MASCLISTES DEL MÓN: DEIXEU-NOS VIURE EN PAU

El fet que hi hagi un Dia Internacional de les Dones –que no existeix en el cas dels homes– i un Dia internacional contra la violència envers les dones –que tampoc té rèplica masculina– ja ho diu tot.

No se celebra cap Dia de l’Home perquè, per fortuna d’ells, els homes no han de recordar cada any que existeixen, que tenen veu, que tenen vot i que estan al món. I no se celebra cap efemèride relacionada amb la violència contra els homes perquè, a trets generals, les dones no maltractem i assassinem els homes.

«Però per què hi ha tants homes que maten dones? Si, sense les dones, ells ni tant sols existirien! Tots han estat a la panxa d’una dona abans de néixer, que no ho veuen, això?», em preguntava al·lucinada la meva filla de nou anys un de tants dies que l’informatiu obre l’edició del vespre amb un nou cas de violència masclista.

«No ho sé –li vaig dir–, jo tampoc no ho entenc».

No sé per què ens violen, ni per què ens peguen i ens maltracten. No entenc per què ens maten. I com més es parla de feminisme, com més es debat sobre els drets de les dones i com més es condemna qualsevol tipus de violència masclista, més agressions es produeixen.

Què us passa als homes? Què us fa tanta por? D’on surt aquesta ràbia?

Els agressors utilitzeu l’única arma en que sou més forts que les dones. Aprofiteu la vostra condició física, habitualment més corpulenta i atlètica que la de qualsevol dona, per maltractar-nos, per vexar-nos i per agredir-nos sexualment.

Masclistes fastigosos i repugnants del món: sou uns covards acomplexats. Sou tan patètics que ara la moda és cometre les agressions sexuals en grup i gravar-les amb el mòbil. Us fa sentir més homes?

Masclistes energúmens del món: no suporteu la idea que una dona us faci ombra. No tolereu que tinguem les mateixes oportunitats que vosaltres. No accepteu que tenim exactament el mateix dret que qualsevol home a desenvolupar-nos personal i professionalment i que no us hem de demanar permís per existir.

Masclistes disfressats de progres: deixeu-nos viure en llibertat i en igualtat de condicions. Aparqueu els paternalismes i deixeu-nos brillar.

Podrem parlar d’igualtat quan no calgui un 8 de març ni un 25 de novembre.

A GUST AMB EL SEXE

M'assabento en un sol dia que un dels llibres més venuts de les darreres setmanes té un alt component eròtic, que existeix el portal www.redtube.com, que s'estan editant versions eròtiques de diferents clàssics de la literatura universal, i que un elevat nombre de parelles enregistren en vídeo les seves relacions sexuals i en fan pel·lícules pornogràfiques casolanes.

La primera idea que em passa pel cap, acompanyada d'un somriure que se m'escapa per sota del nas, és que la cosa està tan malament i la crisi fa tants estralls, que ofeguem les penes gaudint tant com podem dels plaers de la vida: el famós sexe, drogues i rock'n'roll, però centrant-nos en la primera part, que a banda de saludable, és gratuïta. :-)

Que cada vegada el sexe està més en boca de tothom és evident. Se'n parla més i amb més llibertat. Sense embuts, sense emprar metàfores, sense recòrrer a eufemismes. Suposo que la societat ha madurat en aquest aspecte i que, a més, totes les noves tecnologies n'han afavorit la seva difusió i popularització.

La manca de censura i de restriccions i la pèrdua de pes de la doctrina de l'església catòlica (caracteritzada per la seva visió esbiaixada de la matèria en qüestió), han contribuït a donar una major visibilitat a les relacions sexuals i a no desmerèixer la importància que tenen en la vida dels ciutadans.

Ha plogut molt des que l'Elena Ochoa va començar a parlar tímidament de sexe per la TV. Actualment, els anuncis publicitaris i el cinema són absolutament explícits quan convé. Avui en dia, els ciutadans fem l'amor, fotem un clau i follem tant com podem. I no només això, sinó que en presumim. Sense vergonya, sense pudor. Ens sabem més i, per tant, en gaudim més i millor.

No obstant, sota d'aquesta aparent normalitat, detecto una major acceptació per part de la societat si aquesta ostentació la fa un home, que no pas si la fa una dona. I em preocupa. Em molesta. Una vegada em van dir: «pensa que si un home es fica al llit amb moltes dones diran d'ell que és un campió, però si ho fa una dona la titllaran de meuca». En el decurs de la meva vida adulta he observat amb tristesa que encara hi ha moltes persones que, tot i que no ho diguin, ho pensen. I no únicament són homes.

Suposo que el temps acabarà posant les coses al seu lloc. Imagino que les dones, que hem sabut anar guanyant terreny en l'àmbit professional, que hem après a fer-nos sentir a casa i que hem demostrat que tenim les mateixes capacitats que un home per prendre deicisions i que no som el sexe dèbil, també sabrem guanyar aquesta batalla i la societat acabarà entenent que tan natural és que un home gaudeixi del sexe com que ho faci una dona, i que tant desig sexual podem tenir nosaltres, com ells.

LA TRANSPARÈNCIA DE L'ÀNIMA

Quan viatjo en metro aprofito per observar amb deteniment la gent que comparteix el trajecte amb mi. Em fascina contemplar subjectes anònims i imaginar quines vides tenen.
Hi ha persones que són absolutament transparents. Aquestes són les que més m'agraden a mi.
Amb un simple cop d'ull pots endevinar si aquell subjecte és feliç, si està amoïnat, si està nerviós o si està ensopit. Només amb l'observació, pots intuir què pensa, amb qui parla per telèfon o quina música està escoltant.
Aquests individus em fascinen perquè són clars i diàfans. Són éssers sincers perquè no saben ser d'una altra manera: el rostre les delataria si intentessin, inútilment, burlar la veritat.
I la seva qualitat cristal·lina les fa especials, les fa vitals i les fa ser extremadament entusiastes. Viuen cada segon amb la intensistat que mereixen totes les coses que no recuperarem mai més, i s'enlluernen i t'enlluernen amb facilitat.
La mirada d'una ànima translúcida és incomfusible: els ulls brillen amb la naturalitat amb què ho faria el primer raig de sol del dia.
Precisament, el que més em captiva de les ànimes translúcides és la gran capacitat que tenen d'encomanar el seu estat d'ànim. De manera que, si les veus riure, fàcilment se't dibuixarà un somriure al rostre i, si les veus patir, amb tota seguretat se't humitejaran els ulls.
És com si aquestes persones no perdessin mai la ingenuitat i l'espontaneïtat que tenim tots quan som infants i que, malauradament, amb el pas dels anys, molts adults acaben abandonant.
Avui pensava amb satisfacció que jo, sense adonar-me'n, m'he anat envoltant només de gent d'aquesta mena. He constatat que els individus que m'atreuen són sempre cristal·lins i francs.
Suposo que es tracta de la famosa selecció natural: necessito rodejar-me de persones que comparteixin amb mi la passió per viure cada instant com si fos l'últim.

UNA GRAN DONA

Aquest matí m'he llevat amb un no sé què, amb una melangia enquistada al pit que me l'oprimeix. I és que
avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora i quan penso en dones treballadores, inevitablement, la recordo a ella.
Va nèixer a principis dels 50, enmig d'una Espanya franquista i en blanc i negre. Va ser la gran de 4 germans i l'única nena de la casa. Diuen que, encara dins la panxa de la seva mare, el cor li bategava tan fort que el metge va dir que el nadó seria nen. Era forta, sí, i valenta. Tenia una ment brillant i un esperit inquiet. D'adolescent, ballava al ritme dels Beatles i s'enamorava amb les cançons d'un Serrat gairebé tan jove com ella. Era d'aquelles dones amb caràcter, que es rebel·lava si convenia i que lluitava pel que estimava. Vital, entusiasta, visceral i cerebral alhora, exigent, calculadora i perfeccionista.

Es va matricular a Arquitectura i abans de llicenciar-se ja havia marxat de casa dels pares, encara "menor d'edat" en aquella època. El projecte final de carrera el va fer un parell de mesos abans que l'Anna i jo nasquéssim i es va deixar la pell per donar-nos la millor infància possible. Ens va mostrar el valor de l'esforç, la importància de la perseverança, la magnitud de la lleialtat i la bellesa de la vida. Ens va ensenyar a pensar i a trobar el millor camí. Ens va escoltar sempre i ens va demostrar que, si de veritat ho vols, tot és possible.

Ens va estimar més que a res, a canvi de res.

Va viure poc més de 50 anys però ho va fer amb una intensitat envejable, envoltada de grans amics i traient tot el suc a cada petit gran instant.

Hi ha molts dies, com ara avui, que tinc la necessitat imperiosa de recordar-la, de plorar-la a llàgrima viva, de sentir-la, de rememorar-la, de dibuixar-la amb paraules... I és que com deia ella: "madre sólo hay una, y a ti te encontré en la calle".