N'hi ha de típics, de tòpics i d'utòpics. I tots els propòsits tenen una cosa en comú: que perden estrepitosament la força a mesura que avança l'any.
Us hi heu fixat? Tant hi fa que t'hagis proposat anar regularment al gimnàs, llegir com a mínim un llibre a la setmana o aprendre una llengua estrangera en poc temps. Al gener, el propòsit es viu intensament, com un repte personal que no pots deixar d'assumir. Al febrer, el desafiament ens continua engrescant gairebé com el primer dia. Al març, ja sigui perquè no hem assolit els mínims que ens havíem fixat, per cansament, o simplement perquè el propòsit estava mal plantejat o no era realista, els designis comencen paulatinament a perdre força. La davallada es fa més palesa a l'abril, quan la foscor de l'hivern dóna pas a les tardes assolellades que allarguen els vespres i ens conviden a passar molta més estona al carrer que no pas a casa. Al maig, la meitat dels propòsits ha mort i l'altra meitat, que sobreviu al juny, no supera l'estiu.
En vista de l'èxit, enguany ho faré a l'inrevés: en comptes de proposar-me nous reptes de cara al 2016, he decidit fixar algunes de les coses que NO vull fer. A veure si sona la flauta i aconsegueixo, plantejant-ho així, acabar l'any havent assolit el desafiament.
Bàsicament, són quatre coses:
- No vull córrer. Ara que està tant de moda el running, reivindico l'slow life. No es pot viure tan depressa. Cada cosa necessita el seu temps. Un petó no es pot fer ràpid, l'arròs necessita reposar i el conte d'abans d'anar a domir ha de ser explicat a les criatures amb placidesa. M'entenu, oi?
- No vull aixecar la veu. He arribat a la conlusió que no cal cridar per fer-te sentir i que, de vegades, el silenci pot esdevenir la millor explicació.
- No vull patir tant, per tot, sempre. S'han acabat les frases del tipus "compte que relliscaràs", "vigila que et pots fer mal" o "no, que em fa por caure", perquè de tant en tant és necessari caure, caure per aprendre a aixecar-se de nou i continuar endavant.
- No vull desaprofitar ni un sol minut de l'any. Cada instant té una funció específica en les nostres vides i tots ells són absolutament necesaris: els que et fan riure emocionada i també els que et fan plorar amargament.
Plantejant-ho així, crec que augmentaré les possibilitats d'èxit. El temps ho dirà. No obstant, una cosa la tinc molt clara: m'ho penso prendre amb calma, sense presses ni crits, vivint el repte amb serenor, sense patir i gaudint de cada encert i de cada error del camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada