ÚS O ABÚS?

En un món com l'actual, absolutament dominat per les noves tecnologies i per l'anomenat 2.0, es fa molt difícil aconseguir estar més d'un parell de minuts sense fer res.

Avui en dia, qui més qui menys té un perfil al Facebook, un compte de Twitter i algun xat grupal al whatsapp, com a mínim. I ja em perdonareu tots els "tecnofreaks" però això esclavitza! Sí. Esclavitza. Podeu vendre-li la moto a qui vulgueu i podeu, fins i tot, enganyar-vos a vosaltres mateixos com ho he fet jo tantes vegades argumentant que és una forma d'oci com escoltar música, llegir una novel·la o veure la televisió. Que sí, que sí... El que vosaltres digueu... Però quan ets incapaç d'esperar un autobús sense treure l'smartphone de la butxaca o de la bossa i mirar el TL de Twitter, respondre dos mails, preguntar al xat grupal si estan al cas de l'última xafarderia de la feina o publicar una foto graciosa al Facebook, estàs enganxat! 

Pots disfressar-ho com vulguis. No obstant, la realitat és que molts ens hem tornat addictes a l'aparell aquest que ens comunica amb l'exterior, perquè ens distreu, ens fa riure i ens informa.

Tanmateix... Us heu parat a pensar que tota l'estona que passem capcots mirant la pantalleta és temps que no mirem les persones que tenim al davant? Heu provat d'aixecar la vista i descobrir el món real i fantàstic que us envolta?

Suposo que, com en tot, existeix la subtil diferència entre l'ús i l'abús. Fa dies que hi reflexiono i he arribat a la conclusió que la majoria de nosaltres, jo la primera, en fem un ús abusiu. Sense anar més lluny, avui he arribat a l'estació de trens amb temps i, en comptes de dedicar-me a la vida contemplativa, que tant plaer produeix, m'he posat a escriure aquest post.

I sabeu què? Que plego. Que prefereixo alçar la vista per veure arribar qui he vingut a rebre! 

:-D

C'EST L'AMOUR

Un matí que tens ganes d'estrenar.
Una nit que no vols que s'acabi.
Un somriure entremaliat.
Una mirada que endolceix el tot.

C'est l'amour.

Dues mans entrellaçades.
Dos cors que respiren junts.
Dues persones en una.
Dos cossos que es reclamen.
Dues llums en un sol far.
Dos esperits fonent-se en un.

C'est l'amour.

Les ganes de riure.
Els desitjos immensos.
Les ànsies per viure.
Els grans tresors.
Les coses petites.
Els instants més bells.

C'est l'amour.

Un sospir etern.
Una flor que no sap pansir-se.
Un color que els conté tots.
Una cançó que et fa ballar l'ànima.

CANVI DE CICLE

Els canvis fan por. Tant hi fa que siguin buscats, tant hi fa que siguin meditats. Allò que és desconegut, per més que ho desitgis, acostuma a provocar paüra. Qualsevol alteració en el teu dia a dia pot fer trontollar l'estructura de la teva placidesa i de la dels teus, i això pot fer que sentis autèntic terror.
Suposo que per aquest motiu moltes persones decideixen anar fent, sense actuar, deixant passar el temps, conformant-se amb el que tenen i sense gaire aspiracions més que la d'anar tirant.
Jo sóc una mica més exigent. Sempre he cercat la felicitat procurant que cada dia que passa sigui millor que l'anterior.

Vaig començar a treballar amb 15 anys i he fet pràcticament de tot. De totes les ocupacions en vaig aprendre moltes coses, i cada nova feina que iniciava era millor que la que deixava enrere. Abans, ja havia canviat d'escola fins a tres vegades, després vaig passar per l'institut i vaig estudiar en dues facultats diferents. En parel·lel, he canviat de pis en diverses ocasions.
He après que el més important és saber mirar endavant i adaptar-se sempre a les noves circumstàncies i, així mateix, atrevir-se a arriscar una mica.
Tot aquest entrenament és el que m'ha permès fer front al darrer gran canvi de la meva vida amb la seguretat que requeria.
I estic tranquil·la, em sento en pau amb mi mateixa. Segura d'haver pres la decisió correcta, d'haver fet un pas que era necessari.

Senyal que tot va bé, oi?
De fet, tot va més que bé...
:-)

EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.

De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.

L'ABSÈNCIA

Han passat 2 anys des que vas marxar, Laia. Es diu aviat però se m'ha fet molt llarg. És el que passa amb les persones que t'estimes de veritat: la seva absència dol, fereix, et punxa l'ànima, i sempre es fa llarga i feixuga.

Avui volia donar-te les gràcies. Necessito que sàpigues que, tant quan hi vas ser, com des que no hi ets, m'has ensenyat a valorar cada petit instant com si fos l'únic. M'has fet adonar del que realment importa. M'has fet distingir el que és necessari del que és superflu, el que és imprescindible del que és banal, el que és valuós del que és insignificant.

La teva absència continua punyint-me, és cert, però he sabut donar-li la volta. He hagut d'aprendre a fer-ho. Ara procuro recordar les grans estones viscudes i els moments que ja s'han esvaït en el temps però no en la meva memòria, i somric. 

Quan em passen coses meravelloses miro amunt, com buscant-te entre els estels. Et busco a tu i també cerco la mare. Ho faig quan algun neguit s'apodera de mi. Us busco perquè, d'alguna manera, m'ajudeu quan he de prendre grans decisions.

Ja fa 2 anys que vas marxar però, en tots i cadascun d'aquests 730 dies, t'he sentit molt a la vora. Gràcies.

DE DESIG EN DESIG, I LA VIDA PASSA

L'altre dia vaig llegir en algun lloc que un "desig" deixa de ser-ho quan el satisfàs.
Vaig repassar els grans desitjos que havia tingut en el decurs de la meva vida i vaig concloure que era cert.
Desitges una cosa fins que la tens. Quan és teva, per més intensitat amb que l'hagis desitjat, deixes de fer-ho. Això no és ni bo ni dolent, és així.

Al diccionari queda ben clar: "el desig és la  tendència a la possessió d’un objecte o a l’acompliment d’un fet". De manera que un cop tens l'objecte o has acomplert el fet, el desig s'esvaeix. Sembla obvi, natural, evident... Tot i que no puc evitar pensar-hi amb certa melangia, suposo que aquesta qualitat d'efímer encara fa que qualsevol desig sigui més especial. A més, amb els desitjos passa una cosa, i és que quan en satisfàs un, de seguida en tens un altre. De vegades em pregunto si l'ésser humà és insaciable. Què ho fa que sempre vulguem allò que no tenim?

Sóc una romàntica empedreïda i estic convençuda que l'amor mou el món. No obstant, amb el temps, he arribat a la conclusió que els motors reals de la nostra existència són, sense cap mena de dubte, els desitjos. Desitjos que, tot sigui dit, a mesura que ens fem grans es van sofisticant. Quan som nadons ens mou la gana, el nostre únic desig és que ens alletin. Quan som criatures anhelem amb totes les nostres forces que vinguin els Reis Mags carregats de joguines. Amb l'adolescència, una sola mirada de la persona que et té el cor robat pot suposar-te el cel obert. Després volem un cotxe, trobar feina i una llar. Entretant desitgem enamorar-nos i que ens estimin bojament. Més endavant hi ha qui anhela formar una família, tenir un animal de companyia o fer la volta al món.

Barrejats amb els grans somnis que més o menys tots esperem acomplir, hi ha els petits desitjos particulars de cadascú. En aquests rau la veritable importància. De vegades pot ser quelcom aparentment minúscul i insignificant a ulls d'un tercer. Per a un mateix, però, aquestes petites coses són les que donen sentit a la vida. La consecució d'aquests objectius xics que hom es va fixant acabarà determinant que siguis o no siguis feliç.

Cal continuar somiant, cal mantenir sempre viu el desig i no deixar d'imaginar que la vida et pot regalar instants de glòria.

LLETRA D'IMPREMPTA O LLETRA LLIGADA

Recordo com si fos ahir el meu primer dia al Dolors Monserdà. Tenia 9 anys i després de cursar 1r, 2n i 3r d'EGB en una altra escola, els pares van decidir que tocava canviar de centre, principalment perquè l'altre era de pagament i aquest no. Un dels múltiples avantatges de tenir una germana bessona és que no em vaig haver d'enfrontar tota sola al nou escenari. Nervioses, desconcertades i un xic espantades, la meva germana i jo vam arribar puntuals a la fila de 4rt. Al final de la renglera de nens i nenes que s'explicaven com havien anat les vacances, hi havia la mestra, que es deia Rosa i ja era gran. De fet, diria que es va jubilar l'any següent, tot i que us he de confessar que tenia més energia ella que els 28 nens de la classe junts. L'edifici era nou i estrenàvem taules i cadires. La pissarra estava intacta, immaculada. Quin luxe!

Tot anava com la seda fins que la mestra va posar la data a la pissarra. Vaig aixecar el braç tímidament per demanar la paraula.
- Digues -va dir la mestra.
- A l'altra escola fèiem lletra d'imprempta. Estic acostumada a la lletra d'imprempta i... -vaig dir jo amb un fil de veu tremolosa.
- Doncs aquí la faràs lligada perquè ja no ets a l'altra escola, ara ets en aquesta escola. Entesos? -va respondre la Rosa.
Em va saber greu. Encara ara puc reviure la sensació que vaig tenir. Semblava una tonteria, però no l'era! Havia après la lectoescriptura amb lletra d'imprempta! Les meves adorades mestres de 1r, 2n i 3r, de les quals encara en recordo els noms i les reconeixeria si me les trobo pel carrer, m'havien ensenyat a llegir i escriure amb lletra d'imprempta. Per què, ara, de cop i volta, havia de começar de zero? Per què havia de renegar del meu passat? Em va saber molt greu i vaig estar ensopida uns quants dies. Tot i així no em va costar gens ni mica aprendre a dibuixar una meravellosa lletra lligada com tampoc em va ser difícil començar a fer nous amics.

A la classe hi havia vint nenes i només vuit nens. Per bé que es formaven grupets al pati i que jo vaig tenir més d'una millor amiga en funció de la temporada, si hagués de resumir en un sol concepte els cinc cursos que vaig passar al "Dolors" seria aquest: benestar. Sí, realment, el pas per l'escola només m'evoca records bonics. Mal m'està el dir-ho, però érem un grup molt maco, molt cohesionat, molt solidari.

Una de les coses que passa a l'EGB i que després ja no et torna a succeir més, és que coneixes les mares i algun pare dels teus companys de classe i els agafes carinyo. A l'Institut ja no passa i a la Universitat encara menys. Recordo les mares magnífiques que m'adoptaven algun cap de setmana (sempre he estat força "callejera"...), la que comprava xuxes per a tots, la que et convidava a berenar, la que et trobaves pel camí de pujada al matí i et portava en cotxe... Recordo tot això i no puc evitar somriure.

El mes de juny passat, coincidint amb les Olimpíades de Barcelona, va fer vint anys que vam acabar 8è. El viatge de final de curs va ser fantàstic, però Eivissa posava punt i final al contacte diari amb molts dels companys i tots n'érem ben conscients. Als 13 anys, quan l'adolescència ja fa acte de presència i les emocions estan a flor de pell, la separació em va fer mal. Acabava una etapa, tancava un dels capítols més dolços de la meva història i vaig plorar desconsolada. El temps, com sempre, va anar desdibuixant la ferida que l'enyorança havia fet en mi i a l'Institut hi vaig conèixer persones absolutament meravelloses i hi vaig escriure un altre capítol cabdal de la meva història.

Fa 4 anys vam fer un sopar de retrobament amb gairebé tota la classe i va ser espectacular. La trobada va posar de manifest que havíem estat, érem i serem sempre, un grup sensacional.