Plorar-te fins que no em quedin llàgrimes

Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual. 

De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc. 

També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al Rodri esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res... 

No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes. 

18 ANYS SENSE TU

Divuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.

Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries.

Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aquell devastador primer dijous de setembre del 2005.

LA INTENSITAT DELS 15 ANYS

Puges les escales del metro a la velocitat de la llum perquè portes tota la setmana arribant tard a la feina. Encens l’ordinador, et poses els auriculars, engegues l’Spotify i tires d’una llista amb els temes que ho petaven fa vint-i-cinc anys.

Fa dies que conjugues els teus pensaments en passat. No saps per què, però els records de temps enrere se t’amunteguen al disc dur. El primer dia d’institut, les primeres birres a la Plaça del Sol, el primer Fortuna que et vas fumar, la primera cita de la teva vida, el primer concert a La Monumental o la primera entrevista de feina.

Recordes aquests passatges amb la nitidesa pròpia de l’alta definició i amb un grau de detall que t’al·lucina. Sents el xivarri bestial dels passadissos del Montserrat entre classe i classe, el gust del primer glop de l'única Estrella que et podries pagar aquell divendres a la nit, els nervis incontrolables abans del gran dia, el subidón del primer petó, la pressió perquè et contractés l’Elena perquè a casa feien falta calers, i tres-centes coses més que et fan reviure els teus 15 anys com si hi fossis de nou.

Creies de veritat que et podies menjar el món. I una mica sí que te’l vas menjar. Vas devorar quatre o cinc anys a un ritme vertiginós i vas créixer de cop.  Et van passar tantes coses, i a tanta velocitat, que deu ser per això que ara et venen al cap, per poder-les assaborir i gaudir com es mereixen. O potser és perquè ja passes dels 40 i enyores massa la intensitat d'aleshores. 

NOMÉS PUC IMAGINAR COM SERIES

Avui n’hauries fet 67, tot i que a l’últim pastís amb espelmes que vas bufar hi deia 53. Cada dia, en algun moment, faig un recompte mental del temps que ha passat. No et sabria dir per què. Simplement el faig.

És el catorzè 9 d’abril que m’empasso les ganes de felicitar-te amb el primer cafè amb llet del dia. No recordo com vam celebrar el darrer aniversari. Ni tampoc què et vaig regalar. Et vaig fer una postal de les meves, segur, però no sé si em va quedar prou bé. És evident que et devia escriure que t’estimava i que eres la millor mare del món, però no sé si ho vaig fer prou bonic. D’haver sabut que no n’hi hauria més... Buf, sort que no ho sabia.

Et somio sovint i t’anomeno insistentment. Tant, que les amigues que he fet després del pitjor dia de la meva vida saben de sobres com eres. Com eres abans, és clar, perquè ara només puc imaginar com series.

Aquest matí, de camí a l’escola, em fixava en algunes iaies. Les veia molt velletes. Tu no ho series gens, de velleta. Tu series l’àvia Mercè i molaries molt. T’imagino fent sudokus amb l’Hèctor, sopes de lletres amb la Valèria i algun trencaclosques amb l’Aleix. Als dos grans fa temps que els hauríem ensenyat a jugar al Continental i, en tardes de tempesta com la d’avui, muntaríem unes timbes espectaculars. No et deixaries convèncer mai per anar al parc, però series la primera en dur-los al cinema. Quina ràbia més gran que ens haguem de perdre tot això.

Que sí, que cada dia ho porto millor, que vaig aprenent a viure amb aquest forat tan gran i que sé que no em serveix de res repetir-me que el món sense tu és molt pitjor, però en dies com avui et ploro una mica més. De fet, ahir pensava que si sabés que m’he de morir demà l’únic consol que tindria és pensar que potser ens veiem allà on sigui que vas quan et mors.

EL TEMPS NO HO CURA TOT

Aviat farà cinc anys i encara ho portes fatal.

Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.

De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.

Fent un càlcul estimat, han passat vora dos-cents cinquanta diumenges –que és el dia acordat perquè vagin amb son pare, que treballa els caps de setmana i els recull quan surt de la ràdio a la tarda– però continues pujant l'ascensor empassant-te les llàgrimes i els mocs, no fos cas que trobessis una veïna indiscreta i a sobre et preguntés què et passa.

Que jugues amb avantatge, perquè de les sets nits en passen quatre a casa teva, no és un consol. Com tampoc ho és saber que sempre són amb tu els caps de setmana, quan hi ha més possibilitats de tenir atacs de riure, de fer totes les bogeries del món i de poder, fins i tot, avorrir-se fora dels horaris apressats del dia a dia. Tant hi fa, esperes el dimecres amb delit i quan arriba el diumenge sempre s'ha fet massa curt. 

És que se't fa estrany. Sí, sobretot estrany, antinatural. Perquè tu et sents mare les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l'any i, per més que tens la sort immensa que el pare de les criatures et coneix bé i t'envia fotografies i vídeos sovint perquè no t'enyoris tant, tens la maleïda sensació que t'estàs perdent part de la vida dels teus fills. 

LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT

Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES

De fet, ja ho diuen: més val estar sol que mal acompanyat. I – sense ànim d'ofendre als meravellosos imprescindibles que m'acompanyen en el meu dia a dia i que no canviaria per res del món–  en determinades ocasions, això és ben cert.
Ningú, com un mateix, es coneix les febleses i les fortaleses, els defectes i les virtuts. I ningú, com un mateix, és capaç de saber què sent en cada moment.
Les bones notícies són molt fàcils d'explicar. Quan les coses van bé, no costa gens compartir-les.
El problema sorgeix quan les cabòries o els neguits fan acte de presència. Les preocupacions, determinades cavil·lacions i, sobretot, els dubtes són més complicats d'explicar. De vegades perquè ni tant sols tu saps el què, ni el com, ni el perquè d'aquell sentiment, d'altres vegades perquè creus que no sabran entendre't, o perquè no vols carregar ningú amb les teves misèries, o per por de no trobar el consol que anheles.
Jo sóc d'enraonar molt. Moltíssim. Ho saben bé tots els que em coneixen i em "pateixen" ;-). Per això quan no tinc ganes "ni de parlar" és que les coses van mal dades. Quan no tinc esma ni per explicar què m'amoïna, aleshores és que estic realment tocada.
Avui m'he sentit així. Però amb la diferència que aquesta vegada sí hauria volgut parlar amb algú: avui hauria donat mitja vida perquè la meva mare encara fos aquí. Mitja vida per un cafè amb ella i compartir hores de conversa. De ben segur, ella hauria sabut convertir en petits els grans problemes, hauria fet desaparèix aquest nus a la gola i m'hauria aixugat totes les llàgrimes amb la serenor d'una mare.
Com de mare només n'hi ha una i la meva ja no és aquí, avui he necessitat estar sola una estona. Jo i les meves circumstàncies, les meves circumstàncies i jo. I, entre d'altres coses, he arribat a la conclusió que la solitud està devaluada.
Estar sol una estoneta de tant en tant – que no té res a veure amb sentir-te sol–  és necessari, t'ajuda a ser crític amb tu mateix, a desdramatitzar imprevistos i a minimitzar les tristeses, i et fa valorar totes les coses boniques que et passen i que has anat construint en el decurs del temps.

TAN LLUNY I TAN A LA VORA

Avui m'he recordat del primer dia que vaig dur al meu fill gran a l'escola bressol.
No l'oblidaré mai.
Era 1 de setembre del 2008, ell tenia un any i cinc mesos i feia 2 anys exactes que havia mort la meva mare. Vaig plorar tant com per omplir els 7 mars. Vaig plorar sense consol, amb el pit oprimit.
No entenia per què m'havia de separar d'aquella criatureta indefensa, petitona, vulnerable i deliciosa que, tot i que no feia ni mig any que formava part de la meva vida, s'hi havia fet un lloc tan important que em semblava impossible fer res sense tenir-lo a la vora.
"Ell plorarà, però de seguida li passarà", em deia tothom.
Doncs... i per què a mi no se'm passava?
Vaig tenir un nus a la gola durant les 6 hores que va durar el martiri i quan anava a recollir-lo, a mesura que m'acostava a la llar d'infants, les punxades al pit eren més fortes. Estava nerviosa i desconcertada. No sabia com hauria passat ell el dia, però només desitjava una cosa: que la seva jornada no hagués estat com la meva.
Aquell dia vaig entedre per què un fill et canvia la vida. Aquell 1 de setembre vaig constatar que de mare només n'hi ha una, i em vaig adonar que l'enyorança pot ferir fins a esquinçar-te el cor.
La meva mare no me la tornarien, però el meu fill esperava pletòric que anés a recollir-lo, amb un somriure d'orella a orella.
Avui, aquest nadó, que en comptes de 5 mesos ara té 5 anys, m'ha suplicat que no marxés. Estarem 4 dies sense veure'ns i no s'ho ha pres gens bé. L'entenc, no el puc culpar. De fet, el comprenc tant que se m'escapa alguna llàgrima mentre us explico tot això.

LA DISTÀNCIA

Avui pensava en la distància... La distància entesa com l'interval d’espai o de temps que hi ha entre les persones o les coses.
Reflexionava, també, al voltant de la distància que en alguna ocasió sents que existeix entre tu i la resta del món.
Crec que no li donem la importància que mereix.
Pensava, a més, que és d'aquelles coses que té significats oposats depenent de cada moment.
M'explico: de vegades la necessitem, d'altres vegades la demanem, en alguna ocasió la temem i, fins i tot, de tant en tant la maleïm.
En relació amb l'espai, sempre m'ha molestat que els desconeguts amb qui coincideixo en llocs estrets no guardin una mínima distància amb mi. No perquè sigui esquerpa, ans al contrari, sóc d'aquelles dones que gaudeixen del contacte físic. Ara bé, si no conec la persona que tinc al davant (o al darrera, o al costat) no suporto que envaeixin el meu espai vital. Si això succeeix, faig els possibles per allunyar-me'n. 
I, per la mateixa regla de tres, m'agrada sentir ben a la vora les persones més importants de la meva vida. Sóc de fer infinitat de petons, carícies i abraçades als meus. Ho necessito. Com també necessito, en determinats moments, poder-me amagar entre els braços dels qui estimo, dels qui m'estimen.
Pel que fa a l'esfera temporal, malgrat el que diguin, la distància no fa l'oblit. Cada matí m'acomiado dels meus fills per anar a treballar i cada dia em sap greu. Evidentment, t'hi acostumes i no vas plorant per les cantonades. Però això no significa que et deixi de fer mal haver-te'n d'allunyar durant una pila d'hores. 
La distància que de vegades la vida posa entre tu i la resta de persones, i l'enyorança que sents aleshores, fan que t'adonis, precisament, de fins a quin punt aquells individus marquen el ritme de la teva existència. Quan la vida t'allunya dels qui estimes, per més temps que faci que han marxat i per més curta que sigui la distància física, si no són amb tu, la melangia pesarà sempre com una llosa damunt el teu pit. 

365

Diumenge farà 365 dies que vas marxar. 365 dies amb les seves 365 nits. Tenies 28 anys i la vida et va estafar.

El primer any és el més dur d'empassar després d'una pèrdua important. Se't fa estrany. Penses en la persona com si encara hi fos i no t'acabes de creure que ha marxat per sempre més. Però el món segueix donant voltes i la vida continua, aparentment, com si res. Aparentment com si res, però sense tu. I es nota. La teva absència es fa palesa, i aquesta absència dol, molesta, neguiteja, fa ràbia.

De res em val que em diguin que això va com va. De res em serveix pensar que no val la pena enfadar-se. L'enuig és inevitable i està perfectament justificat.

Sé -perquè en morts prematures ja tinc una experiència prèvia- que no cal que hi busqui una explicació. Que no n'hi ha. Per aquest motiu tiro endavant, procuro ser feliç, aprofito cada bon instant i visc la vida al màxim, pel que pugui passar... Això sí, sense entendre per què ja no hi sou.