A PROVA DE BOMBES

De la complexitat de l'existència humana, una de les qüestions que més curiositat em provoca és la xarxa de relacions que cadascú de nosaltres va teixint en el decurs de la vida.
Ser en un lloc concret, en un instant precís, determina que coincideixis amb unes persones unes altres.
Després, la química pertinent i els gustos, així com les preferències personals, s'encarreguen de fer una selecció de quines d'aquestes ànimes formaran part de la teva vida i quin pes hi tindran.
D'aquest procés, que té una part aparentment aleatòria, més enllà de la creença o no en el destí, i una altra de voluntària, sorgeixen els saludats, els coneguts, les parelles i els amics.
Els tres primers poden anar i venir amb una certa lleugeresa. D'una banda, els saludats, que poden ser-hi únicament en una etapa breu de la teva vida, com un veí al qual deixes de saludar quan et canvies de pis. D'altra banda, els coneguts, que tot i tenir-los més o menys presents, poden desaparèixer sense deixar cap rastre, ni físic ni emocional. Per últim, les relacions de parella, que -no cal dir-ho- són per excel·lència les més inestables i imprevisibles, i de la mateixa manera que arriben poden marxar.

Els amics no. Els amics romanen. Els amics hi són sempre. Per trobar-te i parlar del sexe dels àngels, per discutir sobre política, per enfotre-te'n de tot, per malparlar de la feina, per compartir vetllades irrepetibles, per avisar-te quan t'estàs equivocant, per riure't les gràcies i per plorar totes les penes del món.
Els amics hi són eternament, incondicionalment, a prova de bombes.