RETALLS D'IL·LUSIÓ

Em pregunto en quin moment d'una relació de parella deixes d'escriure aquelles notes tan especials que deixaves amb il·lusió per tota la casa, propagant als quatre vents com i en quina mesura estimaves el teu company.
No és que ara no n'escriguis, de notetes, però has passat d'aquell "Si vols seguir vivint d'il·lusions, pots pensar que algun dia m'arribaràs a estimar tant com jo t'adoro a tu", a un "Recorda't de donar el xarop al nen, de comprar ous i de posar l'esmorzar a la motxilla per la nena".
No és ben bé el mateix.
I no és perquè ara no t'estimis amb bogeria aquest home que et desperta cada dia al matí. És clar que l'estimes! Més del que l'estimaves abans! Però suposo que les prioritats són unes altres...
De tant en tant, jo que sóc romàntica de mena, obro alguna d'aquestes capsetes on guardo, ben endreçades i classificades, les notetes i targetes, les entrades de teatre, els bitllets d'avió o els tiquets del súper, tots ells rubricats amb missatges d'amor i d'admiració. Els miro un per un i els rellegeixo. I reconec que m'emociono.
Recordo quan i com estan escrits i dibuixats aquests missatges i m'agrada reviure l'instant en què els vaig deixar penjats a la nevera, al costat del raspall de dents, enganxats a la porta de l'habitació o a sota del ratolí de l'ordinador.
I ara que reflexiono al voltant de tot això, penso que no ha de ser tan difícil robar-li un minut al dia per escriure-li quelcom bonic. Sí. Decidit! Aquest vespre li posaré una noteta a la seva cartera, perquè la trobi demà al matí.
Què carai! Els bons costums no s'haurien de perdre mai!