PETITES DOSIS DE FAMÍLIA

Quan eres petita el Nadal era sempre igual: et mudaves, et repentinaves i te’n anaves amb la mama i amb l’Anna a casa de l’àvia i de l’abuelito –a ell li deies així perquè era de Santander i li parlaves en castellà, i perquè de tant en tant li entonaves la cançó de la Heidi, confessa-ho–. L’àvia parava taula per a tants que mai arribaves a comptar-los tots: els avis, vosaltres tres, i els germans de la mama amb les dones i els fills. Era el millor dia de l’any perquè veies a tots els cosins i, amb sort, algun oncle després del cafè i la copa s’animava i us portava al cinema Niza o a l’Skating –que quedaven a deu minuts caminant–, mentre la resta de la família omplia de fum, d’ampolles buides i de converses per a adults la sala d’estar de casa de l’àvia.

Ara és diferent. Ara la mama no hi és i l’abuelito tampoc. Els àpats ja no es fan a la Diagonal perquè l'àvia està massa gran, i els tres tiets fan d'amfitrions, cada dia li toca a un. Ara ets tu la que té fills, i des de fa un temps estàs separada. Abans de Nadal, pactes les preferències amb el pare de les criatures. De seguida arribes a un acord, no hi ha mai disputes. En això tens molta sort. Part dels cosins amb els que patinaves sobre gel trenta anys enrere també han tingut fills, alguns també s’han separat i es reparteixen les criatures com poden. N'hi ha que per amor han marxat a viure lluny. N’hi ha que s’han re-emparellat amb algú que prèviament tenia fills i aleshores la cosa es complica: les possibilitats que els teus cosins vinguin amb els nens i coincideixin amb els teus cauen en picat. El 24 hi van els teus i el de l’Anna, però el Sergio no té nens. El 25 els teus fan cagar el Tió amb son pare i justament el Carlos sí porta els seus nens, que són de la mateixa quinta que els teus. El 26 coincidiran uns quants, però el Marc enguany treballa i els pirulos van amb son pare. De fet, ja t'està bé quedar-te a casa i escriure.

És el preu que pagues per haver reconstruït la vida. Però t’hi adaptes, perquè no tens més remei i perquè és molt divertit. Ara ets tu la que diu bajanades no aptes per a menors, ara ets tu la que alça la copa i brinda pels que ja no hi són, per qui ha fet el dinar, per qui ha portat el vi, i per la mare que els va parir tots: l’àvia. I veure-la riure, entre sospir i sospir quan recorda la mare (la teva), és el millor regal de Nadal. Aquestes petites dosis de família, encara que siguin per fascicles, són fantàstiques. Cada àpat és com un àlbum de cromos: hi tens uns “tenguis” i uns “faltis”, i sempre esperes que al proper tindràs la col·lecció completa.

HOY ES PRIMAVERA

Malgrat les baixes temperatures pròpies del mes de novembre, avui, en un petit espai de Barcelona, uns quants privilegiats hem pogut saborejar en primícia la preestrena de Hoy es Primavera, un documental que veurà la llum pública al mes de març i del qual no us puc desvetllar res.

Només us diré que és un regal. És una història explicada en primera persona i amb el cor a la mà i esdevé poesia, llum, musicalitat... És la Nina da Lua en estat pur.

El documental és valent, com ho és ella. És cru, com ho fou el moment del qual ens parla. És sincer, com ho era el seu desig de superar cada obstacle. És colpidor, com ho van ser alguns dels moments més complicats del procés. I és d'una delicadesa exquisida malgrat la contundència del relat.

Gràcies Nina, per ensenyar-nos a estimar la vida i pel teu somriure etern.

Pese a las bajas temperaturas propias del mes de Noviembre, hoy, en un pequeño espacio de Barcelona, unos cuantos privilegiados hemos podido saborear en primicia el preestreno de Hoy es Primavera, un documental que verá la luz pública en el mes de Marzo y del cual no puedo explicaros nada.

Tan sólo os diré que es un regalo. Es una historia explicada en primera persona y con el corazón en la mano, y que desprende poesía, luz, musicalidad... Es la Nina da Lua en estado puro.

El documental es valiente, como lo es ella. Es crudo, como lo fue el momento del que nos habla. Es sincero, como lo era su deseo de superar cada obstáculo. Es arrebatador, como lo fueron algunos de los momentos más complicados del proceso. Y es de una delicadeza exquisita a pesar de la contundencia del relato.

Gracias, Nina, por enseñarnos a amar la vida y por tu sonrisa eterna.

EL MILLOR REGAL

Quan et regalen quelcom que has desitjat amb força i que has esperat durant molt de temps, la il·lusió és tan gran que el pessigolleig a l’estomac perdura durant molts dies. Avui fa justament un any que el Vix em va fer el millor regal possible: donar forma al blog Pati Difusa i convertir en una realitat el que fins aleshores havia estat un anhel.
Com a bon company meu de viatge, ell sap que una de les meves grans passions és explicar coses. Així de senzill i així d'immens. A mi em fa feliç descriure el que veig, el que sento, el que percebo... De fet, diria que necessito fer-ho.

Quan tenia 12 anys, una amiga de l’escola em va regalar el que seria el primer de molts diaris personals que durant anys he anat escrivint a mà. En tots ells hi he explicat secrets inconfessables, alguna por, somnis prohibits i moments de plenitud màxima. Fins i tot, damunt els seus fulls de paper hi he plorat fins a fer córrer la tinta de la ploma amb què els escric.

Amb un altre grau d’intimitat, al Pati Difusa també m’hi he despullat, m’he mostrat tal i com sóc i he expressat sense embuts el rebuig envers certs aspectes de la societat i l’admiració cap a allò que em sembla lloable.

Recordo les primeres ratlles que vaig publicar al blog. Estava nerviosa... Suposo que prenia consciència que aquelles paraules que anava picant una darrera de l’altra serien publicades i, de retruc, llegides per algú que potser ni tant sols sabria qui sóc jo. Se’m va fer estrany que em llegissin tantes persones. I em va sorprendre que tants amics, parents, saludats i fins i tot desconeguts comentessin els meus textos a les xarxes socials o al mateix blog. Aquest feed-back em va acabar de seduïr. Vosaltres, els lectors, heu acabat de donar sentit al Pati Difusa i m'heu fet viure instants fantàstics.

Tot això demostra el que jo sempre dic: el millor regal no és el més car, ni el més gran, ni el més original... El millor regal és el que et fa brillar els ulls quan el veus i el que et dibuixa un somriure difícil d'esborrar.

El Vix, ahir, novament, després d'un any, em va tornar a fer el millor regal que em podia fer: compilar en un llibre enquadernat tots i cadscun dels posts, des del 16/10/11 fins a l'últim article. Vaig estar hores passant les pàgines del llibre, rellegint articles que ni recordava que havia escrit, i la brillantor dels ulls i l'etern somriure encara no se m'han esborrat...

GRÀCIES, Víctor. Per tot.