UN RAMPELL FABULÓS

Necessito tenir-ho tot sota control.

Poso per escrit –en llistes interminables allotjades en alguna de les tres o quatre llibretes que duc sempre a la bossa de mà– totes les tasques que tinc pendents: el material escolar que cal comprar als menuts de la casa per a l’inici de curs; les trucades a l’administrador de finques o al centre cívic on vull fer un curs; l’hora i dia que tinc cites amb la dermatòloga i amb el mecànic de la moto per a la revisió anual; algunes bones idees de regals per als meus imprescindibles; les destinacions preferides per als viatges que somio; les pel·lícules que no em vull perdre, les webs que més m’agraden i els llibres que he de llegir abans de morir; entre moltes altres coses.

És gairebé malaltís. Sense el gairebé. És malaltís.

Però no ho puc evitar. Em sembla que si no ho anoto, no és veritat. Que si no m’ho apunto, no ho recordaré. Que si no ho escric, no sortirà bé. Que si no ho redacto, no passarà mai. Per mantenir-me en la meva zona de confort, em cal planificar i conèixer fins l’últim detall de tot el que organitzo o tinc previst amb el màxim grau de detall i el mínim marge d’error possibles.

Avui, per primera vegada, he tingut un rampell. He pres una decisió sense passar-la pel filtre de la raó, sense valorar-ne els riscos, sense preveure’n les conseqüències i sense anotar-la enlloc. Per un moment, m’he sentit com una adolescent que transgredeix les convencions socials, com una nena que posa a prova la paciència dels seus pares, o com una romàntica que tempta la sort declarant-se sense embuts a la persona que estima, obviant el detall de si és o no és corresposta.

M’ha agradat tenir un rampell. I més que m'agradarà quan agafi l'avió d'aquí a uns dies. No descarto repetir. M’ho anotaré a la llibreta dels desitjos.