NO NEGUEU MAI ELS SENTIMENTS

En els 8 anys que fa que sóc mare, he après infinitat de coses. De fet, sempre dic que els meus fills m’han ensenyat moltes més coses a mi que no pas jo a ells.

D’ells he après que tot passa, que en aquesta vida res és per sempre. Han aconseguit que la meva reserva de paciència sigui il·limitada. He descobert que improvisar no està gens malament i que no sempre es pot controlar tot. He hagut d’assumir que no sóc perfecta, que no ho seré mai i que tampoc no passa res. He entès que les presses no són bones. M’han encomanat la seva resiliència, la seva energia i les seves ganes de gresca contínua. Fins i tot m’han mostrat com riure i plorar a la vegada! Tot i que, com diu el meu company de viatge, «això també ho sap fer el Tio Caliu, que plora i es riu».

De tot el que he après en aquest temps, si hagués d’escollir quelcom, us diria que el millor aprenentatge d’aquests anys ha estat entendre que no s’ha de negar mai un sentiment.

M’explico: Qui no ha sentit algú queixar-se de fred i ha dit: «com pots tenir fred amb la calor que fa?». O de ben segur que alguna vegada heu dit «però com pots tenir gana si acabes de dinar?». Jo ho feia sovint. Amb grans i petits. Ara he entès que no està bé. Que no resols absolutament res i que l’únic que aconsegueixes és fer sentir malament l’altra persona.

Quan algú diu que té fred, és perquè té fred, independentment de la temperatura que marqui el termòmetre. Quan algú es queixa de gana, tant se val l’estona que faci que ha dinat, la qüestió és que té fam.

Negar els sentiments de les persones provoca frustració. Negar els sentiments dels més menuts de la casa, també.

Penseu-hi.

Traslladem-ho al món dels adults. Imagineu que un dia arribeu a casa i expliqueu que la vostra cap us parla malament i que això us fa sentir fatal. Imagineu que el vostre interlocutor us respongués: «això són bajanades, dona, mira que arribes a ser ploramiques, eh? Segur que t’ho fas tot tu sola, que t’ho prens tot a la tremenda, no serà per tant».

Com us sentiríeu?

Malament. És clar. En primer lloc, per la manca d’empatia de l’altre/a i, en segon lloc, perquè aquesta resposta està buida de contingut útil. No ens ajuda a sentir-nos millor, no ens aporta res, i us diria que encara ens enfonsa més. Segurament, resultaria més efectiu alguna cosa com: «ostres, quin greu em sap que et sentis així... No has provat de dir-li-ho a ella? Potser ho fa sense adonar-se’n».


No negueu els sentiments. Els sentiments són els que són. El que cal és saber gestionar-los.

EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.

De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.