A PROPÒSIT DE LES PETITES-GRANS COSES

Aquest matí, de camí a la feina, no sé com ni per què, m'he posat a pensar en el que jo anomeno les «petites-grans coses». Com he escrit en alguna ocasió, són les que, en definitiva, ens donen la felicitat. Pensava en com n'és, d'important, en el dia a dia, saber-les identificar i valorar.

Tots en tenim, d'aquestes "perles" tan gratificants. Parlo de coses que no són materials, que no costen diners ni suposen cap esforç però, no obstant, tenen un gran pes en l'estat anímic d'una persona. De fet, en aquells dies grisos en què aparentment tot surt malament, si ho vols, pots fer marxar la boira. Només es tracta de pensar en alguna cosa que et faci sentir bé i realitzar-la.

Durant el trajecte, m'he proposat fer un top five de les coses que a mi em proporcionen un major benestar. Les que més m'agrada fer, aquelles que em fan sentir feliç. Abans que es posés verd el semàfor, les havia identificat. La llista m'ha sortit rodada:

En primer lloc: fer petons i que me'n facin. És la meva debilitat...

En segon lloc: riure. Riure molt. I, si pot ser, aconseguir arrencar somriures als altres.

En tercer lloc: enraonar, parlar, garlar, conversar, xerrar, comunicar... En definitiva, explicar coses.

Després, naturalment: escriure. 

I per últim: ajudar.

Cadascú té les seves petites-grans coses! Només cal identificar-les i valorar-les. 

LA MÀGIA D'ARKANDÚ

Aquests dies, a casa, hi ha una nova banda sonora original. Es diu Arkandú i m’encanta.

Un vespre, a l’hora de sopar, els meus fills van preguntar si podien posar l’últim CD del Club Súper 3. Evidentment, els vaig dir que sí. La música és cultura i la cultura és llibertat.  Vaig aprofitar per escoltar amb atenció les lletres de tots els temes que ells, entre cullerada i cullerada, cantaven enfervorits. Algunes ja les havia sentit alguna vegada a la tele perquè, de tota la programació infantil que s’emet actualment, els petits de la casa trien sempre el Súper 3 (cosa que els agraeixo profundament).

El primer que vaig constatar és que els meus pirulos tenen molt bon gust. El disc sona realment bé. «Totes les cançons les ha fet el Marc Parrot», em va dir el gran, mentre fullejava el llibret del CD. Em va cridar l’atenció com de diferent és l’Arkandú de la resta de música que habitualment es fa per al públic infantil! Instrumentalment, no té res a envejar a un disc produït per a públic adult i les lletres són originals i molt boniques. El secret de l'èxit és que el Súper 3 tracta els nens i les nenes com el que realment són: personetes curioses, espavilades, amb molt sentit de l’humor i amb ganes d’aprendre coses noves i descobrir com funciona el món.

Si mai heu vist els esquetxos que el canal emet regularment de La Família del Súper 3, sabreu que transmeten valors i, alhora, són divertits, enginyosos i amb el toc just de fantasia. Les cançons del disc són un reflex d’aquest esperit.  Hi tenen cabuda temes com ara l’amistat, el treball en equip o la diversitat, que conviuen amb aspectes tan quotidians com els Petits desastres, els Monstres microscòpics o el valor de conèixer moltes llengües (It’s amazing). I tot plegat impregnat d’Arkandú, «la màgia que depèn de tu».

Felicito totes les persones que, d’una manera o altra, estan involucrades en la creació de La Família del Súper 3 i, per extensió, en l'elaboració del disc o el muntatge de la Festa que aconsegueix que, cada any, Monjuïc s'ompli a vessar de famílies.

Gràcies per tractar els infants com el que són: intel·ligents i sensibles.

ADÉU A ALGUNS DELS MITES RELACIONATS AMB L'EDUCACIÓ

Els darrers avenços en neurociència posen en dubte molts dels mites al voltant de l'aprenentatge

No és cert que només utilitzem un 10 % del cervell, ni que l’exercici físic, les arts o el joc s’hagin de relegar a un segon pla. Així ho explica el llibre Neuromitos en educación. El aprendizaje desde la neurociència (Plataforma Editorial), que posa en dubte, basant-se en els darrers avenços en neurociència, alguns dels mites o falses creences al voltant de l’aprenentatge, presents encara en moltes praxis educatives, en propostes curriculars i fins i tot en lleis d’educació. La neurociència demostra que han quedat obsoletes moltes de les teories fins fa poc temps inqüestionables, com ara la vella pràctica del xarop de bastó.

Ni l’educació demana només seriositat i estudiar de valent, ni tampoc és veritat que com més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Així ho asseguren Anna Forés, coordinadora de l’obra i professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona, i els professors del postgrau de Neuroeducació de la UB Jesús C. Guillén, José Ramón Gamo, Teresa Hernández, Marta Ligioiz, Félix Pardo i Carme Trinidad, que han participat en la redacció del llibre.

Els experts aposten per una educació que posi en valor l'educació física, artística i musical

Està demostrat que l’aprenentatge no es pot restringir a l’adquisició d’una sèrie de conceptes i procediments lligats a matèries i assignatures que tradicionalment s’han considerat més importants. Segons recerques neurocientífiques recents, l’exercici físic regular pot modificar l’entorn químic i neuronal del nostre cervell i, així, facilitar l’aprenentatge. L’exercici genera una sèrie de neurotransmissors, com ara la serotonina, la noradrenalina i la dopamina, que milloren l’estat d’alerta, l’atenció i la motivació. Per tant, no és bona idea eradicar o reduir els horaris de les classes d’educació física. Hi ha estudis que suggereixen la necessitat de recórrer a descansos actius durant l’horari escolar, que permetin que els alumnes es moguin.

En aquesta mateixa línia, el llibre aposta clarament per un augment de l’educació artística i l’educació musical, en tant que «hi ha evidències empíriques que les classes de música poden millorar la capacitat intel·lectual, el rendiment acadèmic, la consciència fonològica i la descodificació de paraules». Així mateix, els autors de l’obra destaquen els beneficis del joc o les arts escèniques en entorns escolars perquè permeten als alumnes convertir conceptes abstractes en concrets, millorar el seu vocabulari i augmentar l’autoestima i l’autocontrol, entre d’altres, i perquè les regles del joc els doten de disciplina.

Cal suscitar la curiositat entre els alumnes i treballar la intel·ligència emocional

L’obra insta els mestres i professors a suscitar la curiositat entre els alumnes perquè així s’activen circuits emocionals del cervell que ens permeten estar atents i faciliten l’aprenentatge. Cal dissenyar activitats variades fent ús de recursos variats, plantejant dinàmiques participatives i lúdiques per aconseguir que les classes siguin més atractives i motivadores. Ara bé, s’adverteix que és important que els mestres, lluny de sobrecarregar els alumnes de novetats i estímuls, exerceixin el paper de facilitadors i acompanyants de l’aventura de descobrir, sense estimular en excés, per tal que els escolars adquireixin i mantinguin la capacitat de sorprendre’s i sentir curiositat, que tants adults semblen haver perdut.

La recerca en neurociència demostra que el procés d’aprenentatge és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina està relacionada amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres, disminueix la por i som més flexibles i creatius.

Ni l’educació demanda només serietat i treball dur (el famós la letra con sangre entra) ni quantes més hores passin els alumnes a l’aula, més aprendran. Les investigacions en neurociència demostren que el procés és molt més efectiu i ric quan es combina la calidesa humana, elements de sorpresa i cooperació. Les emocions, diuen els experts, són essencials. El desenvolupament de la intel·ligència emocional ha estat clau en l’àmbit educatiu. S’ha comprovat que un aprenentatge neutre, sense emocions, esdevé poc durador i superficial. Segons estudis recents, la serotonina es relaciona amb l’estat d’ànim i l’activitat cortical. Quan ens sentim bé, som persones més efectives, cooperants, empàtiques, resolutives i un llarg etcètera, perquè la diversió encoratja la motivació i el rendiment de molts alumnes. Quan ens sentim alegres disminueix la por i som més flexibles i creatius.

És imprescindible que l'alumne dormi bé perquè la incidència del son en l'atenció i la memòria és inqüestionable 

El llibre també avala els beneficis del son. «La incidència del son sobre l’atenció i la memòria és inqüestionable», diuen els autors. Està demostrat que, quan dormim, la capacitat per respondre als estímuls exteriors es veu minvada; això no obstant, el nostre cervell segueix estant actiu. Els estudis posen de manifest que, mitjançant el son, es millora la integració i consolidació de la memòria implícita o procedimental, la que fa referència als records inconscients, que és la que utilitzem, per exemple, per memoritzar les normes ortogràfiques o les operacions aritmètiques. Diverses recerques confirmen la importància del son després de l’aprenentatge, però s’ha demostrat, també, que és imprescindible haver dormit bé amb anterioritat a l’estudi, perquè el son reparador prepara el cervell per a un aprenentatge òptim.

En defensa del poder de la imaginació, els autors asseguren que és una eina valuosíssima, que genera canvis biològics, emocionals i conductuals en els alumnes. Des que naixem, la imaginació ens acompanya i ens ajuda a potenciar un bon desenvolupament de les nostres competències, la nostra qualitat de vida i el nostre aprenentatge. La creativitat necessita la inspiració de la imaginació. «La falta de creativitat crea rigidesa mental i inadaptació als canvis. És antievolutiu reprimir-la o ignorar-la. L’educació ha d’anar en aquesta línia, i no a l’inrevés», asseguren els experts.

Anna Forés (Barcelona, 1966), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la UB. Ha estat delegada del rector per a les relacions Universitat-Societat de la Facultat d’Educació de la UB i vicedegana de doctorat de la Facultat de Pedagogia, així com coordinadora del programa de la Universitat de l’Experiència “Educació i Societat”. És membre del Grup de Recerca Consolidat GR-EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’ICE de la UB, i del grup consolidat d’Innovació INDAGA’T. Entre els seus llibres destaquen: Teatro de la mente y las metáforas educativas, La didáctica de la educación social, La didáctica universitaria en entornos virtuales de enseñanza y aprendizaje, E-mociones: comunicar y educar a través de la red, La Resiliencia. Crecer desde la adversidad, La asertividad. Para gente extraordinaria, i La Neurodidáctica. Aprender desde, en y para la vida.

COMPTE AMB ELS MESQUINS!

Hi ha persones que són mesquines. 

Estan mancades de qualsevol generositat moral.

Els mesquins i mesquines es veuen venir de lluny. Es poden reconèixer, per exemple, perquè no coneixen l’empatia, són incapaces d’assumir una crítica i es creuen per damunt del bé i del mal. Acostumen a ser egòlatres, egoistes i egocèntrics, i s’ho passen d’allò més bé fent la vida impossible als altres.

Quan les persones mesquines tenen poder, la cosa empitjora. 

Un mesquí amb poder és més perillós que una bomba de rellotgeria en una escola bressol. No em demaneu per què, però el cas és que es creixen. La seva maldat pren formes, tons i colors insospitats. Es fa palès que gaudeixen fent mal. La mala llet que els caracteritza dóna pas a una crueltat extrema, gairebé sobrehumana. Són males bèsties.

Em pregunto si aquestes persones s’adonen de tots els perjudicis que causen. Fins a quin punt una persona mesquina sap que ho és? Em pertorba pensar que puguin ser conscients del dolor que infringeixen i que, no obstant, no canviïn la seva actitud.

Per mi, tan de bo s’extingeixin! Mentre això no succeeixi: compte si us en trobeu algun o alguna, són perillosos!

EL TEMUT 1 DE SETEMBRE

He temut, maleït, odiat i repudiat el dia d’avui des que, amb les campanades que marcaven puntualment l’Any Nou, ara fa nou mesos, ens plantàvem al 2015.

“Enguany, l’1 de setembre, farà 10 anys que va morir la mare”, vaig pensar.

Sembla mentida que ja faci 10 anys que vaig perdre per sempre més l’opció de fer-la riure, la possibilitat de fer-la feliç amb una gran notícia o el dret de recordar-li, dia sí i dia també, com l’estimo. El seu to de veu, les frases fetes que emprava, les rialles enèrgiques que la caracteritzaven, aquella mirada còmplice... La recordo tan vivament que tinc la sensació que fa tot just un parell de mesos que compartíem l’últim cafè mentre arreglàvem el món.

I, tanmateix, s’ha perdut tantíssimes qüestions transcendentals que costa de creure que només hagin passat 10 anys! Cap celebració ha estat completa des que ella no hi és i totes i cadascuna de les efemèrides han pesat com una llosa.

En qüestions de dol, cadascú busca el seu consol. Jo el trobo somiant-la sovint, imaginant que en realitat no ha marxat del tot, que segueix aquí, a la vora, guiant-me en els moments més decisius, donant-me l’empenteta justa per escollir l’opció correcta quan he de fer front a un dilema, o eixugant-me dolçament les llàgrimes en nits que ja són complicades en elles mateixes i en què la seva absència es fa insofrible.

En aquest temps, he trobat els meus mecanismes per anar tirant. He après a viure sense ella. Però reconec que encara la ploro. No puc evitar-ho.

Avui, encara la ploraré més. I, amb sort, potser s’acosta a eixugar-me les llàgrimes i alleugerir-me el dol.

L'INSUPORTABLE INSACIABILITAT DE L'ÉSSER HUMÀ

Per què deu ser que sempre volem allò que no tenim?
L'observació de centenars de persones que he anat coneixent en el decurs de la meva vida m'han fet arribar a la conclusió que el desig és inherent a l'ésser humà i que tendim a sentir-nos, majoritàriament, insatisfets.

De petits, volem la joguina que té la nena més popular de la classe.
D'adolescents, desitgem en silenci una parella com la del nostre millor amic.
De joves ens delim per poder comprar-nos la moto que té el veí "pijo" del quart.
A l'etapa adulta ens morim d'enveja quan uns amics ens expliquen com de bé es porten els seus fills. Voldríem tenir l'hortet urbà que s'ha muntat el sogre (perquè ell té temps lliure i nosaltres no). Ens encanta la decoració del pis d'aquells cunyats tan moderns. Esperem amb ànsies que ens toqui la loteria per a poder fer l'inoblidable viatge al Japó que sembla ser que ha fet tothom menys tu.
Quan som vells volem ser joves i de menuts volíem fer-nos grans de seguida.
Els de ciutat volen anar a viure al camp i els de camp somien amb un pis a la capital.
Si tenim els cabells llisos els volem rinxolats i si naixem amb tirabuixons ens els allisem tant com podem.
Quan no tenim temps lliure ens agobiem i quan en tenim massa ens avorrim.
I així, una llista infinita de desitjos i anhels que ens fan sospirar d'enveja i de desencís. No en tenim mai prou.

I per què no valorem el que tenim?

Aquesta és la pregunta del milió. Ningú no està content amb el que té perquè tendim a valorar molt més positivament allò que posseeixen la resta de persones que no pas el que tenim nosaltres. Ens costa molt donar valor a allò que ja és nostre, a allò que ja tenim. En canvi, ens emmirallem amb coses que encara no hem tastat, que no ens pertanyen i que, probablement, no tindrem mai.
I..., ja em perdonareu, però semblem tots tontos!

Proposo que fem una repassadeta ràpida a tot el que estimem, a tot el que hem construït, a tot el que posseïm, a tot el que forma part real de les nostres vides, a tot el que ens fa riure cada dia, a tot el que l'experiència ens ha atorgat i a tot allò pel qual hem lluitat. En definitva: a tot el que som.
Estic convençuda que, després de revisar tot això, ens adonarem de l'immens tresor que hi ha en cadascun de nosaltres i deixarem de buscar insaciablement allò que, en teoria, ens ha de fer feliços. Perquè la felicitat està en nosaltres mateixos i en les petites coses, només cal saber-la assaborir.

EL PLAER D'ENRAONAR

Només hi ha una cosa que m'agradi tant o més que escriure: ENRAONAR.

No sabria explicar per què, però m'apassiona parlar des de ben menudeta, suposo que des que tinc ús de raó. Ho poden corroborar els qui em coneixen bé i m'han fet callar més d'una vegada, per pesada. Sobretot, un amant incondicional del silenci que tinc a casa.

M'encanta xerrar dilatadament amb una amiga que fa temps que no veig i que em passin les hores volant. Em deleix comentar amb als nens com els ha anat el dia quan surten d'escola o trucar l'àvia per saber com es troba. M'entusiasma arreglar el món amb la parella en una sobretaula que s'allarga fins acabar l'ampolla de vi. A més, sóc molt fan d'aquelles converses que jo anomeno «de carrer», que sorgeixen espontàniament, de forma improvisada. Tant se val si són amb l'amo de la botiga de joguines de la cantonada del costat de casa, com si són amb la conductora de l'autobús que agafes cada dia, o fins i tot un diàleg fugaç amb una dona a qui li han caigut les claus per accident, o un comentari breu amb algú que també fa cua a la xarcuteria. No us podeu arribar a imaginar la de coses que he après xerrant amb la gent.

M'encanta enraonar perquè aprenc un munt de coses, però també pel pur plaer mental, i diria que fins i tot físic, que em produeix el fet de parlar. I quan més contenta estic, més xerro. Xerrades trivials, garlades banals, però també converses transcendentals, científiques, crucials... Em fascina anar unint una paraula amb l'altra, entrellaçant-les per formar frases que tinguin sentit, que provoquin opinions, que arrenquin somriures o que suscitin controvèrsies. 

No en va, si estic callada gaire estona seguida i no és per protocol ni per obligació (a la feina, al teatre, al cinema, etc...): malament. Un silenci perllongat, en mi, acostuma a ser símptoma que alguna cosa no rutlla. I el més curiós de tot és que el motiu no el sé. No és quelcom que faci voluntàriament. No és per allò d'«ara m'enfado i no respiro» (o en el meu cas: «ara m'enfado i no parlo més»), sinó que surt així espontàniament. I l'experiència em demostra que quan no tinc ganes ni tant sols d'explicar el que em passa és veritablement perquè estic molt moixa. De fet, quan em fan enrabiar sí que parlo. Emprenyada no tinc cap problema per esbroncar qui calgui i exposar les meves raons. El que em fa emmudir és més aviat la tristesa, l'angoixa, la decepció o la incomprensió. I el més curiós de tot és que com més callada estic, més m'ensopeixo. Es produeix com un espiral: no tinc ganes d'enraonar i aleshores em vaig apagant encara més i em sento pitjor. Voldria desfogar-me explicant a algú el que em succeeix però no en sóc capaç. I aquesta impotència em fa sentir pitjor.

És quan finalment trenco el silenci que em començo a sentir millor. És quan els mots tornen a brollar alegrement que recupero la meva essència i, mica en mica, tot es va posant a lloc. He arribat a pensar que, parlar, en el meu cas, és pura medecina.