LLETRA D'IMPREMPTA O LLETRA LLIGADA

Recordo com si fos ahir el meu primer dia al Dolors Monserdà. Tenia 9 anys i després de cursar 1r, 2n i 3r d'EGB en una altra escola, els pares van decidir que tocava canviar de centre, principalment perquè l'altre era de pagament i aquest no. Un dels múltiples avantatges de tenir una germana bessona és que no em vaig haver d'enfrontar tota sola al nou escenari. Nervioses, desconcertades i un xic espantades, la meva germana i jo vam arribar puntuals a la fila de 4rt. Al final de la renglera de nens i nenes que s'explicaven com havien anat les vacances, hi havia la mestra, que es deia Rosa i ja era gran. De fet, diria que es va jubilar l'any següent, tot i que us he de confessar que tenia més energia ella que els 28 nens de la classe junts. L'edifici era nou i estrenàvem taules i cadires. La pissarra estava intacta, immaculada. Quin luxe!

Tot anava com la seda fins que la mestra va posar la data a la pissarra. Vaig aixecar el braç tímidament per demanar la paraula.
- Digues -va dir la mestra.
- A l'altra escola fèiem lletra d'imprempta. Estic acostumada a la lletra d'imprempta i... -vaig dir jo amb un fil de veu tremolosa.
- Doncs aquí la faràs lligada perquè ja no ets a l'altra escola, ara ets en aquesta escola. Entesos? -va respondre la Rosa.
Em va saber greu. Encara ara puc reviure la sensació que vaig tenir. Semblava una tonteria, però no l'era! Havia après la lectoescriptura amb lletra d'imprempta! Les meves adorades mestres de 1r, 2n i 3r, de les quals encara en recordo els noms i les reconeixeria si me les trobo pel carrer, m'havien ensenyat a llegir i escriure amb lletra d'imprempta. Per què, ara, de cop i volta, havia de começar de zero? Per què havia de renegar del meu passat? Em va saber molt greu i vaig estar ensopida uns quants dies. Tot i així no em va costar gens ni mica aprendre a dibuixar una meravellosa lletra lligada com tampoc em va ser difícil començar a fer nous amics.

A la classe hi havia vint nenes i només vuit nens. Per bé que es formaven grupets al pati i que jo vaig tenir més d'una millor amiga en funció de la temporada, si hagués de resumir en un sol concepte els cinc cursos que vaig passar al "Dolors" seria aquest: benestar. Sí, realment, el pas per l'escola només m'evoca records bonics. Mal m'està el dir-ho, però érem un grup molt maco, molt cohesionat, molt solidari.

Una de les coses que passa a l'EGB i que després ja no et torna a succeir més, és que coneixes les mares i algun pare dels teus companys de classe i els agafes carinyo. A l'Institut ja no passa i a la Universitat encara menys. Recordo les mares magnífiques que m'adoptaven algun cap de setmana (sempre he estat força "callejera"...), la que comprava xuxes per a tots, la que et convidava a berenar, la que et trobaves pel camí de pujada al matí i et portava en cotxe... Recordo tot això i no puc evitar somriure.

El mes de juny passat, coincidint amb les Olimpíades de Barcelona, va fer vint anys que vam acabar 8è. El viatge de final de curs va ser fantàstic, però Eivissa posava punt i final al contacte diari amb molts dels companys i tots n'érem ben conscients. Als 13 anys, quan l'adolescència ja fa acte de presència i les emocions estan a flor de pell, la separació em va fer mal. Acabava una etapa, tancava un dels capítols més dolços de la meva història i vaig plorar desconsolada. El temps, com sempre, va anar desdibuixant la ferida que l'enyorança havia fet en mi i a l'Institut hi vaig conèixer persones absolutament meravelloses i hi vaig escriure un altre capítol cabdal de la meva història.

Fa 4 anys vam fer un sopar de retrobament amb gairebé tota la classe i va ser espectacular. La trobada va posar de manifest que havíem estat, érem i serem sempre, un grup sensacional.