EL VIATGE MÉS FASCINANT

Un 5 d'abril de fa dinou anys començava el viatge més fascinant de la meva vida. Aleshores, jo ni tan sols ho sabia.

Feia un any i mig que havia perdut la mare, i les ganes de convertir-me jo en mare eren tan grans com les de superar aquell dol tan cru, tan inesperat i tan devastador que m'havia tocat viure. 

Als meus vint-i-vuit anys —i la sensació que ho sabia tot perquè havia passat anys treballant de cangur i havia cuidat sempre dels més petits de la família— vaig ser mare per primera vegada. 

No tenia por, no tenia dubtes. Només ganes d'estimar i protegir aquella personeta que feia nou mesos que es coïa a foc lent al meu ventre. Estava convençuda que estaria a l'altura, perquè l'amor mou muntanyes, i no podia ser tan difícil, carai.

De seguida, però, vaig entendre que la maternitat no és el que veus a les pel·lis, ni als anuncis. No és el que et fa creure el màrqueting. La maternitat té clars i obscurs, et fa dubtar, et fa patir, et fa por i et porta a límits que no coneixies. Et fa vulnerable i fràgil. I, alhora, a base d'assaig error, et fa créixer, et fa més valenta, més forta i més resilient que qualsevol altra cosa. 

Perquè només als fills els estimes per sobre de totes les coses, sempre, incondicionalment, irremeiablement. Perquè només pels fills moriries i mataries. Res passa tant per davant de tot com els fills, perquè només pels fills renunciaries a tot.