La història d’un dibuixant que ha sabut deixar enrere els 15 anys que va passar al carrer
Foto: Josep Maria Rué
Miquel Fuster va tenir clar que volia dedicar-se a dibuixar còmics quan amb prou feines tenia 12 anys. De camí cap a l’escola passava per un quiosc i es quedava bocabadat amb els tebeos. Un bon dia va enviar un dibuix a un concurs que organitzava la revista Pumby i el va guanyar. De premi va rebre 25 pessetes, suficients per animar-lo a intentar realitzar el seu somni. Li va dir al seu pare que volia ser dibuixant i, amb el seu suport, es va matricular a l’Escola Massana de Barcelona. Als 16 anys va entrar com a aprenent de l’Editorial Bruguera, i al cap d’un temps es va assabentar que havien obert una agència nova, Selecciones Ilustradas, que necessitava gent i pagava molt bé. Allí va treballar, majoritàriament, en encàrrecs d’editorials estrangeres. Als 18 anys guanyava 20.000 pessetes mensuals, una fortuna en aquella època. El 22 d’octubre de l’any 1987, just després d’una ruptura sentimental, se li va cremar la casa, i amb l’incendi es van esvair totes les seves il·lusions. Es va passar 15 anys al carrer, però va aconseguir sortir-se’n. D’això ja fa 10 anys. La primavera passada, Miquel Fuster va rebre el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona per la seva primera novel·la il·lustrada Miguel, 15 años en la calle, que explica el temps que va passar al carrer. Actualment, ja ha publicat el segon volum: Miguel, 15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea i està preparant-ne la tercera part. A més, té un blog http://miquelfuster.wordpress.com/ en el que s’hi poden veure els seus dibuixos i alguns dels textos que escriu.
Ens hem citat davant de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a les 11h de l’11/11/11. No sóc supersiticiosa, però sé que aquesta entrevista serà especial. Arriba sis minuts tard i el veig venir amb el pas lleuger. Quan està creuant la Gran Via, ens mirem, jo ja sé que és ell perquè l’he vist als mitjans de comunicació. Ell no hauria de saber qui sóc, no ens coneixem d’abans, però es dirigeix directament a mi: “Patrícia, oi?”. Es disculpa pel retard. De seguida m’adono que és tot un caballer, d’aquells que et deixen passar primer i t’aguanten la porta. Pugem a la Torre de l’Horitzó a fer les fotografies. Escales, escales i més escales. L’arribada al terrat li obre els pulmons. Xerra molt, i molt depressa. Calla per a les fotos “no parlo ara perquè sinó no queden bé”. És molt fotogènic i de seguida acabem la sessió. M’avança que em regalarà el seu segon àlbum il·lustrat, del primer ja no li’n queden, i em proposa que fem l’entrevista a la terrassa de l’Estudiantil perquè ell és fumador. Jo no duc diners, tant se val, insisteix a convidar-me. Es demana una coca cola i xerrem gairebé mitja hora abans que em doni temps d’engegar la gravadora. Fullejo el llibre, realment té un do pel dibuix. M’al·lucina l’exactitud amb què s’autoretrata. És bo, molt bo. Als seus 67 anys, té l’energia d’un xaval i, contràriament al que podia semblar, la “mala vida” no l’ha desgastat. Els texans i la gorra el rejoveneixen encara més.
Dibuix fet per Miquel Fuster i extret del llibre Miguel,15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea.
Finalment, arrenca l’entrevista:
- Què és el més dur de dormir al carrer?
El fred. El pitjor és el fred. El fred, però, té una cosa bona, i és que et treu la por. Estàs tan frenètic que deixes de tenir por, i t’és igual el que passi perquè només tens ganes de matar.
El fred. El pitjor és el fred. El fred, però, té una cosa bona, i és que et treu la por. Estàs tan frenètic que deixes de tenir por, i t’és igual el que passi perquè només tens ganes de matar.
- De quina manera mira la societat a les persones sense llar?
La gent que t’estima pateix molt. La societat en general sent rebuig per la por a allò desconegut. Jo gairebé sempre anava a dormir a Les Planes, precisament per desaparèixer, però també he dormit en caixers, i sé que a la gent no li agrada. I això que mai he vist un indigent robar! Però és normal, amb la fila que fas, amb barba, els cabells llargs, brut, fent pudor, olor de vi… Jo tancava la porta dels caixer però sempre obria si algú volia treure diners. Obria, deixava passar i m’esperava fora. I, no obstant això, la gent et rebutja. I aquest rebuig de la gent provoca un efecte mirall: tu em rebutges, i jo cada vegada m’amago més.
- No tenies l’esperança de sortir-te’n?
No. L’esperança la perds. L’única cosa que esperes és aguantar. Recordo que al principi el meu fill i un amic em portaven diners, però jo només volia marxar amb el meu dolor tot sol, sense arrossegar ningú amb la meva caiguda. El carrer té això, que no has de donar explicacions a ningú i, a banda de l’esclavitud de l’alcohol, al carrer t’hi sents lliure.
- Però què té l’alcohol per enganxar tant?
És una droga legal. No he parlat mai malament de l’alcohol, però sí de l’alcoholisme. Amb mesura, es pot fer tot. De fet, jo havia begut tota la vida, bevia més abans, que no pas quan era al carrer. Vaig començar a beure de jovenet perquè sóc tímid i l’alcohol m’ajudava a pintar. Però la cosa es complica quan et converteixes en un esclau de la beguda. T’abandones a la idea que van passant els anys i no veus la sortida, et fa la sensació que ho has perdut tot. A mi m’han ajudat tots els serveis socials de Barcelona i de Catalunya, intentant treure’m del carrer. Però la condició si ne qua non perquè et donin un cop de mà és que deixis l’alcohol. Aquest és el protocol. Quan deixes l’alcohol i veus la situació real, veus tot el que has perdut, t’adones que ja no seràs mai més el que eres, veus que has de dependre dels ajuts socials…, se’t fa una muntanya. A més, t’obliguen a prendre molta medicació, i aquests medicaments són dissuasoris, però no et treuen les ganes de beure. A banda que et deixen impotent física i psicològicament. I els cursets que et fan fer són del tot imfumables. Jo els deia: “si tinc alguna possibilitat, serà fent de lo meu: pintant”.
-La clau de l’èxit la té la Fundació Arrels , com van aconseguir treure’t del carrer?
Ja saps que diuen que “los toros se van a morir a las tablas”, i jo, quan ja duia 15 anys al carrer vaig tornar a Sants, per trobar una mica el meu ambient, les cares conegudes. A més, tot i que jo de jove havia estat el rei del mambo, no vaig sentir l’orgull de l’ídol caigut. Em deixava veure pel barri i algun conegut m’ajudava. Una nit van venir els de la Fundació Arrels i jo pesava aleshores 42 quilos. Vaig pensar: “una altra vegada les teràpies, una altra vegada deixar de beure, una altra vegada em trobaré amb aquest, amb aquell...”. Malgrat tot, vaig anar-hi i vaig tenir la sort immensa de topar-me amb una assistenta magnífica, la Charo , i li vaig dir: “Charo, porto 15 anys i em sé tota la pel·lícula, la desintoxicació l’he de fer, d’acord, aniré a parlar amb el metge, però si aconsegueixo deixar de beure, que ho veig molt difícil, no em comencis a enviar, per pagar-me el Pirmi, a cursets de macramé i de ganxet, perquè aleshores tot se n’anirà en orris, eh?”. Li vaig preguntar si no podria, en comptes d’anar una hora a aquests cursets amb altres indigents, fer el curset a la pensió pintant o dibuixant. Em va dir que sí i em va anar molt bé. També vaig ser afortunat de conèixer el Dr. Castellà. Li vaig dir que no volia medicar-me, perquè sabia dels efectes secundaris de la medicació i volia provar-ho sense medicaments. Em va dir: “Miquel, com si vols deixar de beure amb el Tarot, això sí, t’hauràs de fer un parell d’analítiques a la setmana”. I vaig deixar-ho, i vaig recaure-hi, però vaig deixar-ho novament, i vaig poder més jo que l’alcohol. Després, el repte és aguantar i enfrontar-te amb la situació en què et trobes.
- Què és el que valores per damunt de tot?
Tenir un sostre per mi sol. És fonamental. Sense aquest sostre, ara tu i jo no estaríem parlant.
Foto: Josep Maria Rué
- Com i quan sorgeix la idea de publicar les novel·les il·lustrades?
Les dues novel·les les he fet, en part, por derecho que es diu al carrer, perquè jo sé que la Fundació Arrels
- Quins projectes de futur tens?
Ara estic fent una altra novel·la il·lustrada, que segueix a les dues anteriors, serà el tercer volum i es publicarà l’any vinent. Però, quan acabi aquest, vull fer un llibre que per a mi és més fidel al gènere de la novel·la gràfica, en la qual hi haurà una breu introducció biogràfica de la caiguda al carrer, del pis que es crema, però sense desenvolupar tant els capítols, per centrar-me, després, en una experiència molt maca i alhora molt dura que vaig viure amb la Victòria , una ionqui que va morir de sobredosi. La Victòria era una dona atípica, que havia estat actriu porno, molt guapa, que mentre estudiava a la universitat se’n va anar a fer una estada a l’estranger -ara se’n diu Erasmus- i la va agafar un professional i la van enganxar al cavall. La van posar a treballar en el món porno, i quan ja no els servia, amb 25 o 26 anys, la van facturar cap a Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrera. A través de la meva història amb la Victòria , vull explicar aquest submón de les pensions, que són plenes de gent marginal, amb el millor de cada casa: prostitutes, exconvictes, drogoaddictes, delinqüents...
-Què podrien fer les institucions per evitar que hi hagi tanta gent sense llar?
Mira, com diu el meu amic Lluís García Mozos: “quan li van preguntar a Napoleó què calia fer per guanyar una guerra va respondre que les 3 D: diners, diners i diners”. Les institucions han d’evitar la caiguda. Si no pots pagar el pis, et fan fora, i si no tens on anar, acabaràs inexorablement al carrer.
Foto: Josep Maria Rué
Em confessa coses que quedaran per sempre entre nosaltres, i obre tants i tants parèntesis en cada resposta que quan posem punt i final a la conversa encara em queden unes quantes preguntes per fer-li. Ja m’ho havia dit, a la una ha quedat amb un periodista del diari Ara i no podrem seguir xerrant.
En part millor, perquè crec que si no arriba a ser per aquesta cita, encara ara seguiríem enraonant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada