TEMPS D'AVORRIR-SE

Quan era petita i li deia a la meva àvia Mercedes, rondinant, que m'avorria, ella sempre responia: "quina sort tens, que tens temps d'avorrir-te!".
Odiava aquella resposta. La trobava del tot més impertinent.
¿Per què, en comptes de comprendre la immensitat del problema i oferir-me una solució, em titllava d'afortunada?
Amb el temps, com tot en aquesta vida, les coses van anar canviant.
Jo vaig deixar de dir tant sovint que m'avorria. De fet, mica en mica vaig deixar d'avorrir-me a tota hora. Cada vegada m'avorria menys. I, ara que hi penso, ni tant sols recordo l'última vegada que em vaig avorrir!
He entès el significat de la seva resposta i corroboro allò que en sap més el diable per vell que no pas per diable!
La meva àvia, una dona magnífica i forta, va néixer al 1923. Ha viscut la guerra, ha estat metressa de casa i ha criat sense descans a quatre fills en els temps en què les mares confeccionaven elles mateixes la roba dels nens, quan encara no existien els bolquers, ni els robots de cuina... Aquells temps en què els homes només treballaven fora de casa. Exclusivament fora de casa. És clar, l'àvia no va tenir mai temps d'avorrir-se!
Ara jo tampoc no en tinc. I això que disposo de rentadora, assecadora, microones i totes les màquines que la tecnologia ha ideat per facilitar-nos la feina. Però pencar dins i fora de casa, criar els fills, gestionar el twitter, actualitzar el facebook, organitzar les fotografies en àlbums digitals, llegir un llibre sobre com educar el nens, un sopar amb la parella i la logística que comporta col·locar les criatures, un cafè amb una amiga i escriure al blog m'ocupen totes les hores del dia. Vull fer tantes coses i les vull fer ja, que m'estresso només de pensar-hi. A més, hem arribat a un punt en què sembla que la vida perd el seu sentit si no vas a mil per hora. I això és un error! Un error colossal.
Reivindico l'avorriment!
Encara us diré més, enguany ja sé què demanaré als Reis Mags de l'Orient: temps per avorrir-me!