Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.
Sí, i tant.
ResponElimina