UN ANY PER DEIXAR ENRERE

Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre. Ho vaig escriure fa un any, i ara subscriuria totes i cadascuna de les paraules d’aquell post.

Durant una bona estona no et diria res. Només m'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso. Però és que n’he empassat tantes, de llàgrimes, aquest 2019, que segurament necessitaríem més d’una tarda.

Em pesa, aquest 2019, i només tinc ganes que s’acabi. Ha estat un any gris. Un any esgotador. Un any per deixar enrere i no pensar-hi gaire. Desitjo com mai desfer-me d’aquesta motxilla que està massa carregada de raons per estar trista i disgustada i preocupada i emprenyada i decebuda i col·lapsada i exhausta.

I potser sí que la felicitat està sobrevalorada i que no m’hauria de preocupar en excés que l'any hagi tingut més ombres que no pas llums. Però em fa ràbia. Sempre he procurat veure el costat bo de les coses, sempre he tingut motius de sobres per estar contenta i sentir-me bé, i em molesta profundament acumular dies grisos a desenes, com si els col·leccionés.

Aviat farà quinze anys que et vas morir però crec que mai m’havies fet tanta falta com ara. Sort dels somriures dels pirulos. Sort de la vitalitat que m’encomanen i de l’energia que m’obliguen a tenir. I sort d’alguns moments magnífics que guardo en un racó, perquè jo sempre faig cas a l’àvia, que diu que «si tens un bon rato, aprofita’l, que és tot el que t’enduràs». I sort de les persones que m’estimen i m’escolten i que sempre m’han fet costat.

M'agradaria pensar que en realitat no estàs tan lluny i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre, però la realitat és que els Reis Mags no existeixen i que tu no vindràs a abraçar-me.

EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.

De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES

De fet, ja ho diuen: més val estar sol que mal acompanyat. I – sense ànim d'ofendre als meravellosos imprescindibles que m'acompanyen en el meu dia a dia i que no canviaria per res del món–  en determinades ocasions, això és ben cert.
Ningú, com un mateix, es coneix les febleses i les fortaleses, els defectes i les virtuts. I ningú, com un mateix, és capaç de saber què sent en cada moment.
Les bones notícies són molt fàcils d'explicar. Quan les coses van bé, no costa gens compartir-les.
El problema sorgeix quan les cabòries o els neguits fan acte de presència. Les preocupacions, determinades cavil·lacions i, sobretot, els dubtes són més complicats d'explicar. De vegades perquè ni tant sols tu saps el què, ni el com, ni el perquè d'aquell sentiment, d'altres vegades perquè creus que no sabran entendre't, o perquè no vols carregar ningú amb les teves misèries, o per por de no trobar el consol que anheles.
Jo sóc d'enraonar molt. Moltíssim. Ho saben bé tots els que em coneixen i em "pateixen" ;-). Per això quan no tinc ganes "ni de parlar" és que les coses van mal dades. Quan no tinc esma ni per explicar què m'amoïna, aleshores és que estic realment tocada.
Avui m'he sentit així. Però amb la diferència que aquesta vegada sí hauria volgut parlar amb algú: avui hauria donat mitja vida perquè la meva mare encara fos aquí. Mitja vida per un cafè amb ella i compartir hores de conversa. De ben segur, ella hauria sabut convertir en petits els grans problemes, hauria fet desaparèix aquest nus a la gola i m'hauria aixugat totes les llàgrimes amb la serenor d'una mare.
Com de mare només n'hi ha una i la meva ja no és aquí, avui he necessitat estar sola una estona. Jo i les meves circumstàncies, les meves circumstàncies i jo. I, entre d'altres coses, he arribat a la conclusió que la solitud està devaluada.
Estar sol una estoneta de tant en tant – que no té res a veure amb sentir-te sol–  és necessari, t'ajuda a ser crític amb tu mateix, a desdramatitzar imprevistos i a minimitzar les tristeses, i et fa valorar totes les coses boniques que et passen i que has anat construint en el decurs del temps.

DIES DE VERTIGEN

No fa pas gaire, us parlava dels dies sublims, aquells en què sents que et pots menjar el món.
De vegades, però, tens més la sensació que és el món el que se't menja a tu.

Són dies grisos, ensopits, pesats... Respires amb la sensibilitat a flor de pell i els nervis a punt d'esclatar en qualsevol moment. Tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important.

Poques vegades hi ha un motiu específic, senzillament estàs desinflada, avorrida, agobiada... Només tens ganes que s'acabi el dia com abans millor. Només desitges que algú sigui capaç d'entendre que no estàs per hòsties. Però l'apatia que et devora les entranyes és, alhora, la causa i l'efecte que, en dies com aquests, siguis tan poc procliu a deixar-te ajudar. D'una banda, ets absolutament conscient que el millor remei seria una abraçada eterna de qui t'estima tal com ets, amb els teus dies sublims i amb els teus dies nefastos. Però, de l'altra, la desídia et fa rebutjar qualsevol forma de consol.

Són dies tristos, apagats i catastròfics, perquè tot acaba sortint malament. Són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies d'alt i baixos, de trobar-te desubicada i sola, i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res.

Són dies de vertigen.