EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.

De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.

DIES DE VERTIGEN

No fa pas gaire, us parlava dels dies sublims, aquells en què sents que et pots menjar el món.
De vegades, però, tens més la sensació que és el món el que se't menja a tu.

Són dies grisos, ensopits, pesats... Respires amb la sensibilitat a flor de pell i els nervis a punt d'esclatar en qualsevol moment. Tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important.

Poques vegades hi ha un motiu específic, senzillament estàs desinflada, avorrida, agobiada... Només tens ganes que s'acabi el dia com abans millor. Només desitges que algú sigui capaç d'entendre que no estàs per hòsties. Però l'apatia que et devora les entranyes és, alhora, la causa i l'efecte que, en dies com aquests, siguis tan poc procliu a deixar-te ajudar. D'una banda, ets absolutament conscient que el millor remei seria una abraçada eterna de qui t'estima tal com ets, amb els teus dies sublims i amb els teus dies nefastos. Però, de l'altra, la desídia et fa rebutjar qualsevol forma de consol.

Són dies tristos, apagats i catastròfics, perquè tot acaba sortint malament. Són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies d'alt i baixos, de trobar-te desubicada i sola, i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res.

Són dies de vertigen.

INSTAL·LATS EN EL DESÀNIM

Fa dies que ho vinc pensant: el malestar general es fa notar amb força.
Botiguers del barri de tota la vida que abaixen la persiana per no aixecar-la mai més perquè les vendes han disminuït tant que la situació és insostenible. Cafeteries que es traspassen per quatre duros perquè el senyor Manel té més despeses que ingressos al final del mes i als seus seixanta-vuit anys ja no té esma ni ganes de seguir lluitant. Llars d'infants que es van buidant perquè surt molt més econòmic deixar la mainada amb l'àvia Mercè, tot i la seva delicada salut. Famílies que sobreviuen amb un únic jornal a final de mes (i que duri!), perquè la resta dels seus membres han acabat a l'atur i, en alguns casos, han esgotat la prestació econòmica a què tenien dret.
El desànim és general. Està en boca de tothom. La gent no parla de res més.
La situació és precària i sembla que els pocs que treballem hem de donar les gràcies una i una altra vegada i beneir la gran sort que tenim. Evidentment, no està permès queixar-se sota cap concepte, tot i que l'empresari et colli, t'abaixi el sou i t'exigeixi que facis la teva feina i la d'aquell company que van fer fora el mes passat i que no pensen substituir.
La cosa està magra i, tanmateix, anar al teatre o comprar-te un llibre costa igual o més que l'any passat. Fer un aperitiu, anar a la perruqueria o adquirir un CD de música acaba esdevenint un luxe que molts ja no poden permetre's. I això és un peix que es mossega la cua perquè, en definitiva, són aquestes petites coses les que, al final, acaben donant una mica de sentit a les nostres vides. Si jo ja no surto a sopar amb la parella i els amics, el meu estat d'ànim ho acusarà, i si bona part de la clientela fa el mateix, aquell restaurantet, probablement, també acabarà plegant.
El desànim està justificat. Però estar-hi instal·lats no ens aportarà res de bo.
Per aquest motiu, proposo gaudir de totes les coses que encara ens surten de franc, com ara fer un bon passeig per algun indret bonic, rellegir aquelles novel·les que tenim al prestatge i que un dia ens van robar el cor, o dedicar-se a endreçar tots els pensaments i donar-los forma escrita, tal i com faig jo mateixa.