pot de crispetes heu de menjar? Bufff... Agobiant, no? I... sí, per als que ara estan pensant "home, no és el mateix, ells són nens i encara no tenen criteri per decidir segons què". D'acord. Hi estic d'acord. Els estem ensenyant a créixer i ho fem tan bé com podem, pensant que totes les decisions que prenem per ells són les correctes. I així ha de ser. Aquesta és la nostra feina i no la podem defugir. Se suposa que, com a persones madures, hem d'anar guiant el seu aprenentatge i això implica manar, donar ordres i decidir moltes coses per ells. I no és una tasca fàcil, ni molt menys agraïda, però tampoc és un infern, carai! I no passa res si de vegades es reboten, es creuen, o s'enfaden, no? Tampoc ha de ser un daltabaix.

No és just criminalitzar una mare perquè, tot i voler comprar el pot més petit de crispetes, acabi cedint a les demandes d'una criatura que vol el pot més gran i les demana suplicant. Ni el nen es posarà malalt, ni la mare és una beneita perquè ha volgut acontentar el seu fill. Ni tampoc s'acaba el món, cullera!

No hi ha fòrmules màgiques, no hi ha una recepta que funcioni per tots. Cada nen és un món, i cada mare i cada pare també. Es tracta d'anar adaptant-se com millor es pugui i trobar les solucions que ens semblin més adequades per a cada conflicte que sorgeix.

Aquest camí que suposa la criança dels fills, tot i no ser un camí de roses, tampoc ha de ser un suplici! Vull gaudir del trajecte, encara que sovint trobi entrebancs, vull poder-me equivocar i respectar que els més menuts de la casa també s'equivoquin i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física.

NO ÉS TANT EL QUÈ COM EL COM

Moltes vegades no és tant el "què" com el "com".

Fa anys que ensenyo els meus fills que les coses es demanen "si us plau" i "sense cridar". Fins al punt que la petita de la casa tot sovint construeix frases de l'estil: -mama, si us plau i sense cridar, em pots posar aigua?. Adorable, oi? Normalment el seu germà replica: -has de dir si us plau i demanar-ho sense cridar, però no cal que diguis 'sense cridar', eh?. Això és tan sols una anècdota, però posa de relleu la importància que jo li dono al "com".

Cal predicar amb l'exemple i m'esforço medint sempre les paraules i procurant no perdre mai els papers. De vegades no me'n surto i no ho faig tan bé com voldria, suposo que sóc humana i, per tant, errant. Però no perquè em resulti difícil deixaré d'intentar-ho mai.

La magnitud del "com" es manifesta especialment quan demanem un favor, quan sol·licitem l'ajuda o col·laboració d'algú en algun assumpte. Depenent de la nostra forma de fer la petició, obtindrem una o una altra resposta i la reacció del nostre receptor variarà considerament. És molt probable que aquest "com" determini si la resposta és un sí o un no.

No menys important és el "com", per exexmple, alhora de comunicar males notícies, o quan expliquem a una criatura el que està bé i el que està malament, o quan fem tràmits burocràtics que ens treuen de polleguera.

Hi ha professions en què el "com" ho determina tot. Penseu en un metge: és de vital importància que sàpiga expressar de la millor manera possible el que ha d'explicar al pacient. O en un polític: són, o almenys haurien de ser, grans oradors, oi? Saben molt bé de quina forma cal parlar en cada moment. O en un periodista (i no miro ningú...): en aquest cas, fins i tot la qüestió pot esdevenir perversa perquè el posicionament, el punt de vista i la subjectivitat del reporter hi poden jugar un paper decisiu a nivell d'opinió pública.

Per algun estrany motiu, hi ha persones que ho porten francament malament. Algunes per manca de traça, de delicadesa, per falta de sensibilitat. D'altres perquè, directament, sembla que gaudeixin parlant malament, tractant la gent amb menyspreu i demanant les coses de males maneres. No sé quin gust hi troben. No comprenc quin benefici obtenen.

Si tots ens esmercéssim una mica més en mesurar com diem les coses, el món aniria molt millor. I ja seria sublim que ens fixéssim també en com fem les coses, però d'això en parlarem un altre dia!

:-)

LA PRIMERA ESCOLA

S’apropa el final del curs. Cada any hi ha un punt d’inflexió en aquest moment perquè, si bé és cert que la tradició marca que l’any acaba pels volts de Nadal, jo tinc més sensació de fi de cicle quan arriben els mesos de juny i juliol, que no pas a 31 de desembre.

Enguany és especialment significatiu per molts motius. Un d’ells, que la meva filla menuda finalitza el seu ensenyament a la llar d’infants i ja està inscrita a l’escola del seu germà, al “cole dels grans!”. Ella està tan il·lusionada! Tot a la vida són etapes i qualsevol pas d’una a l’altra sempre és positiu.

Jo també estic contenta, tanmateix, no us negaré que sento certa tristesa. No perquè la nena se’m faci gran (que també), sinó sobretot perquè em fa llàstima que acabi la seva escolarització a l’Escola Infantil Copèrnic.

En aquests moments tan complicats per al sector educatiu, amb retallades severes i injustes i lleis inversemblants i fetes amb la punta del nas, vull posar de manifest que, probablement, dins de l’àmbit de l’ensenyament, un dels sectors més vulnerables i que més ha patit aquesta crisi ha estat el del col·lectiu de les escoles bressol, llar d’infants, escoles infantils o com se les vulgui anomenar. I crec que és just i necessari que es posi de relleu la importància dels centres que se centren en aquesta etapa educativa, dels 0 als 3 anys, perquè tinc la sensació que tot sovint queda menystinguda.

Totes les etapes escolars són importants. En totes elles cal esperar la màxima professionalitat i dedicació dels mestres que tutoritzen els nostres fills en horari escolar. Ara bé, he de reconèixer que a mi, patidora de mena, una de les qüestions que més m’amoïnava quan vaig ser mare era pensar que, després de la baixa maternal, quan les criatures encara són tan petites, els meus petits passarien vora 8 hores amb un grup de persones desconegudes.

Aquesta por, qualsevol neguit i la més mínima sospita que les coses podien anar malament es van esvair quan vaig conèixer la Filo, directora de l’Escola Infantil Copèrnic. Ella i el seu gran equip de professionals han fet que tots aquests anys jo me n’hagi anat a la feina amb un somriure d’orella a orella i la tranquil·litat que la criatura no només estaria atesa, mimada i cuidada sinó que, a més, rebria una excel·lent educació en valors.

L’entusiasme, dedicació, esforç i professionalitat de tot l’equip que treballa a la Copèrnic són dignes d’admirar. Diàriament es proposen nous reptes i s’escarrassen perquè la nostra quitxalla surti millor preparada.

El primer dia que la Valèria em va dir que verd en anglès era green vaig al·lucinar. Ara ni se’m fa estrany escoltar-la taral·lejar una cançó sencera en anglès.

Gràcies, Filo. Gràcies a tu i tot el teu equip.