UN RAMPELL FABULÓS

Necessito tenir-ho tot sota control.

Poso per escrit –en llistes interminables allotjades en alguna de les tres o quatre llibretes que duc sempre a la bossa de mà– totes les tasques que tinc pendents: el material escolar que cal comprar als menuts de la casa per a l’inici de curs; les trucades a l’administrador de finques o al centre cívic on vull fer un curs; l’hora i dia que tinc cites amb la dermatòloga i amb el mecànic de la moto per a la revisió anual; algunes bones idees de regals per als meus imprescindibles; les destinacions preferides per als viatges que somio; les pel·lícules que no em vull perdre, les webs que més m’agraden i els llibres que he de llegir abans de morir; entre moltes altres coses.

És gairebé malaltís. Sense el gairebé. És malaltís.

Però no ho puc evitar. Em sembla que si no ho anoto, no és veritat. Que si no m’ho apunto, no ho recordaré. Que si no ho escric, no sortirà bé. Que si no ho redacto, no passarà mai. Per mantenir-me en la meva zona de confort, em cal planificar i conèixer fins l’últim detall de tot el que organitzo o tinc previst amb el màxim grau de detall i el mínim marge d’error possibles.

Avui, per primera vegada, he tingut un rampell. He pres una decisió sense passar-la pel filtre de la raó, sense valorar-ne els riscos, sense preveure’n les conseqüències i sense anotar-la enlloc. Per un moment, m’he sentit com una adolescent que transgredeix les convencions socials, com una nena que posa a prova la paciència dels seus pares, o com una romàntica que tempta la sort declarant-se sense embuts a la persona que estima, obviant el detall de si és o no és corresposta.

M’ha agradat tenir un rampell. I més que m'agradarà quan agafi l'avió d'aquí a uns dies. No descarto repetir. M’ho anotaré a la llibreta dels desitjos.

LA FESTA QUE TENIM PENDENT

He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I no per falta de perícia ni per manca de previsió, sinó –segons els experts– per pura qüestió estadística. M’ha tocat i ja està. No es podia evitar i no cal donar-hi més voltes.

Com a conseqüència del doblet d’aquest petit malson, més enllà de la putada que suposa passar pel mateix dolor per segona vegada, he constatat algunes qüestions esperançadores, com per exemple que quan coneixes el procés i saps el final de la història tot és més fàcil. La por a allò desconegut pesa la primera vegada. A la segona, en canvi, ja saps quin pa s’hi dóna i la confiança augmenta, de manera que resulta més senzill fer-hi front amb la serenor que requereixen tots els drames.  

Ara entenc tot allò que m’explicaves, mama: que “l’experiència és un grau” i que “més sap el diable per vell que no pas per diable”. S’acosta El temut 1 de setembre i imagino què passaria si el dijous pels volts del migdia, tal i com va passar fa tants anys, em truquessin a la feina per donar-me la pitjor notícia del món.

A jutjar per la recent experiència, m’atreviria a dir que seria millor –i perdoneu-me la frivolitat de qualificar de “millor” la mort d’algú–. En qualsevol cas, seria diferent. Segur que no preguntaria a una bona amiga si algun dia seré capaç de tornar a somriure, perquè ara sé que sí es pot. No m’emprenyaria amb la resta de mortals per seguir amb les seves vides com si res, perquè he entès que el món segueix rodant malgrat les particulars tragèdies de cadascú. No ploraria amargament durant tantes nits i no em maleiria els ossos per no haver estat amb tu en aquell últim sospir.

No ho faria perquè ara sé que no ha servit de res.

Saps què és el que sí faria? Un esforç sobrehumà per acomplir un dels desitjos que sempre havies manifestat: “el día que me muera quiero que hagáis una fiesta y os emborrachéis todos a mi salud”. Aleshores no en vaig tenir ganes. Ni tampoc l’energia o la valentia suficient.

Ara sí ho faria. Ho faria per tu.

SOMNIS QUE NO ACABEN BÉ

Ets al centre de la ciutat i se t'acut trucar la mare per convidar-la a dinar fora. Quan agafes el telèfon, t'adones que no recordes el seu número. Com pot ser que no sàpigues el mòbil de la mare? És que fa molt temps que no el marques, penses. Vas a la pantalla dels "preferits". Marc, Telekita, Papa, Tieta Núria i Víctor. La mama no hi és. No passa res. Sense saber com, marques el número i parles amb ella. Declina la invitació, es veu que ja té el dinar enllestit: pollastre a la planxa i amanida. I, de fet, t'està esperant.

De camí cap allà, lligues caps: fa temps que no marques el seu mòbil i no la tens als "preferits" perquè fa més de deu anys que no la truques. Ella és morta des del 2005 i tu estàs somiant. Comences a córrer com mai per arribar a casa i trobar-la encara que sigui en somnis. Desitges tantíssim veure-la que, si cal, creuaràs Barcelona volant.

Quan arribes, la casa és buida. Tan buida com el teu cor. Tan hostil i tan aspre que et despertes de cop. Tanques els ulls de nou i la busques. La busques desesperadament. Potser no has mirat bé. Potser... Però res.

En moments com aquest voldries creure en els miracles. Enveges tots els devots i la seva fe cega. Avui et feia més falta que cap altre dia. Per què havia d’acabar malament el somni?

INTERESSOS, PREFERÈNCIES I GUSTOS DELS MEUS LECTORS

Ara que està tan de moda quantificar-ho tot i elaborar rànquings, volia saber quins són els posts del blog Patidifusa.cat que han tingut més visites. Tenia ganes de fer-ho. Per res en especial, més enllà de la curiositat. Com a divertimento i per esbrinar  una mica quins són els interessos, preferències i gustos dels meus lectors.

En total he publicat més de cent-cinquanta textos i el podi l’encapçalen clarament tres entrevistes, cosa que em fa pensar que compartiu amb mi la devoció per aquest gènere. L’or se l’endú La Nina da Lua i el punt d’inflexió que li ha canviat la vida, amb la contundent xifra de 5.555 visites. Suposo que hi té força a veure –a banda que ella s’ho val– el fet que l’entrevista està publicada també en versió castellana. Per darrere d’ella, superant les cinc-centes visites en ambdós casos, les converses amb dos homes als quals admiro: l’Edu i el Txabi (Eduard de Vicente, un home de pel·lícula i Txabi Franquesa: «L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.»).

Compartint el mig miler de visites, l’últim post que he escrit i que està dedicat a la meva àvia Mercedes: Tots contents, excepte tu. I, per darrere d’aquest, n’hi ha tres més que fan referència, també, a persones molt properes a mi: l’Ovidi Montllor (M’aclame a tu, Ovidi), la meva mare (Una gran dona) i el meu fill gran (Un diamant en brut).

Jo i les meves circumstàncies, la constatació que els fills passen Per davant de tot i l’Adéu a alguns mites relacionats amb l’educació superen les dues-centes cinquanta visites, seguides de molt a la vora per tres reflexions que m’encanta que us agradin perquè són dolces com elles soles: Els petons, Fly me to the moon i Nuvis als setanta anys.

Doncs ja està. Ja ho he fet. Tafaneria saciada. Ara caldrà veure quantes visites té aquest post i si en són moltes voldrà dir que sou tan xafarders com jo.

TOTS CONTENTS, EXCEPTE TU

Avui en fas 93 i tots estem contents, excepte tu.

"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".

Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.

Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.

Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.

I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.

Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.

EL PITJOR MONSTRE DEL MÓN

Tenia deu anys la primera vegada que vaig sentir parlar d'abusos. Després de coincidir un parell de vegades a l'ascensor amb l'Anabel, li vaig preguntar a la meva mare si era la néta de la Rosita. Quan vaig saber la veritat, no ho vaig entendre. Gairebé trenta anys després, segueixo sense entendre que aquestes coses passin.

L'Anabel, a qui recordo amb un grau de detall extraordinari, lluïa la mirada més turquesa que he vist mai i era rossa com un fil d'or. La Rosita la tenia en acollida per protegir-la d'un pare abusador i d'una mare alcohòlica i maltractadora. Era només un parell d'anys més petita que jo i, de mica en mica, ens vam anar fent amigues. Ella mai no em va explicar res i jo vaig optar per obviar el que sabia.

Un dia la mare em va dir que l'Anabel havia de tornar amb els seus pares. Que estaven disposats a estimar-la i a cuidar-la bé. No havien passat ni un parell de mesos que l'Anabel era a casa de la Rosita de nou. Vam tornar a baixar a jugar a la plaça fins que, novament, va marxar a casa dels pares. Va anar i venir unes quantes vegades i no recordo quin dia va ser l'últim que ens vam veure. Però penso en ella quan llegeixo en algun lloc que una dona ha calat foc al seu marit després de trobar-lo violant la seva filla; quan m'expliquen que han trobat mortes dues nenes molt petites amb signes evidents d'abús sexual, o quan el telenotícies obre la secció de successos anunciant els desmantellament d'una xarxa de pederastes que actuava per tot el món.

Penso en l'Anabel, en què deu fer, en com haurà afrontat la vida adulta, en les seqüeles que tindrà, en els malsons que deu haver de gestionar... I penso en els meus fills i en la sort que tenen d'haver nascut a casa. I pateixo per si mai algú els fa mal i suplico que això no passi mai dels mais.

No ho entenc. Fer això a un infant és de covards, de pertorbats, de trastocats. Sóc incapaç de comprendre quin impuls malaltís fa que un ésser humà deixi de ser persona i es converteixi en el pitjor monstre del món. 

ESCRIURE PER VIURE

Fa dies que tens un no sé què. Un malestar estrany. La sensació que et manca alguna cosa. Necessites escriure. Sí. És exactament això. Ho has deixat anar passant i ja no vols posposar-ho més. Quan arribis a casa t’hi posaràs. Tant hi fa si hi ha plats per fregar, si les criatures et supliquen que facis una partida al Rummikub, o si fa massa dies que no truques l’àvia. Quan entris per la porta demanaràs temps mort i et tancaràs a l’estudi.

Quan el Windows ha acabat d’instal·lar les actualitzacions encara no saps què vols escriure. No passa res. Ja se t’acudirà alguna cosa. Col·loques els dits damunt del teclat i, com un acte reflex, acarones les tecles. Fixes la mirada en el document, que està tan en blanc com tu. Rumies durant una estona, perquè tampoc no es tracta d'escriure per escriure, sinó d'escriure per viure.

Acluques els ulls. Comencen a desfilar temes: les ganes de fer vacances, la importància de comunicar-se bé amb els fills, les injustícies d'un món caòtic, els beneficis de plorar a llàgrima viva... Però no. Cap de les idees no et conveç.

Aleshores recordes que, abans i tot de saber escriure, jugaves a ser mestra pel gust de guixar a la pissarra; a ser cambrera per poder anotar amb quatre gargots improvisats les comandes d'una clientela imaginària, i a ser pediatra per fer receptes a totes les nines de casa. T'adones que el que t'agradava no era fer de mestra, ni de cambrera, ni de doctora, el que volies era fer veure que escrivies, abans i tot de saber-ne. De fet, qui ho ha dit que ara en sàpigues?