CASUALITAT O CAUSALITAT?

No teniu la sensació que les coses sempre passen perquè han de passar?

Quan era petita em desesperava no poder controlar absolutament tot el que succeïa al meu voltant. Amb el temps, vaig entendre que aquesta necessitat organitzativa i aquesta voluntat de preveure-ho tot només em produïa frustració i malestar.

Tots, en el nostre pas per aquest món, hem viscut i viurem experiències que són impossibles de preveure i d’organitzar, i encara menys de controlar. Però sabeu què en penso? Que és molt millor així! Lluny de veure un canvi de plans com una pèrdua o qualsevol problema com un obstacle, m’he proposat ficar-me al caparró que els esdeveniments passen, senzillament, perquè han de passar. Que som com som, precisament, en tant que ens succeeixen aquestes coses, en tant que la vida ens sorprèn amb situacions que no preveies ni hauries imaginat mai.

Aquest matí pensava en tot això… i ja sigui per casualitat o de la mà de la causalitat, crec que el nostre dia a dia està ple de moments que són finits i irrepetibles i que, per bé o per mal, ens van convertint en el que som, van forjant el nostre caràcter i van tenyint de molts matisos la nostra personalitat. El secret de l’èxit és saber adaptar-se a la realitat canviant i esprémer-la al màxim perquè, fins on sabem, de vida només n’hi ha una i estic convençuda que cada petita desviació sobre el camí fixat a priori, al final, acaba enriquint l’itinerari global.

UN DIAMANT EN BRUT

Va nèixer amb els ulls tan oberts que el personal mèdic de la sala de parts va quedar sorprès. Eren enormes, d'un color blau cel absolutament translúcid, i miraven el món amb una curiositat voraç. A la primera revisió pedriàtrica, quan només tenia 10 dies, l'infermera va preguntar un parell de vegades la data de naixement, estupefacta per la desimboltura i l'estat despert de la criatura. "No dorm en tot el dia", vaig rondinar jo. "El nen? No dorm?... I què? Jo el veig fantàstic aquest bebè!", va repondre la pediatra amb un punt d'ironia que en aquell moment no em va fer gens ni mica de gràcia. "No passa res... És clar... Però em pensava que els nadons dormien pràcticament tota l'estona i que només es despertaven per menjar", vaig dir jo. Aleshores vaig aprendre una cosa: cada nen és un món i aquí no hi valen generalitzacions ni comparacions.

Dormint poc, menjant a tota hora i amb una curiositat ferotge, l'Hèctor va decidir, el mateix dia que feia els 9 mesos, que ja n'hi havia prou d'estar-se quiet i va començar a córrer. Directament. Sense gatejar, sense haver fet caminades curtes tot recolzant-se en els mobles o agafant-me de la mà. Corria i, evidentment, queia. Plorava. S'aixecava, corria i tornava a caure. Plorava més. Però hi tornava. S'aixecava i corria fins que queia de nou, i plorava.

Mai no li va cridar l'atenció una pilota, ni un cotxe, ni tampoc va voler anar al parc. En canvi, era feliç escoltant i mirant el contes que li explicàvem els adults, gaudia sentint cançons i s'emocionava encaixant les peces d'un petit puzzle. Amb un any i mig construïa frases amb subjecte, verb i complements, als dos anys se sabia tots els colors en anglès, i abans dels dos i mig emprava amb assiduïtat expressions com ara: "fins i tot", "malgrat això", "en realitat el que vull dir és" o "em refereixo a". Als tres anys va aprendre a escriure (tal com sonen les paraules, totes juntes, sense separar-les) i se sabia l'abecedari de memòria. El seu compositor preferit era Bach i s'enlluernava amb construccions arquitectòniques com la Sagrada Família o la torre Agbar, aprenent-se de memòria el nom dels arquitectes. De seguida es va sentir atret per temes com l'astronomia (la formació dels planetes), la vida i la mort o el pas del temps. Ha passat llargues estones fent sopes de lletres i quaderns d'activitats, o jugant a cartes, les dames o el domino. És molt creatiu i sempre ha mostrat predilecció per les manualitats. 

Era un nen molt rialler, divertit, vital i enèrgic, però, no obstant, quan va começar a anar a l'escola bressol, el caràcter li va anar canviant. Durant el primer curs va plorar cada dia. Tots els dies, sense excepció. Una tarda, sortint de la llar d'infants, em va dir que ell no tenia amics, sinó companys. "Però per què no són amics teus?", li vaig preguntar jo. "Perquè no m'entenen, mama", va respondre conveçut. Recordo aquell instant com si estigués passant ara mateix. Els nens no l'entenien? Vaig pensar que, de fet, tot sovint, jo tampoc no l'entenia. No entenia per què s'enfadava contínuament si ho tenia tot per ser feliç: uns pares que l'adoràvem, que podíem dedicar-li moltes hores i una llar plena de somriures i joguines.

Amb el pas del temps, l'Hèctor es va anar tornant esquerp, no feia petons ni abraçades a gairebé ningú llevat de mi i el seu pare. Va adoptar un rol com de resignació, de tristor permanent, d'insatisfacció. Qualsevol contratemps es convertia en un drama. Estava tens, acumulava ràbia, i portar-li la contrària podia esdevenir una autèntica tragèdia.

Des de fora, tothom opinava, tothom criticava i tothom jutjava.
 
Van ser temps molt durs. Cada dia desitjava que l'endemà fos més senzill. Cada nit quan el deixava adormit el mirava i em preguntava què carai devia estar passant a dins d'aquell caparró que semblava estar en ple rendiment a tota hora. 

L'Hèctor va començar l'escola amb la il·lusió que l'avorriment de la llar d'infants ja havia passat a la història. Tant ell com jo, perquè ho havíem parlat, teníem l'esperança que hi hauria un abans i un després de començar P3. Ara faria anglès, música i informàtica. Ara podria ser feliç i sentir-se motivat. 
Però no tot van ser flors i violes, el curs duia un ritme determinat i l'Hèctor es va decebre molt. 

Malhumorat, sense ganes d'anar al cole i abosolutament dèspota, va arribar a P4, sense pràcticament interacuar amb nens de la seva mateixa edat. La situació era insostenible i l'Hèctor ens va arribar a dir que ell estava així per culpa nostra. Que érem nosaltres, el pare i jo, qui el fèiem enfadar. Independentment de la seva manera de ser, d'aquest caràcter fort i impulsiu, i la poca maduresa i intel·ligència emocional que semblava tenir l'Hèctor, el pare de la criatura i jo havíem comentat més d'una vegada que potser part del problema venia de la seva precocitat a nivell cognitiu. I fins i tot n'havíem parlat, sense èxit, amb la pediatra i les diferents mestres que va tenir abans de P4.

Finalment, quan la meva impotència arribava al límit, quan sentia que tot se m'escapava de les mans, vaig conèixer l'Anna. Hi ha un abans i un després de conèixer-la, i ella ho sap. L'Anna Claret, psicòloga infantil que dedica unes hores a tractar els nens de l'escola on està matriculat l'Hèctor, ens va rebre i ens va escoltar. Meticulosament, va anar anotant en una llibreta totes les coses que li explicàvem. Després va fer preguntes. Moltes preguntes. I va seguir anotant. Escoltava amb tanta atenció que semblava que el fill fos seu. Ens va donar un parell o tres de pautes, ens va recomanar un llibre per intentar reconduir la situació a casa i, sobretot, ens va tranquil·litzar molt. Recordo especialment que em va dir: "Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap".

"Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap". Me l'he repetit infinitat de vegades, aquesta frase, i sempre m'ha donat calma.

A l'Anna també li vam comentar les nostres sospites que la precocitat de l'Hèctor pugués tenir alguna cosa a veure amb el fet que el nen tingués altes capacitats. Quan l'Hèctor tenia quatre anys i mig, ella li va fer unes primeres proves i amb els resultats a la mà ens va derivar a un centre especialitzat per tal que acabessin de determinar fins a quin punt aquelles altes capacitats podien ser les causants de la frustració permanent de l'Hèctor, del seu ensopiment, del seu caràcter aspre, tibat i rígid i, sobretot, perquè ens orientessin alhora d'ajudar-lo a ser feliç.

Per unanimitat i després que l'Anna parlés amb els professionals del centre especialitzat i es reunís amb la dirctora de l'escola i la mestra de P4, es va decidir fer el que s'anomena una "acceleració" a l'Hèctor. És a dir, no cursaria P5 i passava directament a 1er de Primària. I he de confessar que, tot i la meva por inicial, malgrat els meus dubtes de si realment estàvem fent el millor pel nen, el resultat ha estat un èxit rotund.

Avui per avui, l'Hèctor té cinc anys i mig, està cursant 1er, se sent realitzat, ha madurat profundament, interactua amb nens de la classe i gaudeix de llargues estones al parc. Sí, també juga als escacs, construeix ell mateix els mots encreuats i fa sudokus, però és feliç i ja no m'ha tornat a dir més que els seus companys no l'entenen.

Gràcies, Anna. Si tots els professionals fessin la feina amb l'entusiasme i la passió que hi poses tu, el món aniria molt millor.

EL MILLOR REGAL

Quan et regalen quelcom que has desitjat amb força i que has esperat durant molt de temps, la il·lusió és tan gran que el pessigolleig a l’estomac perdura durant molts dies. Avui fa justament un any que el Vix em va fer el millor regal possible: donar forma al blog Pati Difusa i convertir en una realitat el que fins aleshores havia estat un anhel.
Com a bon company meu de viatge, ell sap que una de les meves grans passions és explicar coses. Així de senzill i així d'immens. A mi em fa feliç descriure el que veig, el que sento, el que percebo... De fet, diria que necessito fer-ho.

Quan tenia 12 anys, una amiga de l’escola em va regalar el que seria el primer de molts diaris personals que durant anys he anat escrivint a mà. En tots ells hi he explicat secrets inconfessables, alguna por, somnis prohibits i moments de plenitud màxima. Fins i tot, damunt els seus fulls de paper hi he plorat fins a fer córrer la tinta de la ploma amb què els escric.

Amb un altre grau d’intimitat, al Pati Difusa també m’hi he despullat, m’he mostrat tal i com sóc i he expressat sense embuts el rebuig envers certs aspectes de la societat i l’admiració cap a allò que em sembla lloable.

Recordo les primeres ratlles que vaig publicar al blog. Estava nerviosa... Suposo que prenia consciència que aquelles paraules que anava picant una darrera de l’altra serien publicades i, de retruc, llegides per algú que potser ni tant sols sabria qui sóc jo. Se’m va fer estrany que em llegissin tantes persones. I em va sorprendre que tants amics, parents, saludats i fins i tot desconeguts comentessin els meus textos a les xarxes socials o al mateix blog. Aquest feed-back em va acabar de seduïr. Vosaltres, els lectors, heu acabat de donar sentit al Pati Difusa i m'heu fet viure instants fantàstics.

Tot això demostra el que jo sempre dic: el millor regal no és el més car, ni el més gran, ni el més original... El millor regal és el que et fa brillar els ulls quan el veus i el que et dibuixa un somriure difícil d'esborrar.

El Vix, ahir, novament, després d'un any, em va tornar a fer el millor regal que em podia fer: compilar en un llibre enquadernat tots i cadscun dels posts, des del 16/10/11 fins a l'últim article. Vaig estar hores passant les pàgines del llibre, rellegint articles que ni recordava que havia escrit, i la brillantor dels ulls i l'etern somriure encara no se m'han esborrat...

GRÀCIES, Víctor. Per tot.

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES

De fet, ja ho diuen: més val estar sol que mal acompanyat. I – sense ànim d'ofendre als meravellosos imprescindibles que m'acompanyen en el meu dia a dia i que no canviaria per res del món–  en determinades ocasions, això és ben cert.
Ningú, com un mateix, es coneix les febleses i les fortaleses, els defectes i les virtuts. I ningú, com un mateix, és capaç de saber què sent en cada moment.
Les bones notícies són molt fàcils d'explicar. Quan les coses van bé, no costa gens compartir-les.
El problema sorgeix quan les cabòries o els neguits fan acte de presència. Les preocupacions, determinades cavil·lacions i, sobretot, els dubtes són més complicats d'explicar. De vegades perquè ni tant sols tu saps el què, ni el com, ni el perquè d'aquell sentiment, d'altres vegades perquè creus que no sabran entendre't, o perquè no vols carregar ningú amb les teves misèries, o per por de no trobar el consol que anheles.
Jo sóc d'enraonar molt. Moltíssim. Ho saben bé tots els que em coneixen i em "pateixen" ;-). Per això quan no tinc ganes "ni de parlar" és que les coses van mal dades. Quan no tinc esma ni per explicar què m'amoïna, aleshores és que estic realment tocada.
Avui m'he sentit així. Però amb la diferència que aquesta vegada sí hauria volgut parlar amb algú: avui hauria donat mitja vida perquè la meva mare encara fos aquí. Mitja vida per un cafè amb ella i compartir hores de conversa. De ben segur, ella hauria sabut convertir en petits els grans problemes, hauria fet desaparèix aquest nus a la gola i m'hauria aixugat totes les llàgrimes amb la serenor d'una mare.
Com de mare només n'hi ha una i la meva ja no és aquí, avui he necessitat estar sola una estona. Jo i les meves circumstàncies, les meves circumstàncies i jo. I, entre d'altres coses, he arribat a la conclusió que la solitud està devaluada.
Estar sol una estoneta de tant en tant – que no té res a veure amb sentir-te sol–  és necessari, t'ajuda a ser crític amb tu mateix, a desdramatitzar imprevistos i a minimitzar les tristeses, i et fa valorar totes les coses boniques que et passen i que has anat construint en el decurs del temps.

SENSE NOTÍCIES D'ELLA

Ara feia dies que no agafava el metro en hora punta. Avui ho he fet. Quan el comboi va molt ple, sense voler-ho, sents les converses de les persones que tens més a la vora. Posar-se música amb els auriculars és una opció per estalviar-te escoltar segons quines foteses. Avui, però, l'atzar ha volgut que l'únic espai lliure que hi havia per a mi dins del vagó estigués just al davant de dos nois d'entre vint-i-cinc i trenta anys.
Sabeu que sóc una romàntica empedreïda, per això quan he sentit la frase: "Jo només dic que si en realitat no la coneixies, el cop no pot haver estat tan dur... ", he posat l'antena i he parat l'orella, gairebé com un acte reflex. La història pintava interessant i he optat per prescindir de la música. He fet bé, perquè després de més de 12 hores encara vaig donant-hi voltes.
- Com pots dir que no la coneixia? És clar que la coneixia!
- Però no m'has dit que no us havíeu vist mai?
- Que no l'he vist mai en persona, però n'estic enamorat! A veure si ho entens: jo l'estimo.
- Doncs no. Dec ser massa simple, jo... No entenc que t'hagis pogut penjar d'algú a qui no has vist mai. Però si ni tant sols li havies fet un petó!

Es pot estimar algú a qui no has mirat directament als ulls? Doncs sembla ser que sí.

Aquest noi s'havia enamorat perdudament d'una noia que devia haver conegut a través de les xarxes i amb qui només tenia contacte 2.0: missatges de Whatsapp, Facebook o Twitter, i algun correu electrònic amb fotos, suposo. Pel motiu que fos –que malauradament els vint minuts i escaig de trajecte no m'han permès esbrinar– la noia havia posat punt i final a la relació i ell ja no tenia manera de contactar-hi. Senzillament, ella havia desaparegut, s'havia esfumat.

Les paraules amb què descrivia cadascuna de les virtuts de la seva estimada, l'angoixa amb què explicava la tragèdia de no poder seguir amb la relació, i la impotència que sentia de no saber com localitzar la noia, posaven de manifest que aquell no era un amor d'estiu que quan arriba la tardor es panseix. Aquell era un amor de veritat, una passió en majúscules.

Abans de baixar del vagó he mirat el rostre del noi. Estava abatut, absolutament desolat. I m'ha fet llàstima. M'ha semblat molt injust que algú que estima amb aquesta intensitat, no pugui acariciar i besar la dona dels seus somnis.

A GUST AMB EL SEXE

M'assabento en un sol dia que un dels llibres més venuts de les darreres setmanes té un alt component eròtic, que existeix el portal www.redtube.com, que s'estan editant versions eròtiques de diferents clàssics de la literatura universal, i que un elevat nombre de parelles enregistren en vídeo les seves relacions sexuals i en fan pel·lícules pornogràfiques casolanes.

La primera idea que em passa pel cap, acompanyada d'un somriure que se m'escapa per sota del nas, és que la cosa està tan malament i la crisi fa tants estralls, que ofeguem les penes gaudint tant com podem dels plaers de la vida: el famós sexe, drogues i rock'n'roll, però centrant-nos en la primera part, que a banda de saludable, és gratuïta. :-)

Que cada vegada el sexe està més en boca de tothom és evident. Se'n parla més i amb més llibertat. Sense embuts, sense emprar metàfores, sense recòrrer a eufemismes. Suposo que la societat ha madurat en aquest aspecte i que, a més, totes les noves tecnologies n'han afavorit la seva difusió i popularització.

La manca de censura i de restriccions i la pèrdua de pes de la doctrina de l'església catòlica (caracteritzada per la seva visió esbiaixada de la matèria en qüestió), han contribuït a donar una major visibilitat a les relacions sexuals i a no desmerèixer la importància que tenen en la vida dels ciutadans.

Ha plogut molt des que l'Elena Ochoa va començar a parlar tímidament de sexe per la TV. Actualment, els anuncis publicitaris i el cinema són absolutament explícits quan convé. Avui en dia, els ciutadans fem l'amor, fotem un clau i follem tant com podem. I no només això, sinó que en presumim. Sense vergonya, sense pudor. Ens sabem més i, per tant, en gaudim més i millor.

No obstant, sota d'aquesta aparent normalitat, detecto una major acceptació per part de la societat si aquesta ostentació la fa un home, que no pas si la fa una dona. I em preocupa. Em molesta. Una vegada em van dir: «pensa que si un home es fica al llit amb moltes dones diran d'ell que és un campió, però si ho fa una dona la titllaran de meuca». En el decurs de la meva vida adulta he observat amb tristesa que encara hi ha moltes persones que, tot i que no ho diguin, ho pensen. I no únicament són homes.

Suposo que el temps acabarà posant les coses al seu lloc. Imagino que les dones, que hem sabut anar guanyant terreny en l'àmbit professional, que hem après a fer-nos sentir a casa i que hem demostrat que tenim les mateixes capacitats que un home per prendre deicisions i que no som el sexe dèbil, també sabrem guanyar aquesta batalla i la societat acabarà entenent que tan natural és que un home gaudeixi del sexe com que ho faci una dona, i que tant desig sexual podem tenir nosaltres, com ells.

EL ROL QUE ENS TOCA VIURE

A la ficció estem molt acostumats que sigui així: cadascú té un rol, cada actor o actriu interpreta un paper amb uns trets característics ben marcats i del tot definits. Si pensem per exemple en sèries de televisió, les comèdies sobretot, gairebé en totes elles hi té cabuda un personatge que és llest, un que fa de guapo, un que encarna la perversió, un de beneit, un que escalfa braguetes, un de saberut, un que és romàntic, un que cau malament perquè és molt xulo, un que hi posa la racionalitat, un de bromista i un que és l'eixelabrat del grup. No sé si me'n deixo algun però, més o menys, la cosa quedaria reduïda a aquests, que prenen forma masculina o femenina indistintament. No se'ns fa estrany que la que és romàntica sigui, bàsicament, això: una romàntica empedreïda. O que el que és un xulo no resulti més que això: un cregut rematat.

A la vida real ens costa més d'entendre. Ens fa la sensació que la personalitat humana té molts més matisos, més colors, que és infinitament heterogènia. Ens sembla impossible definir el caràcter d'algú reduint-lo a un únic tret al voltant del qual giren la resta de característiques d'aquell individu. Suposem que tot és molt més complex i que, per força, cal tenir en compte la suma de desenes de particularitats. "Els homes i les dones som complicats", ens repetim una i una altra vegada. "Elles més que ells", se sol dir...

Però, en realitat, quan mires amb certa distància les persones del teu voltant, de seguida t'adones que cadascuna d'elles té el seu propi rol, una etiqueta que rep pràcticament des del moment de nèixer i que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
Qui no té un amic que sap escoltar, que sempre hi és quan el necessites i que mai demana res a canvi? Qui no té aquella companya de feina que és l'alegria del despatx, que sempre somriu i fa bromes per animar el cotarro? Qui no té un germà que pren totes les decisions importants de la família?
Tots tenim un signe diferencial que, a l'hora de la veritat, és predominant, guia la nostra existència i redueix a pràcticament res la resta de matisos que la nostra personalitat pugui tenir.
I... sabeu què? Que en part me'n alegro, perquè som molt més simples del que ens pensem, tot i que sovint ens compliquem la vida innecessàriament.

A mi em deu haver tocat ser l'entusiasta de la pel·lícula perquè cada dia estic més convençuda que cal somriure molt més, alçar la veu molt menys i deixar-nos estar de romanços. Perquè, total, són només un parell de dies els que estem en aquest món, oi?