QUAN HAS ARRIBAT AL NIRVANA

Del 16 de juny del 94, en tens els records més vius, més nítids i més clars de tota la teva vida. És així, per més que passin els anys, per més vegades que t'hagin tornat a robar el cor, per més dies feliços que acumulis i per més esforços que facis per no idealitzar aquell dia que donaria pas de l'estiu més especial de la teva vida. 

Després de mesos gestionant un centenar de papallones que voletejaven com boges i sense control pel teu estómac, i de desitjar fins a la follia que aquell noi ros amb els ulls de color mel que seia a l'última fila de la classe es fixés en tu, per fi, teníeu una cita.

Vas arribar a l'institut molt abans de l'hora acordada i et va tocar seure a les escales a esperar que ell acabés l'últim examen de segon de BUP. Cap altra espera se t'ha fet tan llarga mai més. Després de mirar el rellotge unes vint vegades, el vas veure sortir. Duia una camisa blava de lli i unes bermudes de color crema. Et va mirar i va somriure. No saps ni com, perquè tota tu tremolaves, vas anar cap a ell, i li vas preguntar com li havia anat l'examen. Comentant si aprovaria o suspendria, vau passejar fins a trobar un banc per seure a la Via Augusta. Ell t'explicava que tenia una casa d'estiueig a La Bisbal, que havia jugat a waterpolo i que ara jugava a rugbi, que era el petit de tres germans i que encara no sabia que volia ser de gran, i tu el miraves embadalida, convençuda que era el noi més guapo, més fascinant i més increïble del món mundial i les galàxies. La conversa es va allargar fins al migdia i vau anar a dinar al Pan's & Company del carrer Muntaner. Us vau explicar la vida en vers fins que es va pondre el sol i et va acompanyar a casa. Al portal, vau parlar durant una hora llarga més i, com s'havia fet tan curtet, vau quedar que l’endemà et vindria a buscar al matí per anar a fer una volta. 

Aquell dia començava la història d'amor més bonica del món. 

Després de més de quatre anys de somnis fets realitat, d'instants que tots hem vist a les pel·lícules, però que sembla impossible que siguin reals, i d'aprenentatges compartits preciosos, ell et va deixar. 

Cada final de curs, inevitablement, revisites cada minut d'aquell dia, i corrobores que és cert que el primer amor no s'oblida mai. I no pots evitar pensar que va marcar per sempre la teva vida i la teva manera d'entendre l'amor, perquè va ser una història tan especial, tan de veritat, tan ingènua, tan sensible, tan bella, tan sublim, tan autèntica i tan intensa, que difícilment es podria repetir. Perquè quan has tocat el cel i has tastat el paradís, quan has volat a l'edèn i arribat al nirvana, tot el que no sigui això et sembla poc.

A TRES COSES DE SER FELIÇ

Sobre la felicitat, se n'ha teoritzat sempre. Què és, com s'aconsegueix, què cal fer per assolir-la...

Aristòtil considerava la felicitat com el bé suprem i l'objectiu de tot ésser humà. I és veritat que tots, d'una manera o una altra, cerquem la felicitat incansablement, com un objectiu prioritari a la vida que cal assolir al preu que sigui. 

Epicur la definia com l'absència de dolor físic i l'absència de preocupacions o pertorbacions mentals. Per això proposava una vida austera, mesurada i lliure de dependències materials. Sense complicacions, vaja. Viure tranquil i anar fent xino-xano.

Sèneca i els estoics asseguraven que la felicitat no depèn de les circumstàncies externes, sinó de viure d'acord amb la virtut i la raó. I, segons ells, aquest estat de plenitud i serenitat s'aconsegueix assumint que el nostre benestar depèn exclusivament dels nostres pensaments i accions, i no del que ens passa o ens deixa de passar.

Nietzsche, per la seva banda, rebutjava la idea d'una felicitat passiva o de mínim patiment. Creia que la felicitat rau en la culminació de la voluntat de poder superar obstacles, créixer constantment i abraçar la vida tal com és, amb les seves alegries i les seves tragèdies.

Segons Kant, la felicitat s'assoleix en tant que tinguis alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i alguna cosa per desitjar. Tres coses. Senzill, oi? Fa estona que hi dono voltes i hi estic molt d'acord. Deu ser per això que jo no puc parar mai quieta, ni tan sols quan el cansament em venç, i que sempre busco alguna cosa per fer. Suposo que és per això, també, que estimo tant la idea d’estimar, que estimo a raig i per sobre de les meves possibilitats. I, per fi, gràcies a Kant, finalment he entès per què jo no concebo la vida sense desig.

SI POGUÉS TRUCAR-TE AVUI

Mare, si pogués trucar-te avui, t'explicaria que l'últim any no ha estat gens fàcil. Que, malgrat el meu esperit alegre i aquestes malaltisses ganes de poder fer front a tot, he tocat fons molts dies. I que m'has fet més falta que mai.

He patit, he plorat, he dubtat i he odiat molt més del que calia. I, mirant la lluna, t'he buscat mil nits esperant trobar-te amb algun consell que em guarís el cor.

Et diria que, després de tants anys, m'he resignat a viure sense tu. Però que em fot, em cou i em crema igual que aquell 1 de setembre del 2005.

I tu li trauries ferro a tot, te'n fotries una mica i em titllaries de dramàtica. Li donaries la volta a tot i parlaríem de les coses bones que també han passat, i de tot el que he après (perquè el que no et mata et fa més fort). I jo hauria de donar-te la raó.

I parlaríem del gran aprenentatge d'aquest any, que és que per fi he entès que algunes persones estan només de pas. I que les que hi són per sempre, les que sempre hi seran, abracen la teva tristor i la fan miques, et recullen del terra en els dies grisos i et fan volar fins als estels. T'adverteixen quan la cagues, t'avisen si t'equivoques i et paren els peus si et passes de frenada. T'acompanyen en els moments més crus i ploren amb tu fins que aconsegueixen fer-te riure, perquè saben com estàs només mirant-te als ulls.

Si pogués trucar-te avui, mare, aquesta nit no em pesaria tant.

EL VIATGE MÉS FASCINANT

Un 5 d'abril de fa dinou anys començava el viatge més fascinant de la meva vida. Aleshores, jo ni tan sols ho sabia.

Feia un any i mig que havia perdut la mare, i les ganes de convertir-me jo en mare eren tan grans com les de superar aquell dol tan cru, tan inesperat i tan devastador que m'havia tocat viure. 

Als meus vint-i-vuit anys —i la sensació que ho sabia tot perquè havia passat anys treballant de cangur i havia cuidat sempre dels més petits de la família— vaig ser mare per primera vegada. 

No tenia por, no tenia dubtes. Només ganes d'estimar i protegir aquella personeta que feia nou mesos que es coïa a foc lent al meu ventre. Estava convençuda que estaria a l'altura, perquè l'amor mou muntanyes, i no podia ser tan difícil, carai.

De seguida, però, vaig entendre que la maternitat no és el que veus a les pel·lis, ni als anuncis. No és el que et fa creure el màrqueting. La maternitat té clars i obscurs, et fa dubtar, et fa patir, et fa por i et porta a límits que no coneixies. Et fa vulnerable i fràgil. I, alhora, a base d'assaig error, et fa créixer, et fa més valenta, més forta i més resilient que qualsevol altra cosa. 

Perquè només als fills els estimes per sobre de totes les coses, sempre, incondicionalment, irremeiablement. Perquè només pels fills moriries i mataries. Res passa tant per davant de tot com els fills, perquè només pels fills renunciaries a tot. 

EL MEU ENTUSIASME MALALTÍS

Aquesta tarda he revisitat els tres àlbums de fotos en blanc i negre, els de quan eres petita. Ara que tampoc hi ha l'àvia, no vull que es difumini el record que tinc de tu. No vull oblidar cap detall de qui vas ser, del que vas ser, de com vas ser. Em sé totes les fotografies de memòria, però sempre hi descobreixo una mirada, un posat o una intenció que no havia vist abans. 

Et penso sempre, però ara fa dies que em fas més falta que mai. Donaria mitja vida per poder seure amb tu i, després d'abraçar-te durant deu hores seguides per compensar els vint anys de dol, confessar-te que no soc tan forta com tu, que no soc tan dura com tu, que no tinc el teu pragmatisme, ni soc tan intel·ligent. Voldria explicar-te que no escarmento, que no hi ha manera que entengui que és millor encarar la vida des de la racionalitat que no pas des de l'emoció. Perquè el meu entusiasme malaltís i aquesta absurda mania de deixar-me endur per la fantasia d'un món ideal i ple de flors i violes sempre acaba partint-me pel mig. Perquè la intensitat amb què sento i percebo les coses sempre m'aboca a l'abisme. Perquè tocar el cel és bonic, és clar, però surt molt car quan caus. 

Avui pensava que, potser, en algun moment, tu també vas ser tan ingènua, tan romàntica i tan sensible com jo, però que la vida, a base d'hòsties, et va anar posant a lloc. Que en algun moment de lucidesa vas tenir clar que no valia la pena patir tant i vas construir-te una cuirassa per protegir-te. O potser no, potser sempre vas ser molt més llesta que jo i això et va fer molt menys vulnerable. Però no ho sabré mai. Perquè només puc imaginar com eres realment i què m'hauries dit en cada moment. I fa mal. I cou i crema. 

 

SOMIAR EN GRAN

Entres al blog i rellegeixes les darreres entrades. Hi ha tant dolor en els últims escrits, que te'n fas creus. L'última dècada ha estat devastadora a tots els nivells. Has col·leccionat dols i surfejat diversos tsunamis. Ets patològicament resilient perquè has resistit i persistit, sense perdre de vista, ni un sol segon, que la vida és bonica i que pot ser preciosíssima. 

I aquest Nadal, que es preveia tan trist i tan gelat, es va tornant cada dia més dolç i estimulant. Tornes a somriure d'orella a orella i encares el 2026 amb una il·lusió que ja no recordaves ni que existia. Ets capaç d'espantar tots els fantasmes que t'han perseguit durant anys i camines amb el pas ferm i el cap ben alt. Les petites coses li donen sentit a tot, la música et fa volar i la pluja ja no t'arronsa. Tornes a ser la Pati que somia en gran i s'entusiasma per tot. 

I estàs fascinada perquè enguany no et caldrà suplicar, una vegada més, que l'any que ve no sigui amarg. No et farà falta demanar-ho, esperar-ho o desitjar-ho, perquè saps que no ho serà. Per fi tens la certesa que tot el que ha de venir serà bo i que aviat tindràs molts més motius per riure que no pas per plorar. Ara saps ho podràs tot i que res ni ningú podrà apagar les teves ganes irrefrenables de viure, de ser feliç i de fer feliços els teus. 

UN NADAL QUE ET PARTEIX PEL MIG

Surts al balcó per estrenar el coixí que la Laura t'ha regalat per al banquet que hi tens, perquè, com et va dir quan te'l va donar, "la vida sempre és millor amb un coixí". És dissabte, són dos quarts de nou, fa fred, però el cel és clar, i hi ha dues veïnes del pis de dalt que ja peten la xerrada. No pots evitar parar l'orella, que per alguna cosa et vas fer periodista.

Parlen de Nadal, de com organitzaran els àpats, que si hauran de demanar cadires perquè ja són tants que no sap com encabir-los tots, que si ja tenen el marisc congelat perquè després apugen els preus i és prohibitiu. L'una farà tartaletes de salmó, l'altra l'esculleda que feia la seva mare, el torrons no hi faltaran i allargaran la festa fins que els més petits ja no puguin més.

Elles van xerrant i tu només penses en com de diferent serà la teva nit de Nadal. Sereu cinc, la teva germana petita, els teus tres fills i tu. Fa 25 anys que ja no tens la mare, l'àvia va morir l'estiu del 24, t'has tornat a separar, i la teva bessona marxa totes les festes, com cada any des que es va casar amb un asturià.

A tu, que et fascinen les trobades familiars i les taules plenes de gent fent xivarri, escoltar les dues veïnes et parteix pel mig. Voldries un sopar amb nadales i panderetes, riure fins que ja no puguis més, que els tiets expliquin acudits dolents, que grans i petits et demanin els jocs de taula, tapar el més menut de la família que s'ha clapat al sofà, i que l'àvia proposi un brindis pels que ja no hi són. 

No vols plorar, però les llàgrimes et cauen al raig.

CARTA A LA MEVA JO DE 8 ANYS

 A la meva jo de 8 anys li diria que la vida és magnífica. Que, per més pals que li toqui afrontar, no tingui cap dubte que tot passa i que tot és possible. 

Que treballarà molt, però tindrà la sort de saber que no li han regalat res perquè tot s'ho ha guanyat a pols i amb esforç. Que aconseguirà el seu somni de ser periodista i que la feina l'obsequiarà amb moments meravellosos. 

Que la sort voldrà que, pel camí, tot i perdre puntals de la seva vida, com la mare i l'àvia, trobarà persones meravelloses que l'acompanyaran en els moments més durs i també en les alegries més gratificants. 

Que li partiran el cor en mil bocins unes quantes vegades, però que la seva resiliència és més gran que qualsevol abisme. 

Que tindrà tres fills que són tan únics, tan singulars i tan especials que no se'ls hauria imaginat ni en el millor dels seus somnis.

Que les dues germanes que té i unes quantes 'sisters' més la faran sentir la dona més afortunada del món. 

Que sigui sempre ella i que no perdi mai la il·lusió, la vitalitat, l'espontaneïtat i l'energia que la caracteritza. 

Continua somiant, Pati de 8 anys, fins a l'últim dia que siguis al món. I no deixis mai de somriure!

ESTIC PROU BÉ, MARE

Estic prou bé, mare, de veritat. Avui he somiat que venies a casa i em preguntaves com estic. Saps que els últims mesos no han estat fàcils per a mi. Que, per sortir de la muntanya russa constant en què estava immersa, estic passant per un terratrèmol emocional que em trasbalsa i em desestabilitza. No pateixis per mi. Estic bé. Fa vint anys que no hi ets, però el teu esperit i la teva fortalesa no han deixat d'acompanyar-me. Em vas ensenyar que si caus, t'aixeques, que les ferides sempre acaben sanant i que no hi ha cap turment que duri cent anys. Que tot té solució, menys la mort, i que qui dia passa, any empeny. 

Si em veus plorar, no et sàpiga greu. De tant en tant, em cal buidar el pap. Soc sensible i sentimental, les coses em commouen i em sacsegen, ja em coneixes. I saps que ara donaria mitja vida per poder amagar-me entre els teus braços i quedar-m'hi a viure uns dies. Però no estic sola, mare. Tinc un exèrcit de persones preciosíssimes al meu costat que m'estimen tant que me'n faig creus i que em recorden que per més devastadora que sigui la tempesta, al final, sempre surt el sol.

20 ANYS DE DOL

Mare, dilluns farà 20 anys que vas morir sobtadament i reconec que enguany l’efemèride cou encara una mica més. No només perquè m’adono que aviat portaré més vida viscuda sense tu que no pas amb tu, sinó perquè el 2025 ha resultat ser un any força convuls.

Ha estat un dels estius més difícils de la meva vida i he plorat com per omplir tots els mars i oceans del planeta Terra. Arrossego encara els dols del 2024 i s’hi afegeix la sobrecàrrega emocional de decisions que he pres aquest 2025 i que tenen conseqüències a tots els nivells. I tot aquest camí, ple de corbes i entrebancs, de desnivells, de sots, esquerdes i pedres, l’he hagut de fer sense tu i, ara, també, sense l’àvia.

Avui us he somiat, a les dues. Preníem cafè a casa de l’àvia i tu tenies l’aspecte de quan vas morir als 53 anys. Era una mica estrany perquè jo ja en tinc 47 i l’àvia era centenària. Tant se val, recordo que tot era en blanc i negre i jo us mirava embadalida mentre parlàveu de coses que ja m’han fugit del cap. Contemplava l’estampa feliç de veure-us juntes i, sobretot, de poder ser allà amb vosaltres.

L’alarma del mòbil m’ha recordat que ja no hi sou, i que tampoc em podeu ajudar en aquests dies complicats. Sort que tinc els tres pirulos, les sisters, les amigues i tota una xarxa d’amics i familiars que em fan somriure i tirar endavant.

Una abraçada allà on sigueu. Us estimo.

VIURE SENSE VOSALTRES

Aquest dijous farà un any que vas marxar i, amb el cor esquinçat en mil bocins, aleshores t'escrivia això: «Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven ens toca aprendre a viure sense tu». Perquè estimar també vol dir deixar marxar. I tu ja havies patit prou el 2024, un "año bisiesto, año siniestro", com dèiem nosaltres, que, efectivament, va resultar ser sinistre. 

Ho he fet, àvia, he embolicat i desat acuradament el teu dol a la maleta on guardo el de la mare, el de l'avi, el de la Laia, el del tiet..., els he abraçat tots i he seguit caminant. Per alleugerir el pes, us he imaginat junts, allà on sigueu, celebrant la mort, mentre jo celebrava la vida. I, quan l'enyorança s'ha fet insuportable, he tornat 20, 25, 30 i 40 anys enrere, per reviure cadascun dels records més bonics que tinc amb vosaltres. Us he somiat. Us he anomenat. Us he buscat en els àlbums de fotografies que tinc a casa. I he rigut i he plorat a parts iguals, perquè ens ho havíem passat molt bé, però quedar-me sense tu també ha significat perdre el record més viu que tenia de la mare i la relació que tenia amb tu no la pot suplir ningú. 

En qualsevol cas, he après a estimar la vida sense tu, sense vosaltres, i he entès que estimar també significa deixar volar. 

T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna. Gràcies per tant, gràcies per tot. 

EL REGAL ETS TU

Un dia, quan encara no havies fet els tres anys, parlant de professions et vaig preguntar: «Què vols ser quan siguis gran?». Vas pensar un parell de segons i vas respondre: «Un home».

És clar, quina ximpleria de pregunta. Un home.

Demà fas 18 anys i jo encara no entenc com ha pogut passar tot tan de pressa.

No ens assemblem gaire, de manera de ser, però no podries encantar-me més. Ni en el millor dels somnis hauria imaginat que la vida m'obsequiaria amb un fill com tu.

T’admiro profundament perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. Perquè ets llest com la fam, tens una capacitat de raonament infinita i arribaràs allà on vulguis. Perquè no has tingut mai el cap ple de pardals i ets pràctic i pragmàtic. Envejo la teva genialitat humil i la teva calma i perseverança.

M’has ensenyat a ser mare, a tenir paciència, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a caure i aixecar-me una vegada i una altra, i a estimar sense condicions ni límits.

Gràcies. Per ser com ets i per deixar-me créixer al teu costat. Tant de bo que en puguem celebrar molts més, d'aniversaris, perquè compartir amb tu aquest viatge que es diu vida és un autèntic regal. 

T'estimo.

UN ANY QUE NO SIGUI AMARG

Riure, xerrar, fer petons, escriure i anar al teatre. Aquestes són les cinc coses que més m'agraden del món i podria viure d'això i prou. Si hi afegim un platet de formatge de cabra, una copa de Montsant negre i una presa de xocolata sense llet, la cosa es posa interessant. També estarien el top deu escoltar els meus hits, moure l'esquelet com si s'acabés el món i fer veure que canto bé. Una migdiada al sofà, amb una pel·lícula que saps que hauràs de tornar a veure perquè abans del minut deu ja clapaves, arrodoneix el que jo anomeno la felicitat suprema.

El 2025 vull aprofitar cada bona estona amb els meus, amb els que sí que hi són, i vull converses infinites i petons a tort i a dret. Vull rialles i somriures, i cantar i ballar fins a esgotar-me. I vull robar-li al temps més hores per escriure i per anar al teatre. Necessito riure molt més i no plorar tant. I si han de brollar llàgrimes que siguin d'emoció. Em fa falta girar full a un any amb massa pèrdues i convertir els dols en records que no m'esmicolin l'ànima.

Vull un any que no sigui tan amarg com el que deixo enrere. 

EL NADAL MÉS TRIST

Fa dies que tinc una bossa plena de polvorons com els que li comprava a l'àvia per Nadal, i quan la nostàlgia em pesa massa me'n menjo un. Duc la seva bata lila perquè a casa ja fa fred i em poso la crema hidratant que em va regalar abans de morir. És la manera que tinc d'anar esquivant la tristor.

Sabia que el primer Nadal sense ella se'm clavaria com un ferro rogent al pit. El seu dol s'afegeix al de la mare. Però ara no tinc cap més mare suplent que m'ajudi a omplir aquest buit.

Dono per fet que les festes estaran tenyides de gris. Que empassaré les llàgrimes com pugui, per no perdre la màgia del Nadal, i que esperaré amb ànsia l'arribada del 2025. 

Ja ho deia l'àvia: año bisiesto, año siniestro. I jo recordaré el 2024 com un any molt fosc, perquè m'ha tocat enterrar tanta gent preciosa, que encara me'n faig creus. 

IMMORTAL I ETERNA

Has marxat el dia que feies 101 anys, però per a mi sempre seràs immortal i eterna. Necessito que ho siguis, àvia.

He imaginat aquest text des que me'l vas demanar, fa més de 10 anys, un dia, fent un cafè. «Per favor, Pati, tu que en saps molt, vull que escriguis unes paraules per al dia del meu enterrament», vas dir. Des d'aleshores, saps quantes vegades he intentat escriure un text que fos prou bonic? Infinites. Però sempre acabava arribant a la mateixa conclusió: que les paraules sortirien soles quan arribés el moment. I el moment ha arribat, però l'únic que surt sol són les llàgrimes, a raig.

Tothom t’estimava, els que encara hi som i tots els que ja se t’han anat morint. La gent t’admirava. Deixes una empremta preciosa al món que serà impossible d’esborrar. El veïnat, els comerços del barri, a Begues, tothom et trobarà a faltar. Vas ser sempre tan amable, tan atenta, tan generosa amb tots... Quin buit tan difícil d’omplir, àvia.

Sé que estaves esgotada i soc plenament conscient que aquest any ha estat devastador. Ets una campiona, àvia. De les dones més braves, fortes i valentes que conec. I només tinc paraules d'agraïment infinit cap a tu. Perquè ens has fet de mare suplent a l'Anna i a mi durant gairebé vint anys, perquè has aguantat carros i carretes i perquè has estat el pal de paller de la família.

Els últims mesos han estat durs i, a estones, massa crus. Però em quedo amb tots els moments compartits. Sempre m'havies cuidat tu a mi, i ara he pogut fer-ho jo. I com tu i jo som així d'alegres, hem rigut i hem plorat a parts iguals. M'has ensenyat que la vida cal viure-la intensament, que els somnis s'han de lluitar, que si caus només pots tornar-te a aixecar i, la teva frase estel·lar, que si tens un bon rato, l'aprofites, reina, perquè és tot el que t'enduràs.

Em quedo amb tot el que m’has ensenyat i repetiré fins a la sacietat totes les teves frases fetes: que si mig món se’n fot de l’altre mig, que si cadascú baixa l’escala com vol, que si de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, que si d’on no n’hi ha, no en raja...

Em queda el consol de pensar que has dit prou exactament com tu volies: havent fet la festa de dissabte passat amb tota la família, però no abans de fer els 101. I em fa veritablement feliç pensar que, a hores d'ara, la mama i el Jose ja t'han rebut amb els braços oberts i t'estan posant al dia de com funcionen les coses allà on sigui que estigueu ara.

Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven, perquè t’has fet estimar tant..., ens toca aprendre a viure sense tu.

T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna. Gràcies per tant, gràcies per tot.

 

L'ÀNIMA DE LA FESTA

Has marxat una nit de lluna plena i segur que no és casual. Tinc el cor trencat, pel buit que deixes en mi i al món, i per l'àvia, que ha de tornar a plorar la mort d'un fill. Em quedo amb tots els moments bonics, que n'hi ha a cabassos. I ric i ploro a parts iguals. Perquè només puc recordar-te rient, però fa massa mal saber tot el que ens perdrem.

 
Has estat un tio increïble i un tiet insuperable, d'aquells que, després del dinar de Nadal, agafa la colla de nebots i se'ls emporta al cine o a l'Skating. D'aquells que, quan vivia a casa, sabent la il·lusió que ens feia a l'Anna i a mi, deixava monedes sota els coixins del sofà com si li haguessin caigut de la butxaca. D'aquells que sempre estan de bon humor i saben fer-te oblidar de les penes. 

Tenies una sensibilitat extrema i has sabut aprofitar la vida al màxim.

Tinc records preciosos per donar i per vendre. Com quan estiuejàvem a Begues i em deixaves agafar el volant del cotxe i portar-te al Casino. Jo devia tenir quatre o cinc anys, però em sabia el camí de memòria i em pensava de veritat que conduïa jo!

O com el dia que se'ns va acudir anar a comprar al supermercat de Segur de Calafell (que estava a l'altra punta del poble d'on teníem l'apartament) en la BMW vermella del Sergio i érem quatre: tu, l'Anna, el Sergio i jo, sense casc i amb el cabàs de vímet. El més fort és que en tot el passeig marítim no ens va parar cap guàrdia urbà! 

I com quan tenia 16 anys i em vas portar amb la Txe a la tele a fer un càsting, perquè la Mai preparava un programa i estava fent proves. Em vàreu recollir davant de casa i va ser un dels millors dies que hem passat junts, sobretot perquè el càsting va anar bé!

Gràcies per tot, per ser tan gran, per ajudar-me sempre que t'ho he demanat i per inspirar-me.

Ara et toca volar molt alt i, si veus la mama allà on vagis, fes-li un petó i abraça-la fort. T'estimo.

ResponderReenviar Añadir reacción

PER SEMPRE

El dia 5 d'abril de 2007, a les set i deu de la tarda, vaig saber què volia dir "per sempre".

Abans d'aquest dia, havia dit que l'Agnès i jo seríem amigues per sempre, havia promès que odiaria per sempre el nen que em feia la guitza a l'escola, havia jurat que estimaria per sempre al meu primer amor i, quan va morir la mare, estava segura que la ploraria cada nit, per sempre més.

Però jurava en va. 

No vaig tenir ni la més remota idea del significat del "per sempre" fins que va néixer el meu primer fill. Ara sí que sí: per sempre seria el meu fill, passés el que passés.  I també per sempre seré l'encarregada de protegir-lo, de cuidar-lo i de defensar-lo a capa i espasa. Per sempre. A ell i també als seus dos germans. Per sempre.

Plorar-te fins que no em quedin llàgrimes

Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual. 

De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc. 

També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al Rodri esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res... 

No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes. 

18 ANYS SENSE TU

Divuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.

Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries.

Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aquell devastador primer dijous de setembre del 2005.

SI TORNESSIS A NÉIXER

Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més. 

Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?

La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.

T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. 

Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.