Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més.
Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?
La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.
T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants.
Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.
