"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".
Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.
Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.
Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.
I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.
Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.
Has posat paraules certeres al meu cor. Felicitats, a tu també.
ResponElimina