EL TEMUT 1 DE SETEMBRE

He temut, maleït, odiat i repudiat el dia d’avui des que, amb les campanades que marcaven puntualment l’Any Nou, ara fa nou mesos, ens plantàvem al 2015.

“Enguany, l’1 de setembre, farà 10 anys que va morir la mare”, vaig pensar.

Sembla mentida que ja faci 10 anys que vaig perdre per sempre més l’opció de fer-la riure, la possibilitat de fer-la feliç amb una gran notícia o el dret de recordar-li, dia sí i dia també, com l’estimo. El seu to de veu, les frases fetes que emprava, les rialles enèrgiques que la caracteritzaven, aquella mirada còmplice... La recordo tan vivament que tinc la sensació que fa tot just un parell de mesos que compartíem l’últim cafè mentre arreglàvem el món.

I, tanmateix, s’ha perdut tantíssimes qüestions transcendentals que costa de creure que només hagin passat 10 anys! Cap celebració ha estat completa des que ella no hi és i totes i cadascuna de les efemèrides han pesat com una llosa.

En qüestions de dol, cadascú busca el seu consol. Jo el trobo somiant-la sovint, imaginant que en realitat no ha marxat del tot, que segueix aquí, a la vora, guiant-me en els moments més decisius, donant-me l’empenteta justa per escollir l’opció correcta quan he de fer front a un dilema, o eixugant-me dolçament les llàgrimes en nits que ja són complicades en elles mateixes i en què la seva absència es fa insofrible.

En aquest temps, he trobat els meus mecanismes per anar tirant. He après a viure sense ella. Però reconec que encara la ploro. No puc evitar-ho.

Avui, encara la ploraré més. I, amb sort, potser s’acosta a eixugar-me les llàgrimes i alleugerir-me el dol.