FINS QUE S'AMAGUI LA LLUNA

Vull calçar-me uns talons d’infart, pentinar-me les pestanyes i desconnectar el disc dur. Vull un sopar amb espelmes i que brindem set o vuit vegades amb aquell Montsant que ens fa tornar bojos. Necessito que em facis morir de riure amb la broma de les mandonguilles, que ja me la sé de memòria però sempre funciona.

Vull que em miris d’aquella manera, que em recordis tots els detalls del dia que et vas enamorar de mi i que em repeteixis que t’has passat mitja vida buscant-me. Vull confessar-te que ningú em fa sentir com tu, que el teu somriure em desarma i que no conec cap refugi que sigui millor que els teus braços.

Vull que perdem el món de vista i que siguem els últims en sortir del restaurant. Que em donis la mà i passegem i que ens en fotem del que ens ha costat arribar fins aquí. Vull que em deixis besar-te mil i una vegades i que anem a ballar fins que s'amagui la lluna.

CANSADA D'ESTAR CANSADA

De totes les situacions estressants que has viscut a la vida, aquesta és –amb una diferència abismal– la pitjor. Mai havies tingut tan poc temps i tantes coses per fer. I tu, que ets cagapresses d’ofici, ho portes fatal. 

A una mudança que està sent mortal de necessitat i que acabarà amb la teva salut física i mental, s’hi afegeix el neguit de no saber si el petit s’adaptarà bé a l’escola bressol, la impotència que acumules perquè la mitjana entra cada dia plorant a un casal que semblava fet a mida per a ella, i certs nervis perquè el gran, que per a tu encara és molt petit, ja torna tot sol a casa. 

Et deu haver agafat molt baixa d’energia. Sinó, no t’ho expliques. Et tenies per una dona forta. Has treballat des que tens ús de raó i has combinat sempre els estudis amb la feina fent jornades laborals de vegades maratonianes i, sovint, en tres llocs alhora. Però mai mai mai mai mai mai t’havies sentit així. Estàs esgotada a tots els nivells. 

Dorms poc i malament. Et costa trobar temps per tallar-te les ungles i demanes hora per anar a la dutxa. En els trajectes en metro fas llistes amb tot el que encara falta per fer i estableixes un ordre de prioritats en un calendari ideal que no es compleix ni a la de tres. La mudança i el que s’hi deriva monopolitzen totes les converses amb el Marc. No recordes l’última vegada que vas seure al sofà a mirar el Polònia. De fet, és que encara no has instal·lat la tele, ni el telèfon, ni has pogut fer el trasllat d’internet (tot i que això últim no et preocupa gens: és el millor d'aquesta situació perquè no t’has de barallar amb el nen perquè deixi estar l’iPad). 

Fins ahir no vas anar a encarregar la placa de la bústia, no hi ha els porta-rotlles del paper del vàter ni els tovallolers, caldrà canviar el sofà perquè el que tenies no hi cap, a la galeria fa falta un moblet pels productes de neteja i un carro per a les cebes i les patates, ja estan totes les llibreries muntades però no veus el moment d’omplir-les, et falta espai per a la roba, encara hi ha desenes de capses amuntegades en fileres per tot el passadís i no trobes una caixa que era molt important. 

De fet, estàs cansada d’estar cansada. Vols recuperar la teva vida. La teva rutina. El teu dia a dia normal. Necessites anar a passejar amb els pirulos, parar a fer un Cacaolat i veure la vida passar.

QUAN LA VIDA NO ET DONA DE SI

T'adones de fins a quin punt necessites escriure per viure quan et ve un pensament al cap i el trobes tan bonic que t'imagines començant un text així. 

Fa dies que no escrius, penses. Fa massa temps. Però la vida no et dona de si. Cada final de curs ja és una mica una caòtic. Però aquest any, amb una criatura nova i la mudança pel mig, et sembla que moriràs. 

Mentre els paletes i el Marc treballen a marxes forçades perquè en vint dies la casa sigui habitable, a tu et toca empaquetar la vida de cinc persones i amuntegues desenes de caixes a tots els racons d'un piset que ara et sembla més petit que mai. "Aprofita per llençar coses", t'aconsellen tots, "que ja ho faig, sense parar", repliques. Tant és, has tirat, regalat i dut al punt verd del barri més coses de les que pensaves que tenies i, tot i això, acumules capses a dotzenes fent columnes tan altes com tu al passadís, al rebedor, al costat de la terrassa i a totes les habitacions. Estàs per demanar al president de l'escala si pots anar posant algun moble desmuntat al portal de la finca. 

De nit, les estones que el petit no et deixa dormir, te les passes fent llistes del que encara està per fer. De dia, repasses aquell excel pretensiós que havies fet al març i et desesperes perquè no estàs complint, ni de bon tros, els terminis que t'havies fixat.

Saps que no podràs celebrar els 40 del Marc i ets conscient que a la Valèria li fas la festa perquè no tens més remei. Amb 8 anys, a veure qui li explica que no pots dur-la una hora i mitja a fer un taller de rebosteria amb els amics. La teva germana et pregunta que què faràs per Sant Joan i que si aniràs al sopar que han organitzat (justament també aquest mes) totes les amigues del cole. I tu, que no estàs per festes, només tens ganes que arribi el juliol i et repeteixes una i una altra vegada que ja queda menys, que ja queda menys, que ja queda menys.

Escrius això mentre esperes que et toqui el torn a una seu de districte de l'ajuntament i ja no recordes quin era el pensament bonic que havia de començar el text. Tant se val. Escriure una mica t’ha servit per mitigar l’estrès i ara et sembla que aquest juny tampoc fa tanta pujada. 

SI VENS, ET FELICITO

Avui he passat per davant de casa. La nostra. La que ens va veure néixer a l'Anna i a mi. La que et va veure morir a tu. Havia d'anar per allà a la vora i m'ho he fet venir bé per atansar-m'hi. Necessitava estar a prop de tu, d'aquells anys, de l'abans. Està tot igual, suposo. M'he posat a plorar només enfilar el carrer i, com el dia era tan gris, no he vist massa bé el portal.

Porto uns dies molt moixa. M'acabo de reincorporar de la baixa maternal i ho porto fatal. A més de la pena i l'estrès, fa una setmana que arrossego un virus de mal de coll, tos i congestió nassal que m'ha deixat sense esma i sense veu. Sí, sense veu. M'imagines sense poder parlar?

Durant el camí de tornada, pensava que demà ja en faries 66. I m'ha fet gràcia perquè l'Hèctor el dijous en va fer 11, i quan ell en faci 22 tu en faries 77. No heu pogut celebrar mai l'aniversari junts. Bé, ni junts ni per separat. També he pensat que fa 13 anys que vas marxar i que és un terç exacte de la meva vida. M'ha semblat molt. M'ha semblat massa. I m'ha vingut al cap aquell dia que em vas dir que les matemàtiques regien el món i que a la vida tot es reduïa a nombres. En aquell moment, de lletres pures com soc, em va semblar una tonteria monumental però amb el temps hi he pensat molt.

Ara fa dies que no et somio. M'agrada quan vens als somnis. També és veritat que ara dormo tan poquet que potser no et dona temps. Podries passar-te avui, ara me'n vaig a dormir i tens temps fins a les 7 h. Si vens, et felicito.

SI ELS REIS MAGS EXISTISSIN

Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre.

Durant la primera mitja hora no diria res. M'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso.

Després t'explicaria que aquest està essent un hivern estrany. Que tinc fred. Que tinc son. Que et necessito com mai. Et posaria al dia de tot el que ha passat al país. Et diria que ens han apallissat i humiliat, que han ficat gent honrada a la presó i que el president i bona part del govern ha hagut de marxar a Bèlgica. I tu posaries el crit al cel i et cagaries en la mare que els va parir a tots.

Més tard, prepararia cafè amb llet, t'abraçaria de nou i ploraria una mica més. És que em fas molta falta, carai, i ara venen festes i jo no en tinc cap ganes. Tinc molt fred aquest desembre, i molta son, mama. I em fot que no coneguis els pirulos. Que ara ja són tres, i hauries de veure'ls junts! Els grans adoren al petit i ell es deixa estimar. Els fa unes rialles que sembla que els conegui de veres.

T'explicaria que els còlics em tenen fregida, i que els dies que el Marc fa el torn de tarda me les veig i me les desitjo per poder fer el sopar a les feres, i acabo carregant el petit a la motxilla i preparant qualsevol cosa senzilla. Et confessaria que els miro i moro d'amor, però que ja no tinc l'energia dels 28 o dels 31 i que quan arribo al llit estic baldada. Em queixaria una mica més i tu em demanaries que no plorés tant.

Em preguntaries per l'Anna i pel Mateo, i et diria que em fan molt feliç. El nen és preciós i pallasso com ell sol. Després parlaríem de l'àvia. Saps que m'ha promès que, si quan es mor et pot trobar, m'ho farà saber d'alguna manera? Jo penso que no podrà. Perquè, sinó, com és que tu no has donat senyals de vida? Bé, de vida, de mort, o del que sigui, algun senyal i prou.

Potser és cert el que diu l'Hèctor: que quan et mors, et mors i punt. Però m'agradaria pensar que no, que en realitat no estàs tan lluny, i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre.

QUAN L'AMOR ES TRIPLICA

Fa un mes i mig que no tens temps de res i vas deixant coses a mitges. El fil és a l'agulla però el botó de dalt de la bata del gran fa tres dies que espera ser cosit. Has començat diverses vegades (sense èxit) a endreçar l'armari de roba de la nena perquè necessites fer-hi espai. Les postals de nadal per fi estan fetes però tems que escriure les adreces als sobres i posar-hi els segells es converteixi en missió impossible. No truques l'àvia des de la setmana passada. Hauries d'anar gestionant els regals de Reis. Has de passar al PC les fotos del mòbil. Tens les amigues abandonades. I trobes molt a faltar llegir el Catorze.

La teoria és que el nadó tindrà gana cada tres hores, però a la pràctica vas amb un pit fora tot el dia. Et recomanen que s'acostumi a dormir al bressol, però ell és molt més de braços, com ho eren els seus germans. La roba bruta s'amuntega al cubell perquè no hi ha forma humana de trobar temps per posar tantes rentadores ni d'evitar canviar-lo mitja dotzena de vegades al dia: quan no es taca de pipí, s'embruta de caca i, sinó, regurgita llet. La pols s'acumula als prestatges i la meitat dels dies els llits es queden per fer.

No pots programar res, has perdut el control de la puntualitat i la teva capacitat d'organització està sota mínims. No hi ha res garantit i cada dia és una aventura. Te n'havies oblidat, de tot això. Tampoc recordaves com pesa la son permanent ni de fins a quin punt compungeix i neguiteja el seu plor.

I, malgrat tot, ets la dona més feliç del món perquè, amb tres fills, el temps es divideix però l'amor es triplica, i ara passaries totes les hores del món observant el respirar plàcid i la mirada neta d'aquest minúscul trosset de tu.

ENS ESTEU BUSCANT PERÒ NO ENS TROBAREU

Crec que ja ho he entès.

Primer vàreu provar amb l'estratègia de la por. Vàreu entrar a domicilis particulars i vàreu irrompre a conselleries per detenir i retenir durant 72 dues hores a diversos càrrecs electes als quals acusàveu de desobediència i malversació de fons públics. Vàreu entrar a impremtes i mitjans de comunicació cercant urnes i paperetes. Sentíem dir, dia sí i dia també, que a Catalunya no se celebraria cap referèndum l'1 d'octubre i que no podríem votar de cap de les maneres.

Com no us en vàreu sortir i la ciutadania catalana va sortir a votar en massa, el govern central va tirar de pla B: la repressió. Les forces "de seguretat" de l'estat van arribar a límits que no hauríem imaginat mai. Van increpar, pegar brutalment i ferir de gravetat a centenars de persones, sense miraments i acarnissant-se especialment amb avis, àvies i dones a les que vàreu vexar i agredir cruelment. Ens vàreu requisar algunes de les urnes, en alguns casos amb vots a dins, i vàreu trencar mobiliari i destrossar els accessos als col·legis electorals.

Però ni així vàreu poder impedir que més de dos milions de persones aconseguíssim votar.

Vàreu passar al pla C: negar la brutalitat de la violència policial i inventar una versió de la jornada de diumenge que res té a veure amb els fets ocorreguts. Directament, vàreu obviar la realitat, malgrat que les imatges de iaies volant, de dones arrossegades pels cabells, d'homes ferits amb pistoles de pilotes de goma, de gent gasejada i de cops de porra repartits a tort i dret parlaven per si soles i ja havien fet la volta al món.

És molt dur i molt devastador sentir les declaracions que arriben des del govern central o des dels partits de l'oposició de Catalunya i de Madrid. Cada vegada més surrealistes. Se'ns esquinça el cor a tots.

Aquesta és l'estratègia, oi, Mariano? Inventar una realitat paral·lela: que hi ha 400 policies ferits, que l'aturada de país d'avui és d'ideologia nazi, que ens hem inventat els nostres ferits, que aquí vulnerem els drets humans o que dividim la societat catalana. El que voleu és provocar-nos tanta ràbia que al final explotem. Aquesta és la finalitat, oi, Soraya? Encendre'ns, fer-nos tornar bojos de ràbia i d'impotència davant de tanta injustícia.

Però, mal m'està el dir-ho a mi, com el poble català és collonut i pacífic, no us n'heu sortit. Aguantem estoicament i encara us poseu més nerviosos. Tant és així, que fins i tot envieu efectius policials de paisà infiltrats a les nostres mobilitzacions i concentracions massives i asserenades, per veure si podeu liar-la i acusar-nos a nosaltres de generar aldarulls.

Ens esteu buscant però no ens trobareu. No caurem en les vostres provocacions per més bajanades que digueu aquests dies. Perquè tenim un país magnífic i una gent meravellosa i pacífica, unida i calmada.

Govern espanyol i tots els còmplices que teniu: no oblidarem mai com ens esteu tractant i no us ho perdonarem. Mai.