LES PERLETES DE LA VIDA

La vida de tant en tant et regala perletes: petits plaers, instants màgics que cal assaborir, gaudir i esprémer al màxim. Perquè, d'aquesta forma, quan vingui un dia gris, que també n'hi ha, seràs capaç de fer-hi front amb serenor i podràs relativitzar el dramatisme d'aquell moment.
És impossible que constantment vagi tot de cara. És absurd pretendre que tot anirà bé, perquè no és real.
Suposo que el secret està en acumular el positivisme que t'atorguen les estones de plaer, les rialles compartides amb un amiga que t'estima, l'abraçadeta que et fa el teu fill, el dibuix ple de cors que et regala la menuda de la casa o una sorpresa de la teva parella preparada amb tendresa.
Les tempestes passen, els núvols escampen i la vida sempre torna a somriure.
Hi ha qui diu que sóc l'optimisme personalitzat. No ho sé. No sé si és optimisme això que m'empeny  a buscar la part positiva de cadascuna de les coses que em succeeixen, però no sé fer-ho d'una altra manera.
Les males notícies arriben soles i les desgràcies venen quan volen. Tanmateix, l'actitud amb què t'hi encaris pot minimitzar el dolor i alleujar la pena.
Crec que, en essència, es tracta de valorar molt allò que tens i de vetllar per les coses que realment importen, aquelles que, malgrat la seva senzillesa, són les que et faran feliç: les petites perles de les que parlava abans.
Si aquesta base és sòlida, la resta no trontollarà per més llamps i trons que vagin arribant.

LA TEORIA DEL PAPER REBREGAT

Quan som petits, tenim la capacitat de passar del plor més amarg a la rialla més festiva en menys d'un instant.
El motiu que ha provocat les llàgrimes no és gens important, perquè de seguida passa a un segon terme. Som com el tio caliu: que plora i es riu.

En canvi, amb l'adolescència, la truita gira cent vuitanta graus. La pubertat ens fa percebre qualsevol petit obstacle com un daltabaix insalvable. Ens bloquegem amb facilitat, tendim a portar-ho tot a l'extrem, a caure en un abisme i no ser capaços de reflotar, de mirar el problema amb perspectiva i relativitzar les coses.

En cap d'aquests dos casos no es pot aplicar la teoria del paper arrugat, segons la qual, quan has rebregat un paper, per més que intentis allisar-lo, quedarà marcat per sempre més.
En el cas dels nens perquè sembla talment que facin màgia, que siguin capaços d'esborrar qualsevol rastre d'un enuig que, un cop passat, queda definitivament soterrat.
I, pel que fa als adolescents, perquè porten la teoria tan a l'extrem que perden la raó. Pensem en una dicussió, per exemple: quan una adolescent s'enfada amb la "seva millor amiga", aquesta baralla es pot eternitzar. Són capaces de deixar-se de parlar durant setmanes i anar fent més i més gran la pilota. Estic segura que al final ni tant sols recorden el motiu de la discòrida, estic convençuda que en la majoria dels casos no és, ni de lluny, un motiu que justifiqui la dimensió que pot arribar a prendre el disgust de totes dues.

La teoria del paper arrugat serviria, doncs, per als casos intermitjos.
Quan ens fan mal, amb el temps, la ferida es cura, deixem de plorar i tornem a somriure però sovint la cicatriu roman. Vital i optimista com sóc, m'encantaria poder dir que no és així, que som capaços de passar pàgina sense més, de decidir continuar el camí sense retrets ni rancúnies, però m'adono que no sempre així.
 
I, sabeu què? Que és normal que així sigui, que fins i tot és saludable, que està bé no fer invisible del tot un conflicte, no fer-lo desaprarèixer sense més, però només amb un objectiu: aprendre´n quelcom, extreure'n alguna doctrina per evitar que torni a succeir. Ben mirat, l'art de la papiroflèxia neix, precisament, d'arrugar un paper, oi?

De vida només n'hi ha una i cada dia que passa és irrecuperable.
Quedar-se encallat en el dolor i donar-hi voltes i més voltes, quan tenim motius de sobres per ser feliços, només ens fa mal.