Quan som petits ens estranya l'assiduïtat amb què els adults ens fan abaixar el volum de les nostres converses mentre juguem amb un germà o ens divertim amb un amic. Fins i tot ens molesta. "Però si no estem cridant!", rondinem exaltats i en veu ben alta perquè ningú no en tingui cap dubte. Després, d'adolescents, en plena revolució hormonal, no sabem escoltar un CD si no ho fem al màxim volum que permet el reproductor. "Abaixa la música!", ens diuen irritats els nostres pares. I no ho entenem. Creiem que són manies, dèries dels altres. Tanmateix, en el decurs de la nostra vida, ens anem tornant més intransigents amb el soroll.
A partir d'aquí, de les afonies cap de setmana sí, cap de setmana també, la cosa canvia i comences a valorar el silenci. De fet, l'arribes a necessitar. T'apartes dels garitos petits en què tothom crida i evites les terrasses que estiguin a tocar de carrers molt transitats perquè tanta fressa t'atordeix. Aleshores busques refugi en llocs tranquils i silenciosos, discrets, moderats.
Quan passes de la trentena i vius en una ciutat esvalotada i estrepitosa, anheles sentir-te la pròpia respiració, enyores escoltar la remor del vent, desitges recuperar l'essència dels sons, escoltar-los un per un i no com un brogit de la multitud. Aleshores ets tu qui diu als seus fills que no alcin la veu, que no facin soroll...
Crec que part de l'estrès i el neguit de la societat actual, a banda de factors conjunturals, està produïda per l'excés de soroll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada