CERCANT LA SIMPLICITAT

L'any passat per aquestes dates vaig decidir quin seria el meu desig per a aquest 2014 que ara conclou. Volia SIMPLIFICAR. Sí, anhelava, essencialment, la SIMPLICITAT.
Suposo que vaig arribar a la conclusió que la majoria de dies negres depenen del nivell de complexitat que hagis hagut de suportar. Que moltes de les discussions amb els que estimes les tens per culpa de complicacions innecessàries. I que de vegades ens compliquem l'existència absurdament nosaltres mateixos.
L'altre dia, minuts després d'haver dit bona nit als menuts de la casa, passant per davant de la seva habitació, vaig veure el meu fill gran assegut al llit, xiuxiuejant ell sol.
- Estira't, carinyo... Així assegut és complicat que puguis dormir...
Va somriure, amb cara d'haver estat enxampat "in fraganti".
- D'acooooord... És que estava pensant, mama...
- Sí, a mi també em passa. Costa desconnectar, després de tot el dia "a tope", oi? Però has de fer-ho. Busca el botó d'Stop i atura aquesta ment brillant que tens, que demà la necessitaràs al cent per cent.
Va fer que sí amb el cap i es va posar a dormir.
Vaig quedar-me de peu a la porta, observant com descansaven. Quina pau transmetien!
Hi ha poques coses tan relaxants i gratificants com veure dormir els infants, oi?
Contrast absolut amb el ritme de vida que molts de nosaltres portem avui en dia. Anem tan de bòlit, volem fer tantes coses i ens exigim tant que el nivell d'estrès i neguit acumulat ens fa sentir malament.
Rendir prou a la feina, portar la casa com una mestressa de casa de manual, ser una mare excepcional, una amiga que no falla mai i la parella perfecta... són tantes exigències que és impossible arribar a tot.
La frustració acumulada es fa difícil de gestionar. I tot plegat és un peix que es mossega la cua.
Durant el 2014 us he de confessar que no he trobat la simplicitat anhelada. No he sabut des-complicar-me l'existència. No ho he aconseguit.
Però la Pati Difusa no s'arronsa... Eh?
Enguany hi torno.
A l'any que comença li demano tenir els ulls ben oberts per saber discernir entre el que és absolutament necessari i el que és superflu. Li demano tenir bon criteri per saber assaborir els millors moments que la vida em regala, com veure dormir els meus trastos, com aquell petó de pel·lícula que no esperaves, com aquella idea genial un dia a la feina, com una conversa fantàstica amb el pare, com una trobada màgica entre amics, o com aquest precís instant, asseguda en una terrasseta al sol, prenent un cafè amb llet, escoltant els Manel amb els auriculars i escrivint aquest post amb els dits un tant congelats... Jejejeje!