LA LLUNA EN UN COVE

La meva mare emprava frases fetes molt sovint. Quan jo li demanava un impossible, ella reivindicava la Lluna en un cove. Si el neguit s'apoderava de mi, em recordava que la paciència és la mare de la ciència. Em vaig acostumar a sentir, des de ben menuda, que no es poden demanar "peras al olmo", que certes coses només passen "de higos a brevas" i que "quien ríe el último ríe mejor".
Recordo especialment allò que "no hay mal que por bien no venga, ni mal que cien años dure". Per això, i perquè l'esperança és l'última cosa que es perd, suposo que aviat tot tornarà al seu lloc, la crisi s'esvairà, i la gent recuperarà les seves vides d'abans.
Mentrestant, potser fóra bo que la classe política que ens governa actuï amb seny, sentit comú i lògica.
Com deia la meva mare, "mas vale pájaro en mano que ciento volando" i penso que, arribats a aquest punt, ja s'ha estirat molt més el braç que la màniga.
Ara toca que els alts mandataris es posin les piles i pensin bé de quina manera cal fer les coses d'ara endavant per tal de treure'ns d'aquest forat com més aviat millor.
Confesso que no sóc gaire optimista, potser per allò de "piensa mal y acertarás" i que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte". I no em val allò de llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, perquè us asseguro que des que sóc mare veig la sortida del Sol dia sí i dia també i, no obstant, cada vegada em costa més arribar a final de mes.
Tanmateix, tampoc estic demanant la Lluna en un cove, oi? Únicament exigeixo que la classe política faci bé la seva feina.