Quan era petita, aquest fet em provocava neguit. Fins i tot desfici. Tap de bassa, xampinyó o lil·liputenca eren qualificatius que rebia per part dels companys de classe que tenien ganes de fer-me la guitza. La intenció era destorbar-me, i he d'admentre que ho aconseguien. Per més que creixia, les meves amigues sempre eren més altes que jo! Amb el temps, totes vàrem anar deixant de crèixer, unes abans, les altres més tard, però jo continuo sent la més menuda de la colla. No obstant, ja no m'importa. De fet, no arribo al metre seixanta, però sóc feliç.
Entre d'altres coses, perquè -a banda d'aquella dita que m'he fet farts de repetir en el decurs de la meva vida que "al pot petit hi ha la bona confitura"-, gràcies a les meves reduides dimensions, mai he tingut cap problema per trobar roba a les botigues de moda de Barcelona. Sembla una tonteria, però no ho és! Potser d'altres dones xiques com jo tenen la sensació que comprar roba bona, bonica i econòmica a Barcelona no és en absolut complicat. Ara bé, si ets una dona normal, d'alçada mitjana, i no estàs esquifida, sinó més bé arrodonida, anar a buscar roba nova es pot convertir en una activitat d'allò més desagradable. Les franquícies més conegudes, en la majoria dels casos, només tenen talles fins a la 44. Això sí, pots trobar roba de la talla 32, per si vols vestir alguna Nancy que encara guardis nostàlgicament a casa, suposo!
Ens hem tornat tots bojos?
Totes les dones (i evidentment tots els homes, però intueixo que ells no tenen tants problemes d'assortiment de talles) ens hem de poder vestir com vulguem, indistintament que medeixis un metre i mig o un metre vuitanta, i que facis 80-70-80 (perquè no he vist mai a la meva vida cap dona que faci els tan mitificats 60 centímetres de cintura...) o 100-90-100. ¿Tan complicat és que entenguin això els dissenyadors de moda i empresaris del tèxtil? ¿Que no tenen esposa, mare, cosines, tietes i filles que utilitzin una talla 46 de camisa o una 48 de pantaló? Sincerament, ho poso en dubte.
És clar que, d'una societat en què la roba de gala femenina és sistemàticament i exclusivament estival, ens ho podem esperar tot. Tant hi fa que sigui Cap d'Any: els vestits de còctel són de tirants i amb l'esquena descoberta! Tant hi fa que estiguem al mes de febrer: en un plató de televisió l'home duu camisa i americana, i la dona llueix un modelet "paraula d'honor". Paraula d'honor que, o ell passa molta calor, o ella es pela de fred! És sorprenent, gairebé grotesc i del tot incomprensible. La roba d'hivern també és elegant! I sexy! Jo sempre m'he negat a vestir-me d'estiu a l'hivern, sóc una incondicional del jersei de coll alt, i el trobo d'allò més sensual. I continuaré fent-ho, perquè el que segur que no queda bé és tremolar en una festa.
Queda dit, vull que el sentit comú s'apliqui també al món de la moda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada