La setmana passada vaig sentir una notícia a la ràdio que em va deixar glaçada: una dona, a Girona, havia llençat per la finestra les seves dues filles i després s'havia suicidat. El drama no acaba aquí, perquè les nenes tenien un germà i un pare que no eren al domicili familiar quan van succeir els fets.
Em vaig quedar estufecfacta, perplexa. Literalment, de pedra.
Era incapaç de deixar de preguntar-me què pot induir una mare a fer això.
Quina mena de sentiments perversos desencadenen una tragèdia tan sinistra com aquesta?
Em costa molt creure que aquesta dona no tingués ni un sol motiu per viure. Tenia tres fills! Encara que només fos per veure'ls créixer, per posar-los a dormir cada vespre, per veure com s'emocionen, per anar a la cantada de nadales de l'escola, per fer-los un petó cada matí...!!!
No valia la pena viure i deixar-les viure a elles?
No és la primera vegada que una dona mata els seus fills i posteriorment es treu la vida. Però, per més vegades que succeeixi, no ho arribaré a comprendre mai.
No entenc ni justifico cap tipus de violència. Cap. Tanmateix, si d'alguna manera es pogués quantificar de menys a més criminalitzable, a l'extrem més salvatge jo hi situaria la violència contra els propis fills.
Tres vides s'han esvaït deixant sols, desubicats i en estat de xoc un pare i un fill. I em sembla terrible. Injustificable.
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada