ESCRIURE PER VIURE

Fa dies que tens un no sé què. Un malestar estrany. La sensació que et manca alguna cosa. Necessites escriure. Sí. És exactament això. Ho has deixat anar passant i ja no vols posposar-ho més. Quan arribis a casa t’hi posaràs. Tant hi fa si hi ha plats per fregar, si les criatures et supliquen que facis una partida al Rummikub, o si fa massa dies que no truques l’àvia. Quan entris per la porta demanaràs temps mort i et tancaràs a l’estudi.

Quan el Windows ha acabat d’instal·lar les actualitzacions encara no saps què vols escriure. No passa res. Ja se t’acudirà alguna cosa. Col·loques els dits damunt del teclat i, com un acte reflex, acarones les tecles. Fixes la mirada en el document, que està tan en blanc com tu. Rumies durant una estona, perquè tampoc no es tracta d'escriure per escriure, sinó d'escriure per viure.

Acluques els ulls. Comencen a desfilar temes: les ganes de fer vacances, la importància de comunicar-se bé amb els fills, les injustícies d'un món caòtic, els beneficis de plorar a llàgrima viva... Però no. Cap de les idees no et conveç.

Aleshores recordes que, abans i tot de saber escriure, jugaves a ser mestra pel gust de guixar a la pissarra; a ser cambrera per poder anotar amb quatre gargots improvisats les comandes d'una clientela imaginària, i a ser pediatra per fer receptes a totes les nines de casa. T'adones que el que t'agradava no era fer de mestra, ni de cambrera, ni de doctora, el que volies era fer veure que escrivies, abans i tot de saber-ne. De fet, qui ho ha dit que ara en sàpigues?