Ningú, com un mateix, es coneix les febleses i les fortaleses, els defectes i les virtuts. I ningú, com un mateix, és capaç de saber què sent en cada moment.
Les bones notícies són molt fàcils d'explicar. Quan les coses van bé, no costa gens compartir-les.
El problema sorgeix quan les cabòries o els neguits fan acte de presència. Les preocupacions, determinades cavil·lacions i, sobretot, els dubtes són més complicats d'explicar. De vegades perquè ni tant sols tu saps el què, ni el com, ni el perquè d'aquell sentiment, d'altres vegades perquè creus que no sabran entendre't, o perquè no vols carregar ningú amb les teves misèries, o per por de no trobar el consol que anheles.
Jo sóc d'enraonar molt. Moltíssim. Ho saben bé tots els que em coneixen i em "pateixen" ;-). Per això quan no tinc ganes "ni de parlar" és que les coses van mal dades. Quan no tinc esma ni per explicar què m'amoïna, aleshores és que estic realment tocada.
Avui m'he sentit així. Però amb la diferència que aquesta vegada sí hauria volgut parlar amb algú: avui hauria donat mitja vida perquè la meva mare encara fos aquí. Mitja vida per un cafè amb ella i compartir hores de conversa. De ben segur, ella hauria sabut convertir en petits els grans problemes, hauria fet desaparèix aquest nus a la gola i m'hauria aixugat totes les llàgrimes amb la serenor d'una mare.
Com de mare només n'hi ha una i la meva ja no és aquí, avui he necessitat estar sola una estona. Jo i les meves circumstàncies, les meves circumstàncies i jo. I, entre d'altres coses, he arribat a la conclusió que la solitud està devaluada.
Estar sol una estoneta de tant en tant – que no té res a veure amb sentir-te sol– és necessari, t'ajuda a ser crític amb tu mateix, a desdramatitzar imprevistos i a minimitzar les tristeses, i et fa valorar totes les coses boniques que et passen i que has anat construint en el decurs del temps.
M'ha agradat i sé què és aquest sentiment, a mi em falta el pare.
ResponEliminaÉs dur. Tot i que aprens a conviure-hi, perquè no tens més remei, hi ha dies que costa més, oi? Ànims!
EliminaDonaria mitja vida per, amb l'altra mitja, aconseguir fer la passa en la direcció adequada que em portés a evitar una sola d'aquestes llàgrimes. En tots els moments, però especialment quan et trobis desorientada, angoixada, plena de dubtes... Saps que sempre em trobaràs. Saps que tens uns braços que t'envoltaran i uns llavis que t'acaronaran amb tota la dolçor. Trucaré a la Porta i diràs 'qui hi ha?' i jo entraré i t'abraçaré mentre sona 'Everybody hurts'. No puc substituir ningú, ja ho saps, ni seré l'home perfecte que tu esperes, però sempre que ho vulguis em tindràs al teu costat. T'estimo.
ResponEliminaNO cal que parlem, només m'asseuré al teu costat i no diré res, respectaré el teu silenci però em tindras al teu costat per si em necessites.
ResponEliminaMontse Segalà
Montse ets adorable! Sóc molt fan teva!!! Guapa. ;-)
EliminaSaps que jo també hi sóc per fer cafès o per parlar de tot el que tu vulguis... però tens raó en una cosa, estar sola una estoneta va molt bé. A mi m'agrada fer-ho. Coneixer-nos i reflexionar és important per poder crèixer.T'estimo
ResponElimina