SI POGUÉS TRUCAR-TE AVUI

Mare, si pogués trucar-te avui, t'explicaria que l'últim any no ha estat gens fàcil. Que, malgrat el meu esperit alegre i aquestes malaltisses ganes de poder fer front a tot, he tocat fons molts dies. I que m'has fet més falta que mai.

He patit, he plorat, he dubtat i he odiat molt més del que calia. I, mirant la lluna, t'he buscat mil nits esperant trobar-te amb algun consell que em guarís el cor.

Et diria que, després de tants anys, m'he resignat a viure sense tu. Però que em fot, em cou i em crema igual que aquell 1 de setembre del 2005.

I tu li trauries ferro a tot, te'n fotries una mica i em titllaries de dramàtica. Li donaries la volta a tot i parlaríem de les coses bones que també han passat, i de tot el que he après (perquè el que no et mata et fa més fort). I jo hauria de donar-te la raó.

I parlaríem del gran aprenentatge d'aquest any, que és que per fi he entès que algunes persones estan només de pas. I que les que hi són per sempre, les que sempre hi seran, abracen la teva tristor i la fan miques, et recullen del terra en els dies grisos i et fan volar fins als estels. T'adverteixen quan la cagues, t'avisen si t'equivoques i et paren els peus si et passes de frenada. T'acompanyen en els moments més crus i ploren amb tu fins que aconsegueixen fer-te riure, perquè saben com estàs només mirant-te als ulls.

Si pogués trucar-te avui, mare, aquesta nit no em pesaria tant.