MASCLISTES DEL MÓN: DEIXEU-NOS VIURE EN PAU

El fet que hi hagi un Dia Internacional de les Dones –que no existeix en el cas dels homes– i un Dia internacional contra la violència envers les dones –que tampoc té rèplica masculina– ja ho diu tot.

No se celebra cap Dia de l’Home perquè, per fortuna d’ells, els homes no han de recordar cada any que existeixen, que tenen veu, que tenen vot i que estan al món. I no se celebra cap efemèride relacionada amb la violència contra els homes perquè, a trets generals, les dones no maltractem i assassinem els homes.

«Però per què hi ha tants homes que maten dones? Si, sense les dones, ells ni tant sols existirien! Tots han estat a la panxa d’una dona abans de néixer, que no ho veuen, això?», em preguntava al·lucinada la meva filla de nou anys un de tants dies que l’informatiu obre l’edició del vespre amb un nou cas de violència masclista.

«No ho sé –li vaig dir–, jo tampoc no ho entenc».

No sé per què ens violen, ni per què ens peguen i ens maltracten. No entenc per què ens maten. I com més es parla de feminisme, com més es debat sobre els drets de les dones i com més es condemna qualsevol tipus de violència masclista, més agressions es produeixen.

Què us passa als homes? Què us fa tanta por? D’on surt aquesta ràbia?

Els agressors utilitzeu l’única arma en que sou més forts que les dones. Aprofiteu la vostra condició física, habitualment més corpulenta i atlètica que la de qualsevol dona, per maltractar-nos, per vexar-nos i per agredir-nos sexualment.

Masclistes fastigosos i repugnants del món: sou uns covards acomplexats. Sou tan patètics que ara la moda és cometre les agressions sexuals en grup i gravar-les amb el mòbil. Us fa sentir més homes?

Masclistes energúmens del món: no suporteu la idea que una dona us faci ombra. No tolereu que tinguem les mateixes oportunitats que vosaltres. No accepteu que tenim exactament el mateix dret que qualsevol home a desenvolupar-nos personal i professionalment i que no us hem de demanar permís per existir.

Masclistes disfressats de progres: deixeu-nos viure en llibertat i en igualtat de condicions. Aparqueu els paternalismes i deixeu-nos brillar.

Podrem parlar d’igualtat quan no calgui un 8 de març ni un 25 de novembre.

PRINCESES AUTOSUFICIENTS I ALTRES QÜESTIONS

Un dels divertiments preferits dels infants és disfressar-se.
Només cal disposar d'alguns retalls de roba i cartolines o altres materials que es puguin retallar i enganxar segons convingui, i afegir-hi tota la imaginació de què disposen els més menuts de la casa. Amb una mica de traça i molt poc temps, et pots convertir en el que vulguis.
Ahir a la tarda vàrem rescatar i desempolsar de la part més alta de l'armari la bossa de les disfresses. Hi tenim vestits per donar i per vendre perquè hi guardem totes les disfresses que els meus fills han realitzat i lluït des del seu primer Carnestoltes a la llar d'infants i en cadascun festivals de final de curs de l'escola. La majoria d'aquestes disfresses estan fetes amb bosses d'escombraries de colors lluents o amb cartró i cartolines. A la bossa també hi ha els vestits tradicionals exòtics de talla molt menuda que algun familiar et porta després d'un viatge a Indonèsia o el Marroc per la gràcia que fa, en miniatura, la indumentària típica de cada país.
A la nostra particular bossa hi encabim, també, un parell de disfresses de les que es compren ja fetes, una de fada i l'altra de princesa. Ahir, mentre el nen anava inventant personatges pintorescs a base de mesclar els complements de diferents disfresses amb combinacions que resultaven del tot sofisticades, la nena es va anar disfressant de fada i de princesa, una i altra vegada, una i altra vegada.
"Pots triar altres disfresses. Tens moltes opcions: pots ser cuinera o jardinera, un follet, una nena xinesa... Fins i tot podem inventar personatges agafant diferents peces de roba i combinant-les. Per què sempre tries el de princesa o el de fada?", li vaig preguntar.
"Perquè jo he de ser una princesa, mama, o sinó, una fada", va respondre tota convençuda.
Jo vaig arrufar el nas. Maleïts estereotips!
Reconec que em va fer mal...
Però aquí no acaba el meu enuig. Per a més inri, la nena va estar instant una bona estona al seu germà perquè es disfresses de príncep o de "fado".
"Va, que necessito el meu príncep. Què faré sense un príncep?", deia. "Has de ser el meu 'fado'", repetia.
No me'n vaig poder estar. Amb el màxim rigor possible i deixant de banda qualsevol prejudici, li vaig intentar explicar que ella era autosuficient, autònoma, que se bastaba y se sobraba –que diria la meva mare– per esdevenir el que volgués ser. Que si volia ser una princesa, endavant, que si volia convertir-se en fada, fantàstic, però que en cap cas necessitava una figura masculina que li fes de parella de ball.
No sé si ho vaig aconseguir. I tampoc sé si ella, que tot just té quatre anys, va entendre el que jo volia transmetre-li. Només espero que en el futur s'adoni que té les eines, la capacitat i la fortalesa suficients per esdevenir el que desitgi i aconseguir tot el que es proposi a la vida, sense l'ajuda de cap príncep.

;-)

Il·lustració de Carla Nazareth.