LA FESTA QUE TENIM PENDENT

He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I no per falta de perícia ni per manca de previsió, sinó –segons els experts– per pura qüestió estadística. M’ha tocat i ja està. No es podia evitar i no cal donar-hi més voltes.

Com a conseqüència del doblet d’aquest petit malson, més enllà de la putada que suposa passar pel mateix dolor per segona vegada, he constatat algunes qüestions esperançadores, com per exemple que quan coneixes el procés i saps el final de la història tot és més fàcil. La por a allò desconegut pesa la primera vegada. A la segona, en canvi, ja saps quin pa s’hi dóna i la confiança augmenta, de manera que resulta més senzill fer-hi front amb la serenor que requereixen tots els drames.  

Ara entenc tot allò que m’explicaves, mama: que “l’experiència és un grau” i que “més sap el diable per vell que no pas per diable”. S’acosta El temut 1 de setembre i imagino què passaria si el dijous pels volts del migdia, tal i com va passar fa tants anys, em truquessin a la feina per donar-me la pitjor notícia del món.

A jutjar per la recent experiència, m’atreviria a dir que seria millor –i perdoneu-me la frivolitat de qualificar de “millor” la mort d’algú–. En qualsevol cas, seria diferent. Segur que no preguntaria a una bona amiga si algun dia seré capaç de tornar a somriure, perquè ara sé que sí es pot. No m’emprenyaria amb la resta de mortals per seguir amb les seves vides com si res, perquè he entès que el món segueix rodant malgrat les particulars tragèdies de cadascú. No ploraria amargament durant tantes nits i no em maleiria els ossos per no haver estat amb tu en aquell últim sospir.

No ho faria perquè ara sé que no ha servit de res.

Saps què és el que sí faria? Un esforç sobrehumà per acomplir un dels desitjos que sempre havies manifestat: “el día que me muera quiero que hagáis una fiesta y os emborrachéis todos a mi salud”. Aleshores no en vaig tenir ganes. Ni tampoc l’energia o la valentia suficient.

Ara sí ho faria. Ho faria per tu.