NO ÉS UN CAMÍ DE ROSES, PERÒ EL VULL GAUDIR!

No sóc psicòloga infantil, ni pedagoga, ni mestra, ni tampoc em dedico a fer recerca en cap d'aquests àmbits. Per tant, el que jo opini o deixi d'opinar en relació amb la manera d'educar, criar i fer dels infants persones de profit, no és més que això: una opinió sense fonament teòric, basada exclusivament en l'experiència que he tingut amb nens: de joveneta fent milions d'hores de cangur, i ara per la meva condició de mare d'un nen i d'una nena.

Respecto profundament la feina extraordinària que realitzen aquests professionals i tot sovint els demano consell davant conflictes que se'm presenten a casa i que jo no sé ben bé com resoldre. De la mateixa manera, em fan molta gràcia (per no dir ràbia) les persones que, essent igual de profanes que jo, es dediquem a fer judicis de valor, a menystenir i a criticar absolutament tot el que fan alguns nens i les seves mares o els seus pares, i a donar lliçons de com hauríem d'actuar davant les actituds "inapropiades" dels infants.

Els nens no sempre fan tot el que volem. Cert. Faltaria més! Els nens de vegades s'enrabien molt. Cert. I perden els estreps. Totalment d'acord. Però no m'empasso que ho facin només "per fer-te la guitza". No estic disposada a creure que només ho fan "per fer-te enrabiar" i que són "més llestos que tu" o fins i tot que són "monstres manipuladors". No m'ho crec. No hi estic d'acord.

Segurament no sempre fan tot el que volem. Però us heu parat a pensar en totes les coses que els exigim a diari? S'han de posar la roba que nosaltres triem, s'han de menjar el plat que nosaltres decidim, han d'anar a l'escola que escollim sense consultar-los, han de berenar el que toca, han de marxar del parc o deixar de jugar quan nosaltres els ho manem. Us heu fixat que molt poques vegades els preguntem el seu parer sobre, per exemple, si s'estimen més anar al teatre o al museu?

Normalment, i m'encantaria que algú amb coneixement de causa em digués que no en totes les famílies funciona igual, els adults triem i decidim infinitat de coses per ells, i no els donem ni veu ni vot pràcticament mai. Per tant, si en alguna ocasió es reboten perquè no acaten una ordre, no crec que n'hi hagi per tant. Una "pataleta", generalment, ens incomoda molt, i si és en públic, ja ni t'ho explico! Sobretot si estàs envoltada de persones que sempre estan a punt per opinar què hauries de fer i com ho hauries de fer però que, sorprenentment, en la majoria dels casos no poden presumir d'haver-ho fet millor que tu. Per què no podem pensar que, si una criatura reacciona així, el més probable és que no ho sàpiga fer millor? Tan descabellat és el que dic?

Quina maleïda mania té molta gent de pensar que un nen conflictiu ho és perquè sí, expressament, per fer la vida impossible als pares. Com si no tingués altra feina que ser un malcarat i un inconformista.

¿Us imagineu, els adults, que la vostra parella decidís la roba que heu de dur, la feina que heu de tenir, el dinar que heu de menjar, a quin gimnàs heu d'anar, amb qui anireu al cinema el dissabte, la pel·lícula que veureu i quin pot de crispetes heu de menjar? Bufff... Agobiant, no? I... sí, per als que ara estan pensant "home, no és el mateix, ells són nens i encara no tenen criteri per decidir segons què". D'acord. Hi estic d'acord. Els estem ensenyant a créixer i ho fem tan bé com podem, pensant que totes les decisions que prenem per ells són les correctes. I així ha de ser. Aquesta és la nostra feina i no la podem defugir. Se suposa que, com a persones madures, hem d'anar guiant el seu aprenentatge i això implica manar, donar ordres i decidir moltes coses per ells. I no és una tasca fàcil, ni molt menys agraïda, però tampoc és un infern, carai! I no passa res si de vegades es reboten, es creuen, o s'enfaden, no? Tampoc ha de ser un daltabaix.

No és just criminalitzar una mare perquè, tot i voler comprar el pot més petit de crispetes, acabi cedint a les demandes d'una criatura que vol el pot més gran i les demana suplicant. Ni el nen es posarà malalt, ni la mare és una beneita perquè ha volgut acontentar el seu fill. Ni tampoc s'acaba el món, cullera!

No hi ha fòrmules màgiques, no hi ha una recepta que funcioni per tots. Cada nen és un món, i cada mare i cada pare també. Es tracta d'anar adaptant-se com millor es pugui i trobar les solucions que ens semblin més adequades per a cada conflicte que sorgeix.

Aquest camí que suposa la criança dels fills, tot i no ser un camí de roses, tampoc ha de ser un suplici! Vull gaudir del trajecte, encara que sovint trobi entrebancs, vull poder-me equivocar i respectar que els més menuts de la casa també s'equivoquin i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física.

CERCANT LA SIMPLICITAT

L'any passat per aquestes dates vaig decidir quin seria el meu desig per a aquest 2014 que ara conclou. Volia SIMPLIFICAR. Sí, anhelava, essencialment, la SIMPLICITAT.
Suposo que vaig arribar a la conclusió que la majoria de dies negres depenen del nivell de complexitat que hagis hagut de suportar. Que moltes de les discussions amb els que estimes les tens per culpa de complicacions innecessàries. I que de vegades ens compliquem l'existència absurdament nosaltres mateixos.
L'altre dia, minuts després d'haver dit bona nit als menuts de la casa, passant per davant de la seva habitació, vaig veure el meu fill gran assegut al llit, xiuxiuejant ell sol.
- Estira't, carinyo... Així assegut és complicat que puguis dormir...
Va somriure, amb cara d'haver estat enxampat "in fraganti".
- D'acooooord... És que estava pensant, mama...
- Sí, a mi també em passa. Costa desconnectar, després de tot el dia "a tope", oi? Però has de fer-ho. Busca el botó d'Stop i atura aquesta ment brillant que tens, que demà la necessitaràs al cent per cent.
Va fer que sí amb el cap i es va posar a dormir.
Vaig quedar-me de peu a la porta, observant com descansaven. Quina pau transmetien!
Hi ha poques coses tan relaxants i gratificants com veure dormir els infants, oi?
Contrast absolut amb el ritme de vida que molts de nosaltres portem avui en dia. Anem tan de bòlit, volem fer tantes coses i ens exigim tant que el nivell d'estrès i neguit acumulat ens fa sentir malament.
Rendir prou a la feina, portar la casa com una mestressa de casa de manual, ser una mare excepcional, una amiga que no falla mai i la parella perfecta... són tantes exigències que és impossible arribar a tot.
La frustració acumulada es fa difícil de gestionar. I tot plegat és un peix que es mossega la cua.
Durant el 2014 us he de confessar que no he trobat la simplicitat anhelada. No he sabut des-complicar-me l'existència. No ho he aconseguit.
Però la Pati Difusa no s'arronsa... Eh?
Enguany hi torno.
A l'any que comença li demano tenir els ulls ben oberts per saber discernir entre el que és absolutament necessari i el que és superflu. Li demano tenir bon criteri per saber assaborir els millors moments que la vida em regala, com veure dormir els meus trastos, com aquell petó de pel·lícula que no esperaves, com aquella idea genial un dia a la feina, com una conversa fantàstica amb el pare, com una trobada màgica entre amics, o com aquest precís instant, asseguda en una terrasseta al sol, prenent un cafè amb llet, escoltant els Manel amb els auriculars i escrivint aquest post amb els dits un tant congelats... Jejejeje!

JA N'HI HA PROU!

No sóc experta en dret constitucional, ni sóc politòloga. Però sóc una ciutadana nascuda a Barcelona que estima profundament Catalunya i que vol anar a votar diumenge i, hores d’ara, encara no sé si m’ho deixaran fer.

No és normal, senyors, no és normal!

De què té tanta por l’executiu espanyol?

Quin mal els fem, si votem el diumenge?

Com poden ser tan recargolats i cínics a Madrid?

De veritat es pensen que aconseguiran que ens quedem a casa, callats?

No, senyors, no s’equivoquin. Les persones que, com jo, creuen en el seu dret legítim i democràtic de poder expressar el que pensen en relació amb el futur del nostre país sortirem al carrer, amb la butlleta impresa i el nostre document d’identitat sota del braç, i ens dirigirem, pacífica i civilitzadament (com hem fet durant tot el procés) cap a la seu que ens han assignat per exercir el nostre dret a vot.

Hi ha milions de catalans que fa molt de temps que desitgem que arribi el 9 de novembre. Hem esperat pacientment, amb tanta dignitat i serenor com hem pogut, malgrat totes i cadascuna de les barbaritats que hem hagut de sentir, malgrat totes les calúmnies que s’han dit i totes les trifulgues que s’han inventat per desanimar-nos, per desarmar-nos i per intentar que defallim i morim en l'intent.

Senyors: no només hem suportat estoicament totes les adversitats, sinó que cada vegada que en Rajoy obre la boca neix un independentista nou. M’atreveixo a afirmar que el joc brut i deshonest del govern espanyol encara ens ha esperonat més. Cada pedra al camí, cada pal a les rodes, cada intent de l'executiu per tombar el procés català, una i una altra vegada, suposa un nou estímul per a tots nosaltres per anar a les urnes el diumenge.

Volem votar i votarem.

Anirem a votar, tant sí com no.

...Només espero que ens deixin fer-ho.

I com sóc bilingüe, i tremendament educada, a continuació escriuré el text en castellà perquè pugui entendre'm tothom.

No soy experta en derecho constitucional, ni soy politóloga. Pero soy una ciudadana nacida en Barcelona que ama profundamente Cataluña y que quiere ir a votar el domingo, a pesar de que todavía no sé si me dejarán hacerlo.

¡No es normal, señores, no es normal!

¿De qué tiene tanto miedo el ejecutivo español?

¿En qué les perjudicamos si vamos a votar el domingo?

¿Cómo pueden ser tan cínicos en Madrid?

¿De verdad se piensan que conseguirán que nos quedemos en casa, callados?

No, señores, no se equivoquen. Las personas que, como yo, creen en su derecho legítimo y democrático de poder expresar lo que piensan en relación con el futuro de su país vamos a salir a la calle, con el boleto impreso y el DNI debajo del brazo, y nos dirigiremos, pacífica y civilizadamente (como hemos hecho durante todo el proceso) hacia la sede que nos hayan asignado para ejercer nuestro derecho a voto.

Hay millones de catalanes que hace mucho tiempo que deseamos que llegue el 9 de Noviembre. Hemos esperado pacientemente, con tanta dignidad y serenidad como hemos podido, a pesar de todas y cada una de las barbaridades que hemos tenido que escuchar, a pesar de todas las calúmnias que se han dicho y todas las artimañas que se han inventado para desanimarnos, para desarmarnos y para intentar que nos rindamos y muramos en el intento.

Señores: no solamente hemos soportado estoicamente todas las adversidades, sino que, además, cada vez que Rajoy abre la boca nace un independentista nuevo. Me atrevo a afirmar que el juego sucio y deshonesto del gobierno español todavía nos ha animado más. Cada piedra en el camino, cada intento del ejecutivo para deslegitimar el proceso catalán, una y otra vez, supone un nuevo estímulo para todos nosotros para ir a las urnas el domingo.

Queremos votar y votaremos.

Iremos a votar, pase lo que pase.

... Solo espero que nos permitan hacerlo.

QUAN S'ATURA EL TEMPS

La vida està plena de moments inesborrables. I la suma d'aquests és el que acaba donant sentit a l'existència.
En un món accelerat, en què tot succeeix a mil per hora, en què som esclaus del rellotge, dels compromisos personals i les obligacions laborals, el que tenen d'especial aquests instants és que aconsegueixen aturar el temps.
Per això es fan inesborrables, perquè els recordes gairebé a càmera lenta, amb un grau de detall i una precisió que els diferencia de la resta de records del dia a dia.
Tenen d'especial que cada vegada que hi penses rememores tots i cadascun dels sentiments que van aflorar en tu el dia en què passaven i tornes a experimentar la mateixa emoció.
Tenen de particular que t'arrenquen un somriure en qualsevol circumstància i que els guardes com si fossin un tresor que únicament tu saps on es troba.
Aquests moments et fan vibrar i posen de manifest que la vida val molt la pena, que cal esprémer-la al màxim, gaudir-la al límit i aprofitar-la tant com puguis.

LA RUSCALLEDA, MOLT MÉS QUE UNA CUINERA

Un dels avantatges de ser periodista és que et dóna la possibilitat de coincidir amb persones que, si no fos per això, segurament no hauries conegut. Em refereixo a persones de reconegut prestigi professional, que formen part de l'esfera pública i que sovint surten per la televisió o les podem escoltar a la ràdio perquè, abans, un altre periodista ja les ha entrevistat.

Foto: Josep Maria Rué

Ahir, per feina, vaig conèixer personalment la Carme Ruscalleda en l'entorn on se sent més còmoda: el restaurant Sant Pau. Vàrem estar juntes poc més d'una hora, suficient com per adonar-me que la Carme és exactament tal i com estem habituats a veure-la. És tan menuda per fora com gran per dins. Regala els somriures a dojo, desborda vitalitat i encomana aquest amor absolut per la gastronomia. Es mou amb el pas ferm i depressa, però no s'estressa, i dirigeix un equip de treballadors -que avui al matí superava la trentena- amb la fermesa d'una líder i la dolçor d'una mare.

El Sant Pau i la Carme estan fets l'un per l'altre. Es fa molt difícil saber qui va ser abans, si l'ou o la gallina. La simbiosi és perfecta. L'estètica del restaurant respon al gust per l'elegància que s'intueix en ella. És tan sobri com acollidor, tan bonic com funcional i tan càlid com net i polit. No hi ha dubte que la cuina del Sant Pau és casa seva i que el seu ofici és la seva vida. No se'n pot pas amagar. La delata la llum que desprèn quan en parla. És tanta la devoció que posa en tot el que fa, que quedes hipnotitzat seguint-la amb la mirada. De fet, surts del Sant Pau sabent que un dia o altre hi tornaràs.

Foto: Josep Maria Rué

PRINCESES AUTOSUFICIENTS I ALTRES QÜESTIONS

Un dels divertiments preferits dels infants és disfressar-se.
Només cal disposar d'alguns retalls de roba i cartolines o altres materials que es puguin retallar i enganxar segons convingui, i afegir-hi tota la imaginació de què disposen els més menuts de la casa. Amb una mica de traça i molt poc temps, et pots convertir en el que vulguis.
Ahir a la tarda vàrem rescatar i desempolsar de la part més alta de l'armari la bossa de les disfresses. Hi tenim vestits per donar i per vendre perquè hi guardem totes les disfresses que els meus fills han realitzat i lluït des del seu primer Carnestoltes a la llar d'infants i en cadascun festivals de final de curs de l'escola. La majoria d'aquestes disfresses estan fetes amb bosses d'escombraries de colors lluents o amb cartró i cartolines. A la bossa també hi ha els vestits tradicionals exòtics de talla molt menuda que algun familiar et porta després d'un viatge a Indonèsia o el Marroc per la gràcia que fa, en miniatura, la indumentària típica de cada país.
A la nostra particular bossa hi encabim, també, un parell de disfresses de les que es compren ja fetes, una de fada i l'altra de princesa. Ahir, mentre el nen anava inventant personatges pintorescs a base de mesclar els complements de diferents disfresses amb combinacions que resultaven del tot sofisticades, la nena es va anar disfressant de fada i de princesa, una i altra vegada, una i altra vegada.
"Pots triar altres disfresses. Tens moltes opcions: pots ser cuinera o jardinera, un follet, una nena xinesa... Fins i tot podem inventar personatges agafant diferents peces de roba i combinant-les. Per què sempre tries el de princesa o el de fada?", li vaig preguntar.
"Perquè jo he de ser una princesa, mama, o sinó, una fada", va respondre tota convençuda.
Jo vaig arrufar el nas. Maleïts estereotips!
Reconec que em va fer mal...
Però aquí no acaba el meu enuig. Per a més inri, la nena va estar instant una bona estona al seu germà perquè es disfresses de príncep o de "fado".
"Va, que necessito el meu príncep. Què faré sense un príncep?", deia. "Has de ser el meu 'fado'", repetia.
No me'n vaig poder estar. Amb el màxim rigor possible i deixant de banda qualsevol prejudici, li vaig intentar explicar que ella era autosuficient, autònoma, que se bastaba y se sobraba –que diria la meva mare– per esdevenir el que volgués ser. Que si volia ser una princesa, endavant, que si volia convertir-se en fada, fantàstic, però que en cap cas necessitava una figura masculina que li fes de parella de ball.
No sé si ho vaig aconseguir. I tampoc sé si ella, que tot just té quatre anys, va entendre el que jo volia transmetre-li. Només espero que en el futur s'adoni que té les eines, la capacitat i la fortalesa suficients per esdevenir el que desitgi i aconseguir tot el que es proposi a la vida, sense l'ajuda de cap príncep.

;-)

Il·lustració de Carla Nazareth.

UN ESTIU DE PEL·LÍCULA

Ahir a la nit, just abans d'aclucar els ulls i adormir-me, pensava en ella. Com tants d'altres capvespres, especialment quan s'apropa l'1 de setembre, la recordava, la rememorava, imaginava com serien les coses si ara ella fos aquí, amb nosaltres, i pensava, també, en com faria d'àvia dels seus tres néts.

Des de fa 9 anys, per més temps que passi, el final de l'estiu se'm fa molt difícil. És dur assumir que no hi és i, sobretot, que ja no hi serà.

Enguany, però, sento que és diferent: ha estat un estiu eminentment familiar, envoltada de tots els meus imprescindibles, dels qui em dibuixen un somriure al rostre cada dia, dels qui comparteixen amb mi les penes i les alegries, dels qui et coneixen les febleses i saben entendre que tothom té un dia gris o un mal despertar. A més, les vacances han inclós trobades amb cosins, tiets i amics a qui normalment no veig i l'estiu culminarà amb la visita d'algú molt especial que fa temps que va marxar a viure fora del país. En definitiva, que està essent un estiu de pel·lícula.

Per tot això, per primera vegada en 9 anys, ahir no vaig plorar recordant la mare. Perquè si ella ha pogut assistir, d'alguna manera, als millors instants d'aquestes vacances i, des d'on sigui que està, pot contemplar com de bé em va la vida i la sort que tinc d'estar envoltada de persones meravelloses que m'estimen incondicionalment, deu ser molt feliç.

Veure'm plorar només l'entristiria, oi?