No sóc psicòloga infantil, ni pedagoga, ni mestra, ni tampoc em dedico a fer recerca en cap d'aquests àmbits. Per tant, el que jo opini o deixi d'opinar en relació amb la manera d'educar, criar i fer dels infants persones de profit, no és més que això: una opinió sense fonament teòric, basada exclusivament en l'experiència que he tingut amb nens: de joveneta fent milions d'hores de cangur, i ara per la meva condició de mare d'un nen i d'una nena.
Respecto profundament la feina extraordinària que realitzen aquests professionals i tot sovint els demano consell davant conflictes que se'm presenten a casa i que jo no sé ben bé com resoldre. De la mateixa manera, em fan molta gràcia (per no dir ràbia) les persones que, essent igual de profanes que jo, es dediquem a fer judicis de valor, a menystenir i a criticar absolutament tot el que fan alguns nens i les seves mares o els seus pares, i a donar lliçons de com hauríem d'actuar davant les actituds "inapropiades" dels infants.
Els nens no sempre fan tot el que volem. Cert. Faltaria més! Els nens de vegades s'enrabien molt. Cert. I perden els estreps. Totalment d'acord. Però no m'empasso que ho facin només "per fer-te la guitza". No estic disposada a creure que només ho fan "per fer-te enrabiar" i que són "més llestos que tu" o fins i tot que són "monstres manipuladors". No m'ho crec. No hi estic d'acord.
Segurament no sempre fan tot el que volem. Però us heu parat a pensar en totes les coses que els exigim a diari? S'han de posar la roba que nosaltres triem, s'han de menjar el plat que nosaltres decidim, han d'anar a l'escola que escollim sense consultar-los, han de berenar el que toca, han de marxar del parc o deixar de jugar quan nosaltres els ho manem. Us heu fixat que molt poques vegades els preguntem el seu parer sobre, per exemple, si s'estimen més anar al teatre o al museu?
Normalment, i m'encantaria que algú amb coneixement de causa em digués que no en totes les famílies funciona igual, els adults triem i decidim infinitat de coses per ells, i no els donem ni veu ni vot pràcticament mai. Per tant, si en alguna ocasió es reboten perquè no acaten una ordre, no crec que n'hi hagi per tant. Una "pataleta", generalment, ens incomoda molt, i si és en públic, ja ni t'ho explico! Sobretot si estàs envoltada de persones que sempre estan a punt per opinar què hauries de fer i com ho hauries de fer però que, sorprenentment, en la majoria dels casos no poden presumir d'haver-ho fet millor que tu. Per què no podem pensar que, si una criatura reacciona així, el més probable és que no ho sàpiga fer millor? Tan descabellat és el que dic?
Quina maleïda mania té molta gent de pensar que un nen conflictiu ho és perquè sí, expressament, per fer la vida impossible als pares. Com si no tingués altra feina que ser un malcarat i un inconformista.
¿Us imagineu, els adults, que la vostra parella decidís la roba que heu de dur, la feina que heu de tenir, el dinar que heu de menjar, a quin gimnàs heu d'anar, amb qui anireu al cinema el dissabte, la pel·lícula que veureu i quin pot de crispetes heu de menjar? Bufff... Agobiant, no? I... sí, per als que ara estan pensant "home, no és el mateix, ells són nens i encara no tenen criteri per decidir segons què". D'acord. Hi estic d'acord. Els estem ensenyant a créixer i ho fem tan bé com podem, pensant que totes les decisions que prenem per ells són les correctes. I així ha de ser. Aquesta és la nostra feina i no la podem defugir. Se suposa que, com a persones madures, hem d'anar guiant el seu aprenentatge i això implica manar, donar ordres i decidir moltes coses per ells. I no és una tasca fàcil, ni molt menys agraïda, però tampoc és un infern, carai! I no passa res si de vegades es reboten, es creuen, o s'enfaden, no? Tampoc ha de ser un daltabaix.
No és just criminalitzar una mare perquè, tot i voler comprar el pot més petit de crispetes, acabi cedint a les demandes d'una criatura que vol el pot més gran i les demana suplicant. Ni el nen es posarà malalt, ni la mare és una beneita perquè ha volgut acontentar el seu fill. Ni tampoc s'acaba el món, cullera!
No hi ha fòrmules màgiques, no hi ha una recepta que funcioni per tots. Cada nen és un món, i cada mare i cada pare també. Es tracta d'anar adaptant-se com millor es pugui i trobar les solucions que ens semblin més adequades per a cada conflicte que sorgeix.
Aquest camí que suposa la criança dels fills, tot i no ser un camí de roses, tampoc ha de ser un suplici! Vull gaudir del trajecte, encara que sovint trobi entrebancs, vull poder-me equivocar i respectar que els més menuts de la casa també s'equivoquin i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física.
