ADÉU A ALGUNS DELS MITES RELACIONATS AMB L'EDUCACIÓ

Els darrers avenços en neurociència posen en dubte molts dels mites al voltant de l'aprenentatge

No és cert que només utilitzem un 10 % del cervell, ni que l’exercici físic, les arts o el joc s’hagin de relegar a un segon pla. Així ho explica el llibre Neuromitos en educación. El aprendizaje desde la neurociència (Plataforma Editorial), que posa en dubte, basant-se en els darrers avenços en neurociència, alguns dels mites o falses creences al voltant de l’aprenentatge, presents encara en moltes praxis educatives, en propostes curriculars i fins i tot en lleis d’educació. La neurociència demostra que han quedat obsoletes moltes de les teories fins fa poc temps inqüestionables, com ara la vella pràctica del xarop de bastó.

Ni l’educació demana només seriositat i estudiar de valent, ni tampoc és veritat que com més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Així ho asseguren Anna Forés, coordinadora de l’obra i professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona, i els professors del postgrau de Neuroeducació de la UB Jesús C. Guillén, José Ramón Gamo, Teresa Hernández, Marta Ligioiz, Félix Pardo i Carme Trinidad, que han participat en la redacció del llibre.

Els experts aposten per una educació que posi en valor l'educació física, artística i musical

Està demostrat que l’aprenentatge no es pot restringir a l’adquisició d’una sèrie de conceptes i procediments lligats a matèries i assignatures que tradicionalment s’han considerat més importants. Segons recerques neurocientífiques recents, l’exercici físic regular pot modificar l’entorn químic i neuronal del nostre cervell i, així, facilitar l’aprenentatge. L’exercici genera una sèrie de neurotransmissors, com ara la serotonina, la noradrenalina i la dopamina, que milloren l’estat d’alerta, l’atenció i la motivació. Per tant, no és bona idea eradicar o reduir els horaris de les classes d’educació física. Hi ha estudis que suggereixen la necessitat de recórrer a descansos actius durant l’horari escolar, que permetin que els alumnes es moguin.

En aquesta mateixa línia, el llibre aposta clarament per un augment de l’educació artística i l’educació musical, en tant que «hi ha evidències empíriques que les classes de música poden millorar la capacitat intel·lectual, el rendiment acadèmic, la consciència fonològica i la descodificació de paraules». Així mateix, els autors de l’obra destaquen els beneficis del joc o les arts escèniques en entorns escolars perquè permeten als alumnes convertir conceptes abstractes en concrets, millorar el seu vocabulari i augmentar l’autoestima i l’autocontrol, entre d’altres, i perquè les regles del joc els doten de disciplina.

Cal suscitar la curiositat entre els alumnes i treballar la intel·ligència emocional

L’obra insta els mestres i professors a suscitar la curiositat entre els alumnes perquè així s’activen circuits emocionals del cervell que ens permeten estar atents i faciliten l’aprenentatge. Cal dissenyar activitats variades fent ús de recursos variats, plantejant dinàmiques participatives i lúdiques per aconseguir que les classes siguin més atractives i motivadores. Ara bé, s’adverteix que és important que els mestres, lluny de sobrecarregar els alumnes de novetats i estímuls, exerceixin el paper de facilitadors i acompanyants de l’aventura de descobrir, sense estimular en excés, per tal que els escolars adquireixin i mantinguin la capacitat de sorprendre’s i sentir curiositat, que tants adults semblen haver perdut.

La recerca en neurociència demostra que el procés d’aprenentatge és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina està relacionada amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres, disminueix la por i som més flexibles i creatius.

Ni l’educació demanda només serietat i treball dur (el famós la letra con sangre entra) ni quantes més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Les investigacions en neurociència demostren que el procés és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina es relaciona amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres disminueix la por i som més flexibles i creatius.

És imprescindible que l'alumne dormi bé perquè la incidència del son en l'atenció i la memòria és inqüestionable 

El llibre també avala els beneficis del son. «La incidència del son sobre l’atenció i la memòria és inqüestionable», diuen els autors. Està demostrat que, quan dormim, la capacitat per respondre als estímuls exteriors es veu minvada; això no obstant, el nostre cervell segueix estant actiu. Els estudis posen de manifest que, mitjançant el son, es millora la integració i consolidació de la memòria implícita o procedimental, la que fa referència als records inconscients, que és la que utilitzem, per exemple, per memoritzar les normes ortogràfiques o les operacions aritmètiques. Diverses recerques confirmen la importància del son després de l’aprenentatge, però s’ha demostrat, també, que és imprescindible haver dormit bé amb anterioritat a l’estudi, perquè el son reparador prepara el cervell per a un aprenentatge òptim.

En defensa del poder de la imaginació, els autors asseguren que és una eina valuosíssima, que genera canvis biològics, emocionals i conductuals en els alumnes. Des que naixem, la imaginació ens acompanya i ens ajuda a potenciar un bon desenvolupament de les nostres competències, la nostra qualitat de vida i el nostre aprenentatge. La creativitat necessita la inspiració de la imaginació. «La falta de creativitat crea rigidesa mental i inadaptació als canvis. És antievolutiu reprimir-la o ignorar-la. L’educació ha d’anar en aquesta línia, i no a l’inrevés», asseguren els experts.

Anna Forés (Barcelona, 1966), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la UB. Ha estat delegada del rector per a les relacions Universitat-Societat de la Facultat d’Educació de la UB i vicedegana de doctorat de la Facultat de Pedagogia, així com coordinadora del programa de la Universitat de l’Experiència “Educació i Societat”. És membre del Grup de Recerca Consolidat GR-EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’ICE de la UB, i del grup consolidat d’Innovació INDAGA’T. Entre els seus llibres destaquen: Teatro de la mente y las metáforas educativas, La didáctica de la educación social, La didáctica universitaria en entornos virtuales de enseñanza y aprendizaje, E-mociones: comunicar y educar a través de la red, La Resiliencia. Crecer desde la adversidad, La asertividad. Para gente extraordinaria, i La Neurodidáctica. Aprender desde, en y para la vida.

NO ÉS UN CAMÍ DE ROSES, PERÒ EL VULL GAUDIR!

No sóc psicòloga infantil, ni pedagoga, ni mestra, ni tampoc em dedico a fer recerca en cap d'aquests àmbits. Per tant, el que jo opini o deixi d'opinar en relació amb la manera d'educar, criar i fer dels infants persones de profit, no és més que això: una opinió sense fonament teòric, basada exclusivament en l'experiència que he tingut amb nens: de joveneta fent milions d'hores de cangur, i ara per la meva condició de mare d'un nen i d'una nena.

Respecto profundament la feina extraordinària que realitzen aquests professionals i tot sovint els demano consell davant conflictes que se'm presenten a casa i que jo no sé ben bé com resoldre. De la mateixa manera, em fan molta gràcia (per no dir ràbia) les persones que, essent igual de profanes que jo, es dediquem a fer judicis de valor, a menystenir i a criticar absolutament tot el que fan alguns nens i les seves mares o els seus pares, i a donar lliçons de com hauríem d'actuar davant les actituds "inapropiades" dels infants.

Els nens no sempre fan tot el que volem. Cert. Faltaria més! Els nens de vegades s'enrabien molt. Cert. I perden els estreps. Totalment d'acord. Però no m'empasso que ho facin només "per fer-te la guitza". No estic disposada a creure que només ho fan "per fer-te enrabiar" i que són "més llestos que tu" o fins i tot que són "monstres manipuladors". No m'ho crec. No hi estic d'acord.

Segurament no sempre fan tot el que volem. Però us heu parat a pensar en totes les coses que els exigim a diari? S'han de posar la roba que nosaltres triem, s'han de menjar el plat que nosaltres decidim, han d'anar a l'escola que escollim sense consultar-los, han de berenar el que toca, han de marxar del parc o deixar de jugar quan nosaltres els ho manem. Us heu fixat que molt poques vegades els preguntem el seu parer sobre, per exemple, si s'estimen més anar al teatre o al museu?

Normalment, i m'encantaria que algú amb coneixement de causa em digués que no en totes les famílies funciona igual, els adults triem i decidim infinitat de coses per ells, i no els donem ni veu ni vot pràcticament mai. Per tant, si en alguna ocasió es reboten perquè no acaten una ordre, no crec que n'hi hagi per tant. Una "pataleta", generalment, ens incomoda molt, i si és en públic, ja ni t'ho explico! Sobretot si estàs envoltada de persones que sempre estan a punt per opinar què hauries de fer i com ho hauries de fer però que, sorprenentment, en la majoria dels casos no poden presumir d'haver-ho fet millor que tu. Per què no podem pensar que, si una criatura reacciona així, el més probable és que no ho sàpiga fer millor? Tan descabellat és el que dic?

Quina maleïda mania té molta gent de pensar que un nen conflictiu ho és perquè sí, expressament, per fer la vida impossible als pares. Com si no tingués altra feina que ser un malcarat i un inconformista.

¿Us imagineu, els adults, que la vostra parella decidís la roba que heu de dur, la feina que heu de tenir, el dinar que heu de menjar, a quin gimnàs heu d'anar, amb qui anireu al cinema el dissabte, la pel·lícula que veureu i quin pot de crispetes heu de menjar? Bufff... Agobiant, no? I... sí, per als que ara estan pensant "home, no és el mateix, ells són nens i encara no tenen criteri per decidir segons què". D'acord. Hi estic d'acord. Els estem ensenyant a créixer i ho fem tan bé com podem, pensant que totes les decisions que prenem per ells són les correctes. I així ha de ser. Aquesta és la nostra feina i no la podem defugir. Se suposa que, com a persones madures, hem d'anar guiant el seu aprenentatge i això implica manar, donar ordres i decidir moltes coses per ells. I no és una tasca fàcil, ni molt menys agraïda, però tampoc és un infern, carai! I no passa res si de vegades es reboten, es creuen, o s'enfaden, no? Tampoc ha de ser un daltabaix.

No és just criminalitzar una mare perquè, tot i voler comprar el pot més petit de crispetes, acabi cedint a les demandes d'una criatura que vol el pot més gran i les demana suplicant. Ni el nen es posarà malalt, ni la mare és una beneita perquè ha volgut acontentar el seu fill. Ni tampoc s'acaba el món, cullera!

No hi ha fòrmules màgiques, no hi ha una recepta que funcioni per tots. Cada nen és un món, i cada mare i cada pare també. Es tracta d'anar adaptant-se com millor es pugui i trobar les solucions que ens semblin més adequades per a cada conflicte que sorgeix.

Aquest camí que suposa la criança dels fills, tot i no ser un camí de roses, tampoc ha de ser un suplici! Vull gaudir del trajecte, encara que sovint trobi entrebancs, vull poder-me equivocar i respectar que els més menuts de la casa també s'equivoquin i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física.