QUAN S'ATURA EL TEMPS

La vida està plena de moments inesborrables. I la suma d'aquests és el que acaba donant sentit a l'existència.
En un món accelerat, en què tot succeeix a mil per hora, en què som esclaus del rellotge, dels compromisos personals i les obligacions laborals, el que tenen d'especial aquests instants és que aconsegueixen aturar el temps.
Per això es fan inesborrables, perquè els recordes gairebé a càmera lenta, amb un grau de detall i una precisió que els diferencia de la resta de records del dia a dia.
Tenen d'especial que cada vegada que hi penses rememores tots i cadascun dels sentiments que van aflorar en tu el dia en què passaven i tornes a experimentar la mateixa emoció.
Tenen de particular que t'arrenquen un somriure en qualsevol circumstància i que els guardes com si fossin un tresor que únicament tu saps on es troba.
Aquests moments et fan vibrar i posen de manifest que la vida val molt la pena, que cal esprémer-la al màxim, gaudir-la al límit i aprofitar-la tant com puguis.

LA RUSCALLEDA, MOLT MÉS QUE UNA CUINERA

Un dels avantatges de ser periodista és que et dóna la possibilitat de coincidir amb persones que, si no fos per això, segurament no hauries conegut. Em refereixo a persones de reconegut prestigi professional, que formen part de l'esfera pública i que sovint surten per la televisió o les podem escoltar a la ràdio perquè, abans, un altre periodista ja les ha entrevistat.

Foto: Josep Maria Rué

Ahir, per feina, vaig conèixer personalment la Carme Ruscalleda en l'entorn on se sent més còmoda: el restaurant Sant Pau. Vàrem estar juntes poc més d'una hora, suficient com per adonar-me que la Carme és exactament tal i com estem habituats a veure-la. És tan menuda per fora com gran per dins. Regala els somriures a dojo, desborda vitalitat i encomana aquest amor absolut per la gastronomia. Es mou amb el pas ferm i depressa, però no s'estressa, i dirigeix un equip de treballadors -que avui al matí superava la trentena- amb la fermesa d'una líder i la dolçor d'una mare.

El Sant Pau i la Carme estan fets l'un per l'altre. Es fa molt difícil saber qui va ser abans, si l'ou o la gallina. La simbiosi és perfecta. L'estètica del restaurant respon al gust per l'elegància que s'intueix en ella. És tan sobri com acollidor, tan bonic com funcional i tan càlid com net i polit. No hi ha dubte que la cuina del Sant Pau és casa seva i que el seu ofici és la seva vida. No se'n pot pas amagar. La delata la llum que desprèn quan en parla. És tanta la devoció que posa en tot el que fa, que quedes hipnotitzat seguint-la amb la mirada. De fet, surts del Sant Pau sabent que un dia o altre hi tornaràs.

Foto: Josep Maria Rué

PRINCESES AUTOSUFICIENTS I ALTRES QÜESTIONS

Un dels divertiments preferits dels infants és disfressar-se.
Només cal disposar d'alguns retalls de roba i cartolines o altres materials que es puguin retallar i enganxar segons convingui, i afegir-hi tota la imaginació de què disposen els més menuts de la casa. Amb una mica de traça i molt poc temps, et pots convertir en el que vulguis.
Ahir a la tarda vàrem rescatar i desempolsar de la part més alta de l'armari la bossa de les disfresses. Hi tenim vestits per donar i per vendre perquè hi guardem totes les disfresses que els meus fills han realitzat i lluït des del seu primer Carnestoltes a la llar d'infants i en cadascun festivals de final de curs de l'escola. La majoria d'aquestes disfresses estan fetes amb bosses d'escombraries de colors lluents o amb cartró i cartolines. A la bossa també hi ha els vestits tradicionals exòtics de talla molt menuda que algun familiar et porta després d'un viatge a Indonèsia o el Marroc per la gràcia que fa, en miniatura, la indumentària típica de cada país.
A la nostra particular bossa hi encabim, també, un parell de disfresses de les que es compren ja fetes, una de fada i l'altra de princesa. Ahir, mentre el nen anava inventant personatges pintorescs a base de mesclar els complements de diferents disfresses amb combinacions que resultaven del tot sofisticades, la nena es va anar disfressant de fada i de princesa, una i altra vegada, una i altra vegada.
"Pots triar altres disfresses. Tens moltes opcions: pots ser cuinera o jardinera, un follet, una nena xinesa... Fins i tot podem inventar personatges agafant diferents peces de roba i combinant-les. Per què sempre tries el de princesa o el de fada?", li vaig preguntar.
"Perquè jo he de ser una princesa, mama, o sinó, una fada", va respondre tota convençuda.
Jo vaig arrufar el nas. Maleïts estereotips!
Reconec que em va fer mal...
Però aquí no acaba el meu enuig. Per a més inri, la nena va estar instant una bona estona al seu germà perquè es disfresses de príncep o de "fado".
"Va, que necessito el meu príncep. Què faré sense un príncep?", deia. "Has de ser el meu 'fado'", repetia.
No me'n vaig poder estar. Amb el màxim rigor possible i deixant de banda qualsevol prejudici, li vaig intentar explicar que ella era autosuficient, autònoma, que se bastaba y se sobraba –que diria la meva mare– per esdevenir el que volgués ser. Que si volia ser una princesa, endavant, que si volia convertir-se en fada, fantàstic, però que en cap cas necessitava una figura masculina que li fes de parella de ball.
No sé si ho vaig aconseguir. I tampoc sé si ella, que tot just té quatre anys, va entendre el que jo volia transmetre-li. Només espero que en el futur s'adoni que té les eines, la capacitat i la fortalesa suficients per esdevenir el que desitgi i aconseguir tot el que es proposi a la vida, sense l'ajuda de cap príncep.

;-)

Il·lustració de Carla Nazareth.

UN ESTIU DE PEL·LÍCULA

Ahir a la nit, just abans d'aclucar els ulls i adormir-me, pensava en ella. Com tants d'altres capvespres, especialment quan s'apropa l'1 de setembre, la recordava, la rememorava, imaginava com serien les coses si ara ella fos aquí, amb nosaltres, i pensava, també, en com faria d'àvia dels seus tres néts.

Des de fa 9 anys, per més temps que passi, el final de l'estiu se'm fa molt difícil. És dur assumir que no hi és i, sobretot, que ja no hi serà.

Enguany, però, sento que és diferent: ha estat un estiu eminentment familiar, envoltada de tots els meus imprescindibles, dels qui em dibuixen un somriure al rostre cada dia, dels qui comparteixen amb mi les penes i les alegries, dels qui et coneixen les febleses i saben entendre que tothom té un dia gris o un mal despertar. A més, les vacances han inclós trobades amb cosins, tiets i amics a qui normalment no veig i l'estiu culminarà amb la visita d'algú molt especial que fa temps que va marxar a viure fora del país. En definitiva, que està essent un estiu de pel·lícula.

Per tot això, per primera vegada en 9 anys, ahir no vaig plorar recordant la mare. Perquè si ella ha pogut assistir, d'alguna manera, als millors instants d'aquestes vacances i, des d'on sigui que està, pot contemplar com de bé em va la vida i la sort que tinc d'estar envoltada de persones meravelloses que m'estimen incondicionalment, deu ser molt feliç.

Veure'm plorar només l'entristiria, oi?

LES PERLETES DE LA VIDA

La vida de tant en tant et regala perletes: petits plaers, instants màgics que cal assaborir, gaudir i esprémer al màxim. Perquè, d'aquesta forma, quan vingui un dia gris, que també n'hi ha, seràs capaç de fer-hi front amb serenor i podràs relativitzar el dramatisme d'aquell moment.
És impossible que constantment vagi tot de cara. És absurd pretendre que tot anirà bé, perquè no és real.
Suposo que el secret està en acumular el positivisme que t'atorguen les estones de plaer, les rialles compartides amb un amiga que t'estima, l'abraçadeta que et fa el teu fill, el dibuix ple de cors que et regala la menuda de la casa o una sorpresa de la teva parella preparada amb tendresa.
Les tempestes passen, els núvols escampen i la vida sempre torna a somriure.
Hi ha qui diu que sóc l'optimisme personalitzat. No ho sé. No sé si és optimisme això que m'empeny  a buscar la part positiva de cadascuna de les coses que em succeeixen, però no sé fer-ho d'una altra manera.
Les males notícies arriben soles i les desgràcies venen quan volen. Tanmateix, l'actitud amb què t'hi encaris pot minimitzar el dolor i alleujar la pena.
Crec que, en essència, es tracta de valorar molt allò que tens i de vetllar per les coses que realment importen, aquelles que, malgrat la seva senzillesa, són les que et faran feliç: les petites perles de les que parlava abans.
Si aquesta base és sòlida, la resta no trontollarà per més llamps i trons que vagin arribant.

LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT

Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

ARRIBA L’ESTIU, S'ACABA EL CURS... I ARA QUÈ?

Quan arriba aquesta època de l'any, comença el que jo anomeno, irònicament, "el festival més divertit de l'estiu". I no em refereixo als típics certàmens que omplen la ciutat comtal de guiris àvids de nits trepidants al ritme de la música del Primavera Sound o del Sònar, sinó al que ens toca viure a tots els adults que  tenim fills menuts al nostre càrrec i treballem fora de casa.

El proper 20 de juny acaba el curs escolar i les classes no es reprenen fins al 15 de setembre. Si fem números rodons, els nens i nenes de Catalunya tenen tres mesos sencers de vacances. ¿Hi ha algun progenitor que tingui el privilegi de poder aturar les seves responsabilitats laborals durant un període de fins a 12 setmanes? No vull semblar agosarada, però m'atreveixo a dir rotundament  que no. Amb sort, els treballadors disposem d'un mes de vacances, i encara gràcies!

Aleshores... Què n'hem de fer dels petits de la casa?

De vegades,  l'escola ofereix alguna setmana de casal, que pagues religiosament i que, per més inri, normalment no cobreix l'horari total i has de recollir els infants al migdia. Aquí comença el tetris... Si, a més a més, no disposes de cap iaia com les d'abans, que no treballaven i que estaven encantades de presumir de néts amb les amigues, la cosa es complica exponencialment. Quadrar els horaris del casal dels nens amb els de la teva feina és una missió impossible i corres el risc de tornar-te literalment boja.

En el meu cas en concret, després de fer ús del casal que l'escola ofereix les dues primeres setmanes de juliol, em toca buscar cada estiu altres centres que ofereixin casals per col·locar els trastets de la casa fins que puc començar les vacances jo.

La cerca de casals no és una tasca fàcil... Si tens més d'un infant, necessites poder apuntar-los junts i que el centre no estigui a l'altra punta de la ciutat, perquè no pots permetre't invertir gaire estona en els desplaçaments, sinó no cobriràs l'horari que et marquen a la feina. El lloc i el personal t'han d'inspirar prou confiança perquè hi deixaràs el més preuat que tens, i sovint busques opcions de les quals en tinguis referències, encara que siguin més cares.

Hi ha també l'opció que algunes parelles posen en pràctica: si tenen l'opció d'escollir quins dies de vacances volen fer, demanen torns contraris, de manera que, per exemple, un les fa al juliol i l'altre a l'agost. D'aquesta forma s'estalvien el dineral que costa la matrícula als casals. Ho trobo pràctic, sí. Tanmateix, em sembla molt trist. Quina manera de conciliar la vida laboral i familiar és aquesta? Fer les vacances per separat? Ja em perdonareu, però em sembla fatal.

Arribats a aquest punt cada any em pregunto el mateix: com és possible que ningú no hagi posat el crit al cel? Ho trobo tan flagrant que em costa de creure que faci anys i panys que la cosa funcioni així i que ningú no hagi trobat solucions que no passin per afluixar la cartera per pagar casals o enviar els petits de convivències o estades fora de casa.

Entenc que el problema fa de mal solucionar però... ¿no podrien totes les escoles (públiques, privades i concertades) obrir i funcionar durant el mes de juliol, encara que fos amb una jornada compactada i fent activitats no lectives, i que el preu per aquest servei fos el mateix que el de la resta del curs? Això com a mínim. Per no parlar de l'inici de curs, que cada vegada és més avançat el mes de setembre.

Ja sé que totes les famílies del país, al final, any rere any, s'acaben organitzant d'una o d'altra manera i que cap nen es queda sol a casa, però... a quin preu?

Jo faig la reflexió i la deixo aquí perquè hi pensem tots plegats a veure si se'ns acut una solució.